DALLONSIS

a lloms d’una cabra

agafat a les banyes

travesses esquerdes

muntanyes peludes

perduren en runes

engrunes perdudes

grinyolen porugues

les neurones nues

Ç

 

Sempre, quasi sempre, a vegades, molt de tant en tant, quasi mai, mai, en Kon es posa a treballar sense tancar la porta del tot, ajustant-la just en el punt on pot veure la gent que passa pel carrer sense que puguin arribar a causa-li cap distracció. Treballa en una planta baixa, i per l’obertura de la porta, d’un dit d’amplada, veu una petita part molt fragmentada de la realitat que hi ha a fora. Quan en Kon s’hi posa, treballa com ningú, es concentra tant que és capaç d’analitzar-ho tot, no només el seu treball, sinó tot el que li diuen els sentits, i ara té la vista ficada a l’estretíssima part de vida que li entra per la porta. Veu gents i vehicles de tots colors passant per aquest seu filtre, ara pot veure matisos que es perdria si la porta fos oberta. Porta tants anys fent la mateixa feina, al mateix lloc, el mateix procés, amb la porta oberta de bat a bat, que ara que s’hi fixa, ara que ja no sap ni de què treballa, no pot apartar la vista d’aquella escletxa. Mirant mirant, reconeix perfectament el caminar descompassat de la dona que sembla que no hagi dormit en els últims vuit anys, és inconfusible, en Kon l’ha vist mil vegades, no sap on viu, no sap ni si és del poble, l’ha vist pels carrers amb una regularitat més que inexistent, la veu tres cops en un dia, després no la veu en dos anys, després la veu només els diumenges, i només la veu caminant, no l’ha vist mai parlant amb ningú, ni comprant el pa, ni el diari, ni agafant aiga de la font, ni res de res, només muntada sobre les seves cametes, a pas de tortuga, fent ziga-zagues. I ara hi pensa, ara que no l’ha vist del tot, ara que només l’ha intuït, pensa en aquesta dona i només li vénen pensaments buits, preguntes sense resposta, connexions infructuoses de neurones. Li entra al cap una idea com una trepanació, la de que potser mai més tornarà a veure a la dona, o que potser no la veurà fins d’aquí dos anys, o d’aquí dos dies, i que hauria de dir-li alguna cosa, perquè fins ara la veia sempre, quasi sempre, a vegades, molt de tant en tant, quasi mai, mai.

·························GAN·DUL·······················

[...]
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
[...]

ANAVA A BAIXAR LA PERSIANA, PERÒ...

Fofannes Vanitas. Self Portrait. 2012

Els cadàvers de les aranyes pendulejen a les pròpies teranyines. Hi ha una vida que té ganes de marxar després de veure que en aquell cap ja no hi ha idees, només rastres llunyans del que un dia va arribar a ser un principi escapçat. Un cap on només la pols es sent ben acollida, un  cap que mai ha cregut en res, i ara encara creu en menys. Una testa massa grossa, com una capella gegant, com una cúpula, la de la Catedral de Florència, la de Brunelleschi, on les formigues van a escoltar-se les parpelles. Els cadàvers de les aranyes moguts pel xiuxiu, entre borrissols, es pregunta la tortuga qui li dóna vida al vent. El crani, sobre el canell, trontolla. ON SINÓ EN EL BUIT I EN EL NO-RES FONAMENTAREM LA NOSTRA VIDA? Diu Espriu. Una obra de Duchamp: conreu de pols. Veure’s la pròpia calavera en una radiografia, veure que no hi ha res, sabent que la visió ens enganya, sabent, ara, que no hi ha res, només una mica de pols, una mica ja és massa, i la massa pesa molt. Un crani buit on només hi retrunyen els sorolls, on només el vent s’hi endinsa. 

ELS PEIXOS PIXEN SENSE PROBLEMES:

Avui que són d’acer les abraçades
A besades ens trenquem la cara
I ara ens volem a dentallades
Empesos pel vent més brusc
Flor de rusc de les mirades
Petits moments fruita d’arbust
Just provoca flamarades
La teva vida als meus ulls

DEIXA L'AIXELLA

Torna entrabancant-se, com vomitant-se a sobre, estossegant coses negres, amb una mà al front i l’altre a la cintura, com aguantant-se a ell mateix per no caure. I no cau, però avança d’una forma estranya, com un peix amb un ham al llavi, esforçant-se inútilment, per acabar anant enrere. A batzegades, amb un nerviosisme agònic, com esbotzat, i comença a parlar, esbatanat, intentant trencar el fil de pescar, o partir-se el llavi. 

La meva Nefertiti. Va i torna, no se m’esborra de la memòria la seva imatge, la seva persona, tota bruna, amb una corona de rastes enrotllades al cap, corona d’Alt i Baix Egipte, també la dea Medusa, quina cintura, quin fer més tendre, podria alletar-me dels seus somriures, viure dels seus ulls. Quin goig no tenir-te aquí davant meu, sinó a dintre, navegant entre neurones, vent en popa. Sí, ho he aconseguit, un altre record perfecte, perquè la perfecció només existeix en els records, i a l’Olla. Gràcies Isabel per la teva absència, per haver deixat petjada, per provocar aquestes paraules, aquest degoteig de llàgrimes de bolígraf, dels ulls, ni una gota. Altre cop parla la ploma, per dir-me que l’alegria i la tristesa es fonen (alegresa, tristria) i que estàn fetes de la mateixa matèria. L’aigua. La Baldufa.
 

La Isabel és de València, en Tales, de Milet.

Penses en una de les afirmacions que recordes de Man Ray: Les mentides d’avui són les veritats de demà, la sentència se t’ha aparegut al cap just després d’haver-li dit que no l’estimes. La sentència la vas sentir de Man Ray, però el que diu és més antic que el furgar-se els narius, fa temps que ja no et preocupa el que és veritat o el que és mentida, el que separa un concepte de l’altre és un fil tan prim que sovint es trenca. El que potser compta més és el que poses dins la teva testa, sigui veritat, mentida o un ram de fulles d’api, el que creus que vols arribar a dir és que s’hi viu prou bé en la ignorància, que realment hi ha coses que és millor no saber-les. Que la gràcia de la màgia és deixar-se enganyar.

Que la balança es decanti cap a la veritat o la tristesa, l’alegria o la mentida, depèn del botiguer, del jutge, però això no vol dir que no haguem de fer servir la retòrica per escombrar cap a casa i així poder dormir de peus, somniar sense dormir. Dir. Dir-ho malament, aglutinar parts de raonament, fer-ho malament i quedar-se tan ample. Tan ample, quina expresssió: quedar-se ample, m’aragda. O estar content com un pèsol, verd i rodonet de gatzara.

que el silenci pot arribar a ser una forma de violència, i que 

Li has dit al record, has recreat un diàleg dins del teu cap, has parlat amb ella. No, ella no t’ha dit res, ella no hi és, ets tu el que li has posat les paraules a la boca, i tu contestaves, per dins, tot això mentre estaves a classe, el professor parlant de la Revolució Russa i tu dialogant amb la Isabel que et viu a dins. Tu ets totes les veus. Algú. És. És dialogant amb un mateix, amb mala llet, com un pot arribar a ser tolerant i comprensiu amb la gent de mala fe, perquè tots podem arribar a ser el més gran dels fills de puta sense ni tan sols adonar-nos-en, pel simple fet de només escoltar una de les nostres veus. Peus.

Poc més que una excusa per escriure.

Has deixat d’escriure durant un temps, no has deixat d’escriure durant un temps. Has anat escrivint cosetes, simples frases aillades, idees, dos paraules en tot un dia. Dos paraules en tot un dia, ahir: vesso paciència. I ja està, aquesta és la notícia. Et sembla que t’has perdut en l’ordre. Has intentat ordenar la teva vida una mica, aixecar-te aviat cada matí, fer el llit (fer el llit (això s’ha de cridar fort: FER EL LLIIIIIIIT!!!!), anar a totes les classes, passar l’estona a les biblioteques, estudiant de veritat, i et sents més perdut que mai. Per primera vegada a la vida, comences els treballs setmanes abans d’haver-los d’entregar, i et mires el temari abans d’anar a les classes. No et reconeixes, beus aigua i fumes poc, esmorzes cada dia com una persona decent, ets cordial amb tothom, parles amb la gent, sembla que de cop se t’hagi despertat la llengua, just quan has silenciat la ploma.

Però segueixes perdut, abans com a mínim estaves perdut en el desordre, ara ho estas en l’ordre. Tampoc esperes trobar-te, de fet saps que això d’estar perdut és una manera de parlar, no estas perdut, estas a casa teva cony. I flor. Vius només pensant en el futur, no veus gens clar el teu present i comences a veure el teu passat com una edat daurada en la que les decisions es prenien soles, en la que el demà no es veia de tant lluny que estava. Ara veus aquell demà com un ahir, et sembla que ja vas tard, anar tard no era cap problema pel teu tu de fa un any, però ara ho veus diferent, l’ordre t’ha perdut. Tot i això ets prou feliç, saps que la felicitat no es pot dir, que dir-la és espantar-la, en el moment en que et consideres feliç deixes de ser-ho, això s’esmuny, i si ho escrius sabent-ho és perquè vols ordenar els teus pensaments al respecte, veus? perdut.

Sí, ets feliç i ho pots dir perquè és veritat, no ho pots demostrar, és posar-se a escriure i el món et cau a sobre, però tu, com un atlant, el soportes, hieràticament esforçat, com un cargol s’aguanta la closca, esperant que no el trepitjin. Portar a sobre un espiral, una forma natural, un remolí, el món gira imperfecte, i així encaixen les coses, i acabem sent sediments, perdem la nostra part immaterial. La vida viu perquè és volàtil. Gilipolles!

Vomites a bots i barrals, sense reflexió, enganyan-te, a sobre.

D’aquí uns anys veuràs que aquestes preocupacions són minúcies, fins i tot les consideraràs indignes, impròpies d’un noi que ha estat sempre obsequiat amb més del que es mereixia. Ara recordes perquè havies abandonat l’escriptura durant un temps, perquè aquest mirar-se a dins et fa exagerar els sentiments, per fer que les paraules ressonin més fort a dins el crani, i perquè no en saps. I perquè tot el que has escrit és mentida, és mentida, però les mentides d’avui són les veritats de demà, i espero que viceversa. I a poc a poc perds l’esperança, encara has tardat prou en adonar-te que no és infinita. El dormir. La tirita.

703 PARAULES:

Matt Flingow. XXXIV Composition. 2014

El pessiga a la galta, vull dir, a la cuixa. Sona un minuet de Boccherini al cotxe, o potser és de Liszt, van cap a Luarca, Astúries, o Cantàbria, un poble que han escollit per la sonoritat del seu nom. Ell condueix, ella fa el ronso, es perden. No els hi importa, els hi agrada veure com la carretera se’ls empassa i com els llums dels cotxes i els neons del paisatge pinten vídeos a les seves pupil·les. Ell té la mirada llefiscosa, uns ulls com de mel amb molsa. Ara ella es pinta els ulls, o els llavis. Peu a baix, el cotxe va tot encogombrat, van morir abans d’arribar a Luarca. Per què? Perquè no van arribar mai a Luarca, van arribar a San Isidro de Periñales i no s’hi van parar, van seguir avançant fins que van arribar a Arnedo. Arnedo, un indret de La Rioja, o de Navarra, de León no crec. És un poble molt petit, pràcticament desert, no hi queda gent jove, tots han marxat a la ciutat. De tant en tant, el carrer veu com algún octogenari valent surt de la seva llar, per apropar-se a la casa del poble que vol fer de bar. En Bernardo Millares Argüelles, amb el bastó de veritat, les poques dents que encara aguanten a lloc, veu com el poble agonitza. Veu, amb el nas enganxat a la finestra de casa seva, com un cotxe verd aparca al bell mig de la plaça, i com un jove i una jove baixen preguntant-se on cony han anat a parar, mentre treuen un mapa de Tegucigualpa. En Don Bernardo treu el cap per la finestra, intentant recordar com es feia per parlar amb la gent, feia setmanes que no parlava amb ningú, massa fred com per sortir de casa. Parlen cridant durant una estona, no s’entenen. Quan se n’adonen tenen sis caps d’avis i àvies sobreeixint de diferents finestres de cases del poble, tots els caps parlen a l’oníson, el que té més dents en té set i n’hi ha un que té la cara tan arrugada que sembla un llençol a la rentadora. Allarguen el coll, com rellotges de cucut, i piulen fort, posant a prova les pròpies cordes vocals. La parella es troba al mig del recital més estrambòtic, i una sensació d’esponja els embolcalla fins a deixar-los desfets en llàgrimes com una espelma esgotada. O potser no. Segurament no. O potser. O potser un prat. Un prat. Un prat verd. Un prat verd poblat de bales de palla que miren el tractor que les recollirà. I el pastor mira al pagès que mira al tractor. Tots es miren entre ells i no veuen que hi ha un falcó que s’acosta per l’horitzó, o potser és un esparver. El falcó veu tots aquests personatges i passa de llarg, molt de llarg, fins que es para a sobre d’una torre elèctrica a la vora d’una carretera. Va veient com passen els cotxes com naus especials, i en una d’aquestes naus veu a cinc nois, a deu per hora, amb la música de Bach a tot drap. Amb això que paren i surten esperitats i començen a ballar com cadires, el falcó s’ho mira indiferent, ja no li sorprén res dels homes, n’espera qualsevol cosa, fins al més irracional, estúpid i surreal dels actes, només vigila que no li fagin mal. Tots cinc ballant a un ritme descompassat, ballant al ritme del seu cap i no al de la música, saltant, abraçant-se i picant-se, olorant-se molt fort les soles de les sabates. I l’harmonia de la Passió de Sant Mateu els acaba arrenglarant un darrere l’altre, mirant al falcó, que es cansa de l’espectacle i marxa volant just per sobre dels cinc caps. Tots seguits mirant al cel, de cop es veuen al centre de l’univers, una idea els fereix com una trabucada a la cara. La idea d’infinit, una idea tant perfecte com una mentida piadosa, el cel blau sense fi. No diuen res perquè no saben què dir.
L’Infinit mira als ulls dels joves i veu un germà en cada pupil·la. Per cada ull viu un infinit, per cada univers un ull que es mou i un cervell que s’autoenganya. O potser no.

OLI

 

Tenia una llengua a la punta de la paraula. Una paraula ja paladejada, ja dita, l’ha escupit i sembla que no la pot tornar a recollir, no se’n recorda. Era una paraula inventada però amb sentit, de fet, era un pet descolorit, un deliri escanyolit, un dit petit podrit, l’arbre més florit llepant el pit a sota el llit. No. La memòria és selectiva, i la saliva incolora, però visible, tantes formes cegues, rams anònims de pedres solemnes, i ombres perfumades d’unes ments que viuen amb la pell, com carícies aflautades d’un vermell a mitja cara.

DIGUI?

Suppositorium. Jürgen Hälls Pirentober. 2012.

Escriure en minúscules: macromamella

Què fa un estruç bicèfal amb el cap que li sobra?

Oh! Gentil pastarada de vaca

Ritme paraula imatge

Tan petit que es vivia al melic

Esparreca la pantalla

S’aixeca el Dimecres, i amb ell una persiana

esquitxa neurones

Cimó i Temístocles

Els petons si fossin faixes

Tot de cuixes per les baves

It makes stick but for for you goes the chicken

Dedicar paràgrafs a les nòvies

I estrofes a les putes

Dedicar paràgrafs a les nòvies

I estrofes a les putes

Reverberació de llufa

A la muntanya màgica ploren els arbres perquè les fruites se’ls hi podreixen a les branques

Som

horitzó i barqueta

Som

mosquit i bombeta

Som

llapis i llibreta

En sé molt de recolzar-me dret a la paret amb les cames creuades amb una cigarreta fent veure que el temps m’espera

Pera

tres

paraules

buides

RECONDITORI:

Hola,

En Sesostris entre quatre parets, no hi ha porta, s’entra pel sostre. És el seu taller. Pinzell en mà pensa com pot pintar una obra que representi el silenci, una obra que no digui absolutament res. Si no vol dir res, potser que no pinti, si no vol dir res, potser que no escrigui. Però és al seu taller, i al taller s’hi treballa. El pinzell també pensa mentre babeja pintura pel terra. Podria escriure la paraula silenci i llestos, però això no seria silenci, no hi tindria res a veure, el silenci és el contrari de la paraula, una paraula no pot aspirar a ser un silenci, per molt que sigui la paraula silenci. Està en silenci, un silenci total, indiferent, ambigu. Pretén interpretar aquest silenci, com si volgués interpretar el silenci visual que encara no ha pintat. Ara té un silenci auditiu (es pot tenir un silenci?), però el cap no li calla, no pot silenciar els pensaments, i se n’adona de que mai ha sentit el silenci. Com representar el que mai ha sentit? Que mai ha vist, ni tocat, ni escoltat, ni olorat... ni tastat? Ja era prou difícil de representar abans de pensar-hi, ara és impossible, indicible. El pinzell cau a terra. En Sesostris es pica el front com si piqués una porta, toc toc, com si algú hagués de respondre, com si algú hagués d’obrir.


petúnia,

Agustí Rutel

INVENTARI DE GLEVES:

 ¿Recordes aquells nyanyos al front, aquell, a l’hora del pati, corrent com l’infant que eres, trepitjant una pilota i sortint volant contra un arbre, i de l’arbre al terra? Els dos cops al mateix lloc del front, un bony, una banya, i el mareig i la bassa de bilis, i tots els nens de l’escola fent un cercle al teu voltant. ¿Recordes el nyanyo a l’altra banda del front? Caient des de dalt de l’estanteria, intentant abastar el llibre que reposava més amunt, relliscant, i de cap a terra. La llosa esquerdada, la sang rajant cara avall, cap a urgències. T’en recordes de la caiguda en bicicleta? D’estar aixecant roda a llaurar l’asfalt amb la barbeta, els dos braços esguinçats i un trau al genoll com una destralada. Recordes quan anaves amb patins, al pàrquing dels mossos d’esquadra? desequilibri i fractura al colze. Segur que recordes i notes el pòmul enfonsat en el partit de rugby, i també notes com els lligaments del turmell encara ballen al seu propi ritme. I tot el que no et vull fer recordar ... no vas aprendre res del que et vaig dir? Vinga: has de caminar amb el cap ben alt, per així entrebancar-te millor ...

ES DIU PRANCUST:

Hecatombe de televisors, 

Areòpag arrebossat de vidres 

tristos trastos trenquen vides 

d’animals que mengen pors. 

Terratrèmol! xicota dels ulls, 

delit de llit de nit l’arada, 

terra bruna, nínxol d’arbre, 

sang clavada als esculls.  

Partir l’abisme a cops de maça 

o borrasca d’estornells, 

d’enamorar-se poca traça, 

nom flairant sorolls vermells.   

i com a homenatge a la dona  

que du estrelles per cabells... 

fer cruixir el llenguatge.

NEGRE L’ESPILL:

Passejant per la ciutat en la que vius, per carrers que ja coneixes. Mires gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que es creua pel teu camp de visió. En una d’aquestes ullades en veus una altra que connecta amb la teva, ets tu. Ets tu a l’interior d’un bar escrivint que hi ha un passejant que va pels carrers que ja coneix, que mira gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que se li creua pel camp de visió. I et veu a tu que passes, passes de llarg al·lucinant, pensant que tot ha estat una il·lusió, i el tu del bar segueix agredint brutalment el teclat, escrivint com si toqués al piano la bestialitat més impetuosa de Bártok. Escriu que hi ha una cadira buida al seu davant, esperant conversar amb un bon parell de glutis. És una cadira vella, de fusta, amb experiència, personalitat adquirida, es mira al noi com si no el mirés, però el mira, perquè si ell el mira ella també el mira. Escriu això i ho tatxa, tatxa tot el que ha escrit i torna a començar, perquè diuen que el plaer de crear és també el de destruir. Destruir per poder tornar a començar, i així anar fent, fins que no trobes el bon inici no continues. El teu tu que passejava es planta davant del bar i d’un crit esbotza la porta. El piano deixa de sonar.

TRES PER QUATRE:

Vell peixater hidropònic
Se t’apareix la Verge
En forma deformada d’insecte
Cor obert alcohòlic
Veus trist al marge
Del camí la roca perfecte
Tens ben ple el melic
De terra i de coratge
Per seguir recte el trajecte
La via feixuga l’embolic
Que diu que raja
Per la causa sense efecte

INALIENABLE

Ja ho sabies. Sabies perfectament que, fins i tot els corcs, que mengen fusta, ho sabien, sabies que allò no podia ser, ja t’ho havien dit, ho sabies del cert. Que hi ho. Ho podies saber. Que hi ha roques, també hi ha animals que mengen roques, els dàtils de mar. I que hi ha veritats, encara que. Veritats que coneixies. Pirronista radical. Hi ha veritats que són com roques i a tu t’agradaria esculpir-les a cops de cap. Sang fracturada. Que hi ha. Ha. El futur es mor de gana. Això vol. Això s’ignifiga. Coi que caic. Pot ser a camara lenta, pot ser sobra el pot ser. Bé, diries que aquestes coses. Com un avi, pensament encarcarat, cos desmemoriat, segueixes anant cap a. S’aprèn més amb una tragèdia. Que amb una enciclopèdia, perquè. I un punxó. Ras. Oli. Algún dia m’expliques allò de. Perquè no es pot allargar per sempre l’. Au. El teu jo indefectible.

HAVER CABUT:

Quiero vivir en tus pupilas
Ni memorias ni hostias
Vivir en tu vida cada instante
Incluso cada muerte nocturna
Quiero vivir en tus pupilas
Abandonar las mías
Y zambullirme en tus días
Y arroparme con tus párpados
Y peinar tus pestañas
Y des de tus oscuras cuevas
Pintar cuadros con los colores de tu iris
Y beber de tus lágrimas
Y esculpir con tus legañas
Y despertarme con el beso
De la luz por las mañanas
Y ver la lluvia y el sol y la luna
Y verte en los reflejos
Y no acordarme de nada
Sólo ver en cada instante
Lo que ven las nutrias.

SATÈL·LIT:

“Atomo irrisorio, perdido en el cosmos inerte y desmesurado, sabe que su febril actividad no es més que un pequeño fenómeno local, efímero, sin sentido. Sabe que sus valores no le sirven más que a él, y que desde el punto de vista sideral, la caída de un imperio, o incluso la ruina de un ideal, no cuenta más que el hundimiento de un hormiguero bajo el pie de un paseante distraído.

De esta forma, no tendrá otro recurso más que aplicarse en olvidar la inmensidad bruta, que le aplasta y que le ignora. Repudiando el vértigo estéril de lo infinito, sordo al aterrador silencio de los espacios, tratará de volverse tan incósmico como inhumano es el universo; bravamente replegado sobre sí mismo, se consagrará humildemente, terrestremente, humanamente, a la realización de sus mezquinos designios, en los que fingirá poner la misma seriedad que si apuntasen a fines eternos.”

J. ROSTAND. El hombre. Alianza Ed. Madrid. 1968. Pàg. 188.

ME PIX:

Jo m’hi pixo . .
                            ·.
                                :
                                 .
                                 ·
                                 :
                                 :
                                 .

SOTRAC:

Una botiga de sorra. Aigua ambigua. Trenta-quatre quilos de medicaments. Psiquiatres tallant-se les ungles del peu, junts, en un aeroport buit. Un piló d’escarabats desnutrits. L’home capaç d’estimar i de treballar es posa la camisa de força, ben cenyida, li queda molt bé. Para l’orella a terra, sent el batec del parquet, besa la fusta i recita l’abecedari. La seva dona és al rebost, fent vaga de fam voluntària, desitjant convertir-se en coixí, pensant en un huracà d’ocells. S’imagina un cel sense espai per l’aire, tants aucells que tot és moviment, volen i xoquen sense parar, van caient al terra, i tornen a volar. Ocells grisos li cobreixen tot el que li pot abarcar la vista. Un ram de flors passeja agafat per la mà dreta d’un home gras, prim, obès i demacrat. Va, tot segur d’ell mateix, a la casa on l’home escolta el parquet i la noia pensa aucells grisos. Pica al timbre, obre la filla, que estava cosint mandarines amb peres. No creuen cap paraula, només un: Uhm. I un: Thm. El ram s’entrega a la noia, és un ram de carxofes. L’home gras, prim, obès i demacrat deixa una tarjeta i marxa corrent amb una cama i caminant amb l’altra. Diu la tarjeta:

Alguna nit obrint caps
Ballarem esquerdes
Menjarem sardanes
Serem torts del tot
Alguna nit surant en pedres
Alguna nit besant miralls
Quedarem tips d’oxígen
Queixalarem algún barranc
Algún matí somniant paraigües
Papallonarem noves paraules
Farem foc sota l’estora
Serem verbs en indrets manuals
O potser partirem cagarros amb les dents
I fumarem fum pel nas
O potser alguna nit obrint caps
Et despulles davant meu
Mentre jo em grato el braç

COSES

Sé coses que no sé
Ser coses que no ser
Sé coses que no ser
Ser coses que no sé

PASSAR LES NITS AMB ELS ULLS TANCATS SENSE DORMIR:

Deixar-la sense mirar enrere, mirant al terra i encenent una cigarreta, i ella veient com t’allunyes, i t'esfumes. El fum més indiferent que mai. Els vostres camins es separen igual com es van unir, per causalitat, ella és de fora i torna a casa, tu ets d’on vulguis i et quedes. Viureu ferits per haver deixat les coses a mig fer i tindreu les memòries contentes per tot el que heu viscut, junts. Una separació per poder seguir vivint, els llaços amorosos no han sigut prou forts com per aguantar les embestides de la vida, la feina, la família, els amics, les companyies, poden més que els petons i les carícies en aquest cas. Podries marxar amb ella, no hi ha res que desitgis més ara mateix, però els desitjos són enganyosos i la tristesa tan inútil com necessària.

http://www.youtube.com/watch?v=EC2P_alEdHc

XETC!

No està bé començar un text diguent no. No? Plinton. No. Va, que ve, que ve, que va bé, que bé, Quebec que s’hi està al llit eh? Sobretot quan no hi ets, és com ser un sinònim i un antònim a la vegada. Ser una paraula. Ser fitòlit, o ser persiana, m’agradaria ser campana, o millor cripta, façana, signatura, ser signatura. T’imagines ser clau de casa, o persiana, sí, jo vull ser persiana. I ser un text? Ser el Quixot, o ser el diari del dia 3 d’octubre de 198T, o ser el text d’un tiquet de compra. O ser aquest text de merda, quina pena, pobre text, ell és aquest text, pobre... quina angúnia.

DÉFENSE DE NE PAS RÊVER:

Jo de petit volia ser com tots
I de gran vull ser com jo.

TÍTOL: A

Caga, i escriu que escriure és com escriure. I veu a sota la pica del lavabo un llibre que no sabia que reposava allà. És un llibre que no li sona de res: Les llegendes de Tobennard Afenglau, un llibre anònim, segons diu el llom. L’agafa, l’obre pel capítol VIII, titulat A, llegeix:


Se vive mejor muerto,
no,
se muere mejor vivo.

Alondra Biguette



"Les hores, les convencions, les esperes, li semblen temes, els temes li semblen convencions, les convencions li semblen esperes, les hores. El doctor Fiken és al tren, tornant de la consulta, va cap a casa. Ha tingut un dia molt atrafegat, tot el dia curant ferides, diagnosticant malalties i receptant medicaments, no ha tingut temps ni de parlar una estona amb l’infermera que es barrina els divendres. Ara, és al tren, i no té res més a fer que esperar arribar a la parada que li toca, sembla que tingui el cap buit de pensaments, sembla que dormi amb els ulls oberts, i és així, té el cap ben buit. El revisor apareix corrent entre els seients i cridant: -Hi ha algun metge en aquest vagó?! Ràpid, necessitem un metge!- El doctor Fiken es mira al revisor ajuntant les celles i arrugant el front. Quan el revisor està a punt de passar de llarg, el doctor crida: -Aquí, jo, què passa?- El revisor li explica la situació mentre l’acompanya a veure el malalt. Una dona gran, grossa, que es mira al doctor com si fos el núvol més tendre. El doctor se li asseu al davant, el tren avança. –Bé, senyora em diu el revisor que ha demanat un metge urgentment però no ha volgut dir perquè. Per què?-
-Em trobo perfectament, totalment normal, no em passa res, no tinc cap preocupació, de fet no el necessito.-
-Doncs perquè em fa cridar?
-Perquè estic massa bé. Vull saber com aconseguir patir, emmalaltir, passar-ho malament, però sense passar-me.-
-Senyora, vostè està fatal, de fet, a simple vista puc observar que té un espeleotema rubefactós sota la barbeta, que li pot portar problemes.-
-De veres, a on?"

Ha acabat de cagar, i ha deixat la lectura a mitges sense remordiment, ha deixat el llibre allà on l’havia trobat, s’ha eixugat el volcà i ha marxat. Mentre camina cap a l’habitació pensa en ferir-se al genoll, en fotre-li un cop a la paret i dislocar-se la ròtula, pel simple plaer d’escriure.

N’ESTIC SUGUR:

.
















Hola!




I un lliri blau
I una porta verda
I un arbre ben vermell
I una pedra ben podrida
I un cargol vell com el mar
Com el sol de cada dia
Com el soroll del rentaplats
I la roba descosida
L’espiral de l’ensaimada
Fa arrencar-me la tirita
La paciència rebregada
Jo gelat de mercromina

AL:

Fill de grua, edifici tsirt. Clava’t pessigolles a l’espatlla. Moll bonic, el del mercat dels dibastes a Santa Lleganya, al costat del torç xocolatític. Mañana mi mujer tiene que trabajar, y yo tengo que trabajar a las nueve. Prou. Al primer pis hi viu gent, i tenen un calaix del pa, un calaix que guarda mitjons i calçotets. No sembla que tinguis tantes crostes al genoll. Les realitats de llit, els mamuts forgmigues que t’acaricien la faringe com si fossin caixes d’estalvis. El 8 que si s’estira reposa massa. Avui em surten grues. I surt de casa amb tres abrics a les cames, acaba de pintar una forquilla, de color de dit. Para l’aula que s’escapa i fa llàstima als amics més flexibles. Qiu? Rapa’t l’orella, que s’obre massa a l’ou del delit, gaudit tot dit. Ni de costelles viu el plinton, ni d’albatros el melic. No fotis.

RODONA

Una oreneta li roba les cireres. En Gérome Loruga s’ho mira de reüll, mentre llegeix el suplement del diari de fa dos diumenges. És al jardí del seu mas, assegut en un tamboret, capcot, entotsolat. Llegeix el suplement però és com si no ho fés, els ulls es passegen per les columnes i paràgrafs, però les paraules que llegeix automàticament no li revelen res. Els seus pensaments volen molt lluny del suplement, molt lluny del mas. Pensa en marxar, abandonar casa seva, deixar que es refredi l’arròs de llemàntol que la seva dona prepara a la cuina. S’en va, agafa el cavall i marxa, galopa amunt i avall per les muntanyes fins que arriba al poble més pròxim. Compra cireres i torna a casa.

VERRE:

Ella s’ho mira des de fora, la seva mirada travessa el vidre. I sembla que no, però sí, travessa el vidre, veu el vidre i veu el que hi ha darrere, perquè el travessa. Darrere el vidre hi ha un home llegint un llibre d’un tal André Hardellet, a la taula del davant hi ha una iaia pintant-se les panses seques que porta per llavis, emmirallant-se en el vidre que la noia travessa amb la mirada. També hi ha una noia jove, estrangera, que es mulla els llavis amb el cafè de la tassa una vegada i una altra perquè sembla no té res més a fer. I després hi ha l’amo del bar, un home gros, amb una panxa rodona que podria tenir vida pròpia, tot ell sembla una formigonera. L’home escriu, escriu això:

M’agrada perquè sempre està constipada, amb la cara blanca de malalta, els ulls plorosos, els narius vermells i la veueta delicada. Sempre sembla que s’acabi de llevar. És jove però està com envellida, se la veu patidora, insegura, fumadora compulsiva. Segur que gaudeix d’una rutina emocionant, deu ser d’aquelles somniadores que no troben mai el moment de llençar-se a una vida més salvatge. Cada dia ve a la mateixa hora, i sempre demana el mateix, un tallat amb poca llet, i de tant en tant em demana una cervesa. Sempre l’he vist sola, no he trobat mai el moment de preguntar-li què fa a la vida, ara la veig que em mira des de fora, la seva mirada poruga travessa el vidre, i m’arriba, i m’explota a dintre. I m’agrada el seu misteri, no la vull conèixer, no vull perdre l’encant de l’interrogant. La seva és una elegància com de riu tranquil en la foscor, d’una fragilitat indestructible. Només puc elocubrar sobre les seves activitats, només puc interpretar-la a partir del que veig, com si fos una obra d’art. Puc deixar que em pegui amb aquells ulls que té, que em tiren enrere cada vegada que m’apunten, aquell parell d’aures blaves que m’enfonsen la raó, que em travessen com si fos un vidre.

-_-

Xec, xec. Has entollat el jaç per culpa de la migració onírica. El mar, el riu. El cosmos com un balancí amb rodes i tu baldufa que giravolta al cim. Vés caient i aixecan-te, arribarà un dia que ni la nit et veurà. Senyor somniador, somnia massa, mestre del badall, galopa per quest tros de. De la caca en neixen flors. I és que no pots parar d’afegir pets al vent. I apagues ulls i ment i viatges, vas i veus altres móns, noves sensacions, relacions inesperades, la claror de la foscor d’en Foix. Fa molts anys que vas somnàmbul, que la vida de vigília és el somniar del món oníric, el teu món real és el món dels somnis, per això vas tan cansat, perquè tens feina a l’altre món i el teu cos se’t vol emportar. Món real, què deu voler dir això? Has de marxar, algú xiuxiueja, t’estiro.

CADA TREN CADA:

La ç trencada

TACA-TACA

Et vols perdre pel bosc. Agafes les cames i marxes del cau, deixant-hi a dins la teva família veient la tele. El bosc és lluny, camines i camines, ja t’agrada, ja sabies que aniries lluny, has agafat les sabates còmodes i el paraigües, has sortit amb la idea de marxar, però no amb la de tornar. Avances pel camí de sempre, pensant que sempre fas el mateix camí. I penses en canviar, en girar a la pròxima cantonada, però no, prefereixes seguir pel mateix camí de sempre, posan-te el repte de descobrir-hi coses noves, o de llegir-les de forma diferent. El camí que porta al bosc no ha canviat gens, penses, i t’imagines que ets un estranger que trepitja aquells carrers per primera vegada. No pots, és impossible, en aquella llamborda recordes que quan eres més jove vas trepitjar una caca de cos, i més enllà veus la cantonada on vas ser testimoni de l’atropellament d’un gat, i encara més enllà rememores el riu de sucs gàstrics que va brollar de la teva boca, quan encara no li tenies la mida presa a l’alcohol. I tot això et porta al passat, la sensació d’un peu que et rellisca inexplicablement, l’última exhalació del gat, la bassa de bilis i espaguetis. Segueixes caminant pel camí de sempre, ara esperes que et passi quelcom que pugui ser rememorat en el pròxim passeig. Potser la simple rememoració d’aquests fets ja és un fet rememorable. Així que decideixes deixar constància d’aquesta rememoració. Deixes el paraigües a terra, camines uns metres i tornes enrere per agafar-lo. Te’l mires i li dius cridant més fort que mai: Fill de puta!

-_.

Digues-li que es posi pantufles. Que em truqui quan se les hagi posat, m’acompanyarà a comprar cigrons. Abafarem els minotaures i cercarem migracions de cabells pel jardí botànic. Vomitarem junts, l’un a sobre l’altre, serà molt bonic. Ens agafarem del dit petit del peu i passejarem tot el dia, digues-li que es posi pantufles, sobre tot. Digues-li que no oblidi la mel a l’orella, i les branques seques a l’aixella. Li haig de preguntar moltes coses, digues-li que sóc un gra de pebre, que tinc una botiga de pessigolles, i sobre tot, que sóc borni, que no s’espanti quan vegi que tinc un ull a la cadira. Ens tocarem els bròquils, i les guatlles. Li diré que no pateixi, que el vi pokèmon treball social. Vessarem de tot, esculpiré fins que se m’acabi la saliva, em tiraré rots al seu genoll, que no pateixi, gaudirà com una llibreta. Sobre tot que porti pantufles. I que es llepi les celles, i que begui molta aigua abans de venir. També vindrà un amic, amb el seu desequilibri constant. Farem una festa en honor de les llavors de cigonya i de la lletra i. Que porti pantufles, que les porti ben cordades, amb els posavasos reglamentaris. Digues-li també que he dit també. I sobre tot: el cim.

L'ADÉU A LES PARAULES

Aquesta existència incòmoda. La ressaca. Acompanyada del mal record. Del lladre fill de puta que et va robar la motxilla amb tot de coses d’una importància indefinible. Més que la cartera, el mòbil, l’mp3, les ulleres, la camara de fotos, l’agenda, la carpeta, etc. El que trobaràs a faltar sempre son les tres llibretes plenes de textos, dibuixos, versos, diàlegs, emocions, sensacions, llistes, idees, tonteries, incongruències, pètals, records, pensaments filats fruit de la suor de les teves neurones. Et van extirpar un tros de cap, una part de la teva memòria, i no t’en vas ni adonar. En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.

Llàgrimes per lletres. Adéu amigues desaparegudes. Intento sense possiblitat de reeixir, recordar què us havia fet dir, i no puc, és impossible, tinc una memòria de peix. És impossible reproduir totes les idees que havia apuntat al llarg d’anys d’adolescència, aquells mots incendiaris, les primeres lletres escrites per a un mateix, aquelles depressions transcrites sense reflexió, aquell moment oportú en el que escriure t’alliberava. Oblit ajuda’m amb l’oblit. Penses en les dues frases que et van quedar gravades del llibre de Pepe Sales (Sense re, sense remei): “La meva pàtria son els meus peus” i “la verdad también se inventa”. Pots recuperar paraules escampades per la teva memòria, pots recordar frases, versos i temes, però no retrobaràs mai la forma característica d’aquells primers textos poca-traça. La ingenuïtat, la sagrada ingenuïtat. La gent que escriu s’avergonyeix de les seves primeres construccions, jo, en canvi em sentia orgullosíssim d’aquells teixits sense virtut. Els versos cursis, les metàfores forçades, els textos surrealistes, els escrits precipitats, les teves estimades paraules buides, les paraules als cafès, les paraules per les noies, les paraules per tu. No retrobaràs mai l’essència d’aquelles excrecions, el color negre de la primera caca.

Adéu noies guapes, paraules entortolligades, paraules aïllades, tristes, alegres, no hi ha tanta diferència, adéu, començaré altres llibretes i hi plasmaré paraules més experimentades, els temes seran els mateixos de sempre, però ja no hi ha ingenuïtat, s’ha perdut l’essència. No tornarà pas. En realitat els meus ulls no han vessat aigua salada, hauria estat bé. Dono gràcies al blog aquest que tinc perquè penso que almenys els textos que hi ha aquí no s'els pot emportar ningú. Però aquí no hi ha els textos purs, ha mort una part de tu.

Fa temps que vas aprendre que enfadar-se serveix de molt poc, i que preocupar-se no serveix de res. Hauràs de continuar escrivint, intentant transcriure nous pensaments. Anant endavant, amb el teu estil, molt a poc a poc, sense pensar en la meta, sinó en els camins. A la merda.

SAPERE AUDE!

PERÒ VÉNS O NO?

Bullir sang. La sang et bull, a l'olla, quasi un litre de sang teva, amb una mica d'oli, un rajoliu de vi negre, orenga i alfàbrega. T'has tallat sense voler, al canell, just on la gent es talla abans de posar-se a la banyera. T'has tallat a la cuina, amb un ferro rovellat que surt de la porta, que porta tres anys trencada per culpa d'una cossa oportunament donada. Anaves amb pressa perquè feies tard a la reunió més important de la teva vida, la mateixa que has decidit deixar-te perdre per bullir sang. Ho estaves empastifant tot, has agafat l'olla on havies bullit els espaguetis del dinar i has deixat que s'anés omplint mentre et feies un torniquet. Has anat al lavabo a acabar-te de curar. Podies haver anat a la reunió, però no et volies presentar amb un braç embenat, la reunió era amb gent d'aquesta que parla més que pensa, millor deixar-los penjats, sense dir res. Per què ho fas això? Tu no fas les coses perquè sí, encara que a vegades ho sembli molt massa. No fas les coses perquè sí, el que és discutible és la finalitat dels teus actes, a vegades la finalitat és tan efímera que penses que la finalitat és el procés, i res més. Bullir sang, per què? Per bullir sang.

Truquen:
-T'estem esperant.
-No puc venir, tinc la sang a l'olla.
-Què?
-Estic bullint sang collons.
-Disculpi?
-Bullir sang, jo.
-Per què?
-Joder amb la pregunteta.

ÈQUITS BÈQUITS:

Vers que es mor als llavis,
Vers d’escopinada amb sang
Deshidratada en paret

Escups com un tuberculós
Trossos facsímils de vers
Baveges rimes que no rimen

Sobren

Perds parts de cos
Pel món com un leprós
Enganxes mocs sota el sofà
Respires aire fastigós

Et fas llàstima i somrius
T’abraça la sinceritat
Amb cordills esbarzerats
S’et claven les estelles de la mediocritat.

I tu, tant tranquil fumes un drum, et demanes una birra i un tallat.

LL de LL

Què escriure ara que no tens res especial al cap, ara que penses que no t’ha passat res prou interessant com per ésser transcrit? “la història d’una puça pot ser igual d’interessant que la d’Alexandre Magne”, deia més o menys Flaubert. És a dir, el que importa no és que la història que expliquis sigui interessant o evocadora, el que importa és com l’expliques, la forma, l’estil. Per desgràcia ets enemic de la forma, saps que és imprescindible per escriure, no només per escriure, sinó per fer qualsevol cosa. “La forma és el significat”, que deia algú que no recordes. Ja que hi som posats: “No es coneix a la geNt pel seu nom, sinó pels seus actes”, que diu en Batman. Acte, verb, significat, interpretació, dormir mola. Boles de pèl amb pols i ronya circulen pel passadís, keep the corridor clean, diuen al metro, shit on the roof, dius tu, que escrius el primer que et passa pel cap, has d’eXcriure alguna cosa perquè la gent et mira i tu ja t’has cansat de mirar el buit. Per què et mira tan la gent? Potser perquè avui has decidit sortir de casa amb els calçotets del teu avi al cap. Sí, afirmatiu! portes els calçotets (nets: xarxes) del teu avi al cap, no ho has fet perquè sí, ho has fet perquè et mirin, perquè vols que la GENT et dediqui mirades complexes, n’estàs tip de que la gent passi de tu com de les cantonades. Et miren com dient: mira, aquest tiu s’ha escapat de la casa de folls. I en certa manera és cert. Creus que totes les cases són manicomis, perquè creus que enfollim just quan sortim per l’esquerda i comencem a esgargamellar-nos (esgargamellar-se: Cridar molt fort i durant una estona, fins a fer-se mal a la gola). Mires al teu voltant, mires el que mira la genT, la Gent, mira altra geNt, i la gEnt et mira, el més foll de tots. Quieres otra, et diu la cambrera que està bona com les gambes a la planxa. Señor sí señor! Et treus els calçotets del cap, te’ls poses per sobre dels pantallons, saludes a tothom del bar, dónes la mà als homes i dos petons a les dones, a la cambrera quatre, i aixeques el puny dret, t’esgargamelles, i marxes volant. Te la fots forta contra el sostre, ple de shit que cau, dius: em cago en Barceló. I penses: penjaré aquesta llufa ara que vai encivadat que sinó demà no m’atreviré.

DESCOSIT

Fer-s’ho amb la música, ella que ho és tot, l’únic buit que emplena.
Paciència extrema, fins i tot les iclèsies tremolen, no, només les iclèsies tremolen, hi ha forma dins-fora. Forma dins-fora. Treu-la i fes-la entrar. Forma dins-fora. Criteris específics, misteris metafísics. Els seus sugus. Dibuixa’m un xai Antoine. Baixa. Que és dolça, que és forta, un tros de sol figuratiu, un niu viu de joia, que provoca ulls, desvetlla neurones, bloqueja cossos. El desig que torna de l’exili a ultramar, et visita i se t’enganxa com una cama. Tot en potència, begut, ja que és aviat, passat de roscos, massa feliç per ser/estar feliç.

SENSE VIRTUT

Quin goig, quan em diuen que estic boig. És important que soni estrany, és estrany que soni important. Si les pigues fossin creus, i les figues fossin peus. La mort en calçotets, el pijama obtús. El noble art de fer coses inútils, de perdre el temps. Les coses més insignificants, les més importants. Les que es veuen petites, ja sigui per minúscules o per llunyanes. La fogacitat dels esperits que s’ens apareixen en reflexes amistosos i pobres en sinceritat. És precisament la mutació de significat de les CoSes. Una mena d’estupidesa volguda, buscada i recíproca entre els descendents del mico. Els prejudicis més precipitats. L’abstracció que ens allunya de la resta d’animals. Som tots folls, vivim de forma irracional i descontextualitzada, però ja ens sembla tot normal. I tenim aquest tedi, aquesta paraula que no vol dir res que ens afecta més del que voldríem. Cervell degenerat. Voler dir coses que les paraules no abasten. Una contradicció amb potes. Criticar l’abstracció amb la conjugació de paraules de significat variable i ambigu, sense ordre ni coherència en l’argumentació. La productivitat de la improductivitat. L’alquímia dels significats, l’art d’emocionar-se per una engruna de pa. Intent de desneutralitzar l’ambigüitat. Reflexió fermentada. Voler abstreure l’abstracció, cacau. Una ironia super bèstia. L’art innocent, inconscient, l’art que no sap que és art. Les minúcies més evocadores. Aquella papallona que no sap que és la bèstia més perillosa. No sé què m’ignifico. La deixalleria és un museu. Res, que és vedella.

EN FELIU, EN FELIU I EN FELIU:

FELIU: Que sí, que som pedres en potència.
FELIU: Que no, que som pols ordenada.
FELIU: No en teniu ni puta idea, no som ni pedres ni pols en potència, som màquines perfectes de crear deixalla.
FELIU: No no no, només som cercles.
FELIU: Cereals podrits.
FELIU: Hi ha cucs.
FELIU: També hi ha papallones.
FELIU: Què pretens?
FELIU: M'ho dius a mi?
FELIU: Sí a mi.
FELIU: I com vols que ho interpreti això?
FELIU: No tens perquè fer-ho.
FELIU: Ho faig inconscientment.
FELIU: Doncs vinga, fot-li.
FELIU: Som tot.
FELIU: Tot vol dir res.
FELIU: Tot no vol dir res.
FELIU: Res és ser al revés.
FELIU: Som una causalitat molt ...
FELIU: Si molt causal ...
FELIU: Molt estúpidament intel·ligent.
FELIU: Què vols dir?
FELIU: interpreta llest.
FELIU: Vols dir que la intel·ligència és estúpida.
FELIU: Això ho has dit tu.
FELIU: Insinues que no hi ha tanta diferència entre ser un idiota i ser un cerebel?
FELIU: En el fons.
FELIU: En el fons d'on, en el fons de què?
FELIU: No vulguis parlar de coses indefinibles.
FELIU: Te n'adones de la insignificància de la frase que acaba de parir de la teva boca?
FELIU: "Insignificància" existeix?
FELIU: Calleu! Pels mugrons de Cristu! Tantes paraules buides només em fan pensar en totxeries. Vaig a cagar.
FELIU: Vés jove, i honora a l'amic toilet amb un cagarro digne del Cèsar.
FELIU: Ho faré, no ho dubtis.
FELIU: Píndar deia que som el somni d'una ombra.
FELIU: Has vist com n'arriba a estar de bona la cambrera?
FELIU: !
FELIU: No la miris així, cony, que et petarà el coll.
FELIU: Osti quina flor, si jo fos Déu n'estaria orgullós.
FELIU: Si fossis Déu et fotria un clatellot que t'ajuntaria el coll amb la pelvis.
FELIU: Vols una til·la ...
FELIU: No.
FELIU: T'aniria bé.
FELIU: A tu si que t'aniria bé.
FELIU: És veritat. Ara li diré a la Microones que me'n prepari una.
FELIU: Encara tant cínic?
FELIU: (Des del tuilet) Ara baixa!
(PLOP)
FELIU: Te'n recordes de quan vas perdre el cap?
FELIU: No, mai l'he perdut el cap jo, jo.
FELIU: Ja, t'ho he preguntat per veure si picaves, per saber si hi ha qualque-cosa que desconegui de tu.
FELIU: Mira que ets fenici.
FELIU: Sóc ciclista cistellaire.

DAME PAN Y DIME TONTO:

-Mira, Eudald, com que avui fas sis anys et regalaré una bossa de bassura, plena.
-Avi, es diu brossa. Segur que me la vols regalar?
-Si, si, ara la trec de sota la pica i te la regalo, és teva, de veritat.
-Gràcies avi, ets el millor.

Aquell dia va ser tot improvitzat. Vam decidir actuar ràpid, jo i jo mateix vam agafar la brossa i la vam treure a fora al carrer. Les meves mans: la Rita i l’Esteve, van agafar la bossa i, estirant una per cada banda, la van escorxar. Una pinyata bumba i flaken, tot de merda pel terra. Una natura morta d’escombraries. Els meus ulls: en Distru i en Ploc, observen l’entropia de la deixalla i s’emocionen fort, molt fort. Narius dos, en Frucu i la Paquta, experimenten la combinació d’olors fermentades més remota, l’olor de l’elixir més putrefacte penetra en el meu cos. Sóc farcit de pensaments, no ho acabo d’entendre. Com pot ser que una muntanyeta de desperdicis tant insignificant pugui activar de tal forma la meva sopa de neurones narcolèpsiques? Quina pregunta més llarga...

Una mitosi de porqueria, la brossa es comença a moure, es rebrega, s’expandeix, creix, neix, una nova vida, un home coix, que mentre marxa diu:

-sóc un gran virtuós en el noble art de crear silencis incòmodes.
-Jo també.
-Ja, però jo estic fet de wasshurla.

Resulta que plou:

Resulta que plou, som al mes d’agost, i les pluges d’agost son de gota grossa, de la que produeix calfreds. És de nit, en Lluíl surt a passejar, sense umbreles ni caputxes, vol notar el massatge còsmic de les gotellades abraçant-li tot el cos. S’estira a terra panxa enlaire i fa uns moviments entre agònics i plaents. Ple de joia es rebolca sobre la gespa, pensant que aquest és un dels millors dies de la seva vida, cada vagada plou més fort i el massatge és més intens, li sembla que s’ha de desfer per fusionar-se amb Gea. I no és estrany, en Lluíl és un llimac, i es diu Lluíl.

CAFRE:

En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.

It’s raining magdalenes i la sorra es pentina. Glops i més glops de saliva tendre amanida sense pupil·les. Llocs i coses que fan lloses. Indrets com aigua. Bull el llagrimot de litre i mig i ara ja plouen pancakes/brownies de panses i pinyons. Tants peixos lliscant entre dits, portland i cargols ben apretats, construccions i estructures dedicades a parir interrogants pesats, fregidors d’ous insignificants. Tota la ceràmica trencada, molt més atractiva i divertida. Llavors de xiruca, llegenda de remolatxa.

Vicis, xan, cletes, bicicletes, trompetistes i parallamps.

SUBJECTE'L:

Et fas gran i no te n’adones fins que un dia et pares, et mires davant del mirall i no reconeixes a l’home que et mira des de l’altra banda. El mires i et preguntes si aquell noi ets tu, si la teva ment representa aquell cos. El mires fixament. Penses en què faràs demà, i penses en el que vas fer ahir, un ahir en sentit ampli. Què has fet? No. Un no parar de coses a mitges, d’embrions prematurs, d’intencions indefinides. En realitat has fet coses, però res prou significatiu, res que realment et serveixi per estar-ne orgullós. Penses en agafar un veler i marxar, esperant que el vent et guii cap al destí més improbable.

ESBUTIFARRAR

brètols optimistes

Pellofes truncades
Somniant paraigües
Blaus grisos tous
Plegats de braços

El fons del jaç
Tot buit d’al·lèrgies
I d’entrecots gruixuts
Amb totes les epopeies
Senceres sense llops
Ni platges índiques

Escup tifons
Com pinta
Barretines

Una mica de pols

D’espases i pèsols
Cinèticament
Tranquils tranquils
Tergiversats a sons
Melics caniques
P
Enciclopèdia frugal


Viscositat de grapa-clip
Maquineta pacifista
Pinça d’ull de trilobit

Acudit maduixa
Raspall desgràcia
Eucaliptus píxel

Cromo Ventafocs
Pitjer colgat i colorista calaix de truges truites i d’armaris no.

Lloar persianes
Versemblants
Valenta por
D’esbrinar bruses, brins, brises...