d'on no n'hi ha no en raja

-Posa-hi més sal-

diumenge, 28 de novembre del 2010

N’ESTIC SUGUR:

.
















Hola!




I un lliri blau
I una porta verda
I un arbre ben vermell
I una pedra ben podrida
I un cargol vell com el mar
Com el sol de cada dia
Com el soroll del rentaplats
I la roba descosida
L’espiral de l’ensaimada
Fa arrencar-me la tirita
La paciència rebregada
Jo gelat de mercromina

dissabte, 27 de novembre del 2010

AL:



Fill de grua, edifici tsirt. Clava’t pessigolles a l’espatlla. Moll bonic, el del mercat dels dibastes a Santa Lleganya, al costat del torç xocolatític. Mañana mi mujer tiene que trabajar, y yo tengo que trabajar a las nueve. Prou. Al primer pis hi viu gent, i tenen un calaix del pa, un calaix que guarda mitjons i calçotets. No sembla que tinguis tantes crostes al genoll. Les realitats de llit, els mamuts forgmigues que t’acaricien la faringe com si fossin caixes d’estalvis. El 8 que si s’estira reposa massa. Avui em surten grues. I surt de casa amb tres abrics a les cames, acaba de pintar una forquilla, de color de dit. Para l’aula que s’escapa i fa llàstima als amics més flexibles. Qiu? Rapa’t l’orella, que s’obre massa a l’ou del delit, gaudit tot dit. Ni de costelles viu el plinton, ni d’albatros el melic. No fotis.

dimarts, 16 de novembre del 2010

RODONA



Una oreneta li roba les cireres. En Gérome Loruga s’ho mira de reüll, mentre llegeix el suplement del diari de fa dos diumenges. És al jardí del seu mas, assegut en un tamboret, capcot, entotsolat. Llegeix el suplement però és com si no ho fés, els ulls es passegen per les columnes i paràgrafs, però les paraules que llegeix automàticament no li revelen res. Els seus pensaments volen molt lluny del suplement, molt lluny del mas. Pensa en marxar, abandonar casa seva, deixar que es refredi l’arròs de llemàntol que la seva dona prepara a la cuina. S’en va, agafa el cavall i marxa, galopa amunt i avall per les muntanyes fins que arriba al poble més pròxim. Compra cireres i torna a casa.

dissabte, 13 de novembre del 2010

VERRE:



Ella s’ho mira des de fora, la seva mirada travessa el vidre. I sembla que no, però sí, travessa el vidre, veu el vidre i veu el que hi ha darrere, perquè el travessa. Darrere el vidre hi ha un home llegint un llibre d’un tal André Hardellet, a la taula del davant hi ha una iaia pintant-se les panses seques que porta per llavis, emmirallant-se en el vidre que la noia travessa amb la mirada. També hi ha una noia jove, estrangera, que es mulla els llavis amb el cafè de la tassa una vegada i una altra perquè sembla no té res més a fer. I després hi ha l’amo del bar, un home gros, amb una panxa rodona que podria tenir vida pròpia, tot ell sembla una formigonera. L’home escriu, escriu això:

M’agrada perquè sempre està constipada, amb la cara blanca de malalta, els ulls plorosos, els narius vermells i la veueta delicada. Sempre sembla que s’acabi de llevar. És jove però està com envellida, se la veu patidora, insegura, fumadora compulsiva. Segur que gaudeix d’una rutina emocionant, deu ser d’aquelles somniadores que no troben mai el moment de llençar-se a una vida més salvatge. Cada dia ve a la mateixa hora, i sempre demana el mateix, un tallat amb poca llet, i de tant en tant em demana una cervesa. Sempre l’he vist sola, no he trobat mai el moment de preguntar-li què fa a la vida, ara la veig que em mira des de fora, la seva mirada poruga travessa el vidre, i m’arriba, i m’explota a dintre. I m’agrada el seu misteri, no la vull conèixer, no vull perdre l’encant de l’interrogant. La seva és una elegància com de riu tranquil en la foscor, d’una fragilitat indestructible. Només puc elocubrar sobre les seves activitats, només puc interpretar-la a partir del que veig, com si fos una obra d’art. Puc deixar que em pegui amb aquells ulls que té, que em tiren enrere cada vegada que m’apunten, aquell parell d’aures blaves que m’enfonsen la raó, que em travessen com si fos un vidre.

dilluns, 8 de novembre del 2010

-_-



Xec, xec. Has entollat el jaç per culpa de la migració onírica. El mar, el riu. El cosmos com un balancí amb rodes i tu baldufa que giravolta al cim. Vés caient i aixecan-te, arribarà un dia que ni la nit et veurà. Senyor somniador, somnia massa, mestre del badall, galopa per quest tros de. De la caca en neixen flors. I és que no pots parar d’afegir pets al vent. I apagues ulls i ment i viatges, vas i veus altres móns, noves sensacions, relacions inesperades, la claror de la foscor d’en Foix. Fa molts anys que vas somnàmbul, que la vida de vigília és el somniar del món oníric, el teu món real és el món dels somnis, per això vas tan cansat, perquè tens feina a l’altre món i el teu cos se’t vol emportar. Món real, què deu voler dir això? Has de marxar, algú xiuxiueja, t’estiro.

dimarts, 2 de novembre del 2010

CADA TREN CADA:




La ç trencada