-Mira, Eudald, com que avui fas sis anys et regalaré una bossa de bassura, plena.
-Avi, es diu brossa. Segur que me la vols regalar?
-Si, si, ara la trec de sota la pica i te la regalo, és teva, de veritat.
-Gràcies avi, ets el millor.
Aquell dia va ser tot improvitzat. Vam decidir actuar ràpid, jo i jo mateix vam agafar la brossa i la vam treure a fora al carrer. Les meves mans: la Rita i l’Esteve, van agafar la bossa i, estirant una per cada banda, la van escorxar. Una pinyata bumba i flaken, tot de merda pel terra. Una natura morta d’escombraries. Els meus ulls: en Distru i en Ploc, observen l’entropia de la deixalla i s’emocionen fort, molt fort. Narius dos, en Frucu i la Paquta, experimenten la combinació d’olors fermentades més remota, l’olor de l’elixir més putrefacte penetra en el meu cos. Sóc farcit de pensaments, no ho acabo d’entendre. Com pot ser que una muntanyeta de desperdicis tant insignificant pugui activar de tal forma la meva sopa de neurones narcolèpsiques? Quina pregunta més llarga...
Una mitosi de porqueria, la brossa es comença a moure, es rebrega, s’expandeix, creix, neix, una nova vida, un home coix, que mentre marxa diu:
-sóc un gran virtuós en el noble art de crear silencis incòmodes.
-Jo també.
-Ja, però jo estic fet de wasshurla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada