Ziege Garnele:

-Estas com una gamba.
-Què vols dir? de vermell?
-No. De cabra.

DOCTOR?

m’he comprat un mal de cap (en sobre)

Què és més xungo: robar o no compartir?

Llaurador de camps semàntics, explorador de bolsos de putes.

Tot rellisca
babes tendres.

Els versos eutanàsia de les dones maltractades.

Els i les.

Frega llenties.

És un sant, és tot sang, és un salt, és tot sol, és molt sa, és ben sí, no vol sal, si no vol, pal i gol.

Prenyat d’olives l’arbre centenari gesta fills a les puntes dels dits. Dits.

Tanca la castanya.

-D’acord. Vaig a posar la roba a la rentadora-.

Irving Dowish

SATANÀS COR PETIT

És l’oncle Rupi Naa, el nostre familiar més felicitrist. Té quaranta-nou anys, és casat i té dotze fills, cadascun d’ells té el nom d’un mes del calendari. És un gran aficionat a col·leccionar pinzells de grans pintors. No li interessen gaire les obres, ell busca els pinzells que van ser utilitzats pels pintors més destacats de la història. Fa un parell de dies, l’oncle Rupi Naa va adquirir el pinzell d’un dels seus pintors preferits: Busso, l’orador. Seva és la sentència: -Dame un euro, que te pincho-. Era una gran persona, i això es reflectia en les seves obres. I ara ho vèiem en el seu pinzell. Era un pintor tant ric que no tenia diners, mai portava res a sobre, i pel que sabem aquell pinzell s’havia barallat amb uns dos-cents llenços, teles i cartrons. En Busso no netejava mai el pinzell, sempre pintava amb el mateix, i sempre amb el mateix color: el verd orenga. No podem descriure les seves obres, a més, no cal, només s’ha de dir que era cec. Al no poder veure res, en Busso feia unes obres úniques, no sabia ben bé ni com les feia, tampoc sabia com li quedaven. Agafava el pinzell, el sucava en pintura i començava a crear. No només feia quadres, també tenia una escultura, una escultura viva, que anava evolucionant a la vegada que en Busso pintava. Estava feta de la pintura que queia del cavallet, una gota sobre l’altre. Una mena de piràmide deformada verda orenga. Avui podríem dir que la gran piràmide de vint-i-sis centímetres d’en Busso està acabada. En Busso ens va dir que ens faria arribar el seu pinzell el dia que deixés de pintar. També ens va dir que pintaria fins a la mort. L’oncle Rupi Naa no sap què pensar, està content per tenir aquell objecte a la mà, però no es pot creure que el vell verd orenga ens hagi abandonat. Així que ens mirem l’oncle, veiem com una llàgrima de tristicitat ix del seus ulls com excretada. Li baixa veloç per la galta, com agafant embranzida per sortir disparada. La veiem que cau i rebota contra el terra, sembla gelatina. L’oncle diu: -Anem a veure a en Busso-.

Arribem al seu estudi, la plaça dels drogats del poble, entre l’hom i el desmai, on hi ha la bona ombra. Veiem el seu balancí al lloc de sempre, el cavallet, i l’escultura viva, ara ja, morta. Ens hi acostem, veiem un cos recolzat al tronc del desmai. –Ei, ei, Busso, ets viu?-. Diu l’oncle. –trenta-vuit bilions nou-cents vuitanta-dos mil tres-cents quaranta-nou milions vuit-cents trenta-quatre mil quatre-cents quaranta-nou-. Digué l’orador. –Tant? Segur?- Preguntà l’oncle Rupi Naa. –Sóc Busso, fill de Yondi i Yeniflier. Sóc el pintor cec, l’orador, i alguns diuen que l’oracle... t’haig de dir una cosa, siguis qui siguis...-. Diu el mestre. –Digui si us plau, però ja em coneix, sóc en Rupi Naa, el que li porta el Don Simón...-. Diu l'oncle. –Aiiii, Naa, ja tens el meu pinzell?-. Diu en Busso. –Sí-. L’oncle. –Clavam'el directe al cor...-. Busso. –I una mierda que te comes, encara t’el quedaries...- Digué l’oncle indignat.

CARTA AL DIRECTOR:

LLepisfoix
Daguesplat
Bilistrena
Quirtdelamen
Sipellxiof
Trudblixè
Benyrixt
Zerbitiuxar
Vupdallí
Glopirelt
Criftillós
Sesfivevi
Úncspic
Pliguerrotil


Sant Esteve de Guillaflautes, 7 de germinal, 3 a 2.

DESERT:

I s’aixecà --- --- - -- ------ -- ---------- ----- ---- ----- - - ----- --------- ---- - ----- -------- - -- --- ---- ------ - ----- ----------- -- font --- gat ---- ------- - ----------- --- -- -------- -- - --------- -- -- - --- ------- ------ --- ------- -- -- ----- ----- verd -------- ----- ------ - - --- -- ----- ----- ----- ---- ---------- -- pasta -- dents ------- ---- ------ ------ ------- --- --- perill ---- ------ visca ----- ---- ------ ---- ---------- -- foc -- ---- ------ ----- ----------- ----- -- -- ----------- s-------ció --------- -- --------- ------- ----- ---- ----- -----serpentines - cal------- - --------- ------- - com -------- --------- - -- -- --------- --- -- ---- ---- ---- planeta ----------------- ----------- --- ----- - -------- -------- --- --- -------- -- --- --- -------- --- -- ------ baobab ------- ------- - ---- - --- ------- --------- -- - - ----- guineu ------------ - - - ---- ---------- -- ----- -- ----------- -- ---- ------ ------ - -- ------ --------- ------- -- -------- -- -- ------- ---------- ------ petit ---------- -------- ------ anyell --------- ---------- ---- - --------- ------ -- --- -----

JO NO:

Sóc tant feliç, que haig d’escoltar Enrico Caruso de tant en tant perquè sinó les depressions no em duren més de cinc minuts. Sóc tant guai que Piero Manzoni em sembla una merda, una merda que m’encanta. Sóc tant enigmàtic que mastego exclamacions per convertir-les en interrogants. Sóc tant silenciós que el silenci de John Cage me la pela. Sóc tant i tant cultivat que de tant en tant m’enterro fins als genolls i començo a recitar l’Odissea, en grec clàssic, del revés, amb l’aixella blava. Estic tant boig que no necessito teràpies. Sóc tant sa que la malaltia que més m’espanta és l’existència.
Sóc
tant
poc
com
un
roc
tant
ruc
com
porc
tant
curt
com
tort
tant
lluç
que
sens
mar
stic
mort.

Noséqui

SENZILLLAMENT COMPLICAT:

Qui va ser primer, l’ou o la vagina? Com han arribat a trobar-se en una paella els tubercles amb els ous, i amb l’oli, i l’escalfor dels fogons de gas? L’home és capaç de tot, fins i tot de maridar ous amb safranòries. Sembla un tema banal sobre el que escriure’m, però és de vital importància. Aviam. Podríem dir que la terra pareix les carrotes, i que l’agricultor és una mena de llevadora. I ens podríem preguntar, qui va néixer primer, el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol. Qui va néixer primer: el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol? Les gallines ponen més ous del compte perquè s’han adaptat a que els homes els hi robin quasi tots. Què passaria si ara, de cop, la gent de tot el globus aerostàtic deixés de menjar ous? Les gallines seguirien el seu ritme, i en poc temps el món seria ple de galls i gallines. Què faríem? Menjaríem més pollastre i llestos.

Però això no acaba aquí, tinc tants camins per continuar parlant d’això que no n’agafaré cap, em quedaré donant voltes sobre mi mateix, fins que em maregi i em caigui a sobre. L’humanitat embadalida en sí mateixa, i jo també, sóc un home, tot i que tinc una cama de cabra, una orella de peix, i un nas de pissarra. Comencem. Un braç ensardinat i l’altre fet de cigarreta. Tinc el pit sota l’aixella, entre el mitjó coix i la mitologia sumèria. Va, va. El genoll d’oli d’oliva. Les ungles les tinc molt Aristòtil els diumenges. El cullò esquerre penja vent de garbí i el del mig és més de Bruce Lee. Vertigen. Els pèls són de pell normal, de la que va de compres al centre comercial, a veure facsímils de gent de veritat. A veure numarques figurants. Lentament els meus ulls surten de les seves conques i es miren fixament l’un a l’altre. Es toquen, s’acaricien, s’uneixen. Pèrdua d’equilibri. Trossos de líquid amniòtic lliures de panses i carabassons ocres repassen factures inconnexes desvirtuades velles i sense cacofonies lapidàries de pèsol i venes típiques de pròlegs d’escopeta de jazz prehistòric vist per sota. El camí vindrà a mi. Cai cai caic.

OH!

El veure’s de caps per avall en un mirall covex inversament proporcional a la longitud d’un cabdell de llana verda. Veure’s i dir-se: Uh!

XURROS

-Vull fer un ..........
-Sí, tiu, però això ja està fet, i tu no ho faràs millor que els millors. Tu vés posant cites memorables, perquè sembli que llegeixes molt i que ets molt savi i que les coses t’emocionen, i tal.
-Però si només vull fer un .............
-Fes-ho, no et dic que no, però te la fotràs, això porta molta feina.
-D’acord, però jo no poso cites, o en poso molt poques, només quan són imprescindibles, i moltes vegades me les invento. M’invento la cita i m’invento el personatge. I a vegades robo i no ho dic.
-Com Picasso.
-Com Leonardo.
-Sí.
-I tu com portes la col·lecció?
-Quina col·lecció?
-La col·lecció de coses a mitges.
-Ah, sí, la col·lecció. Molt bé, no paro de no acabar coses.
-Mira que ets ambigu.
-Tu sí que ho ets.
-Tu més.
-No, tu.
-Per què?
-Perquè no.

JO, TU, ELL, NOSALTRES, PERSIANES, ELLS

(...) i és que abans era un escèptic... i ara és un mentider.

SOBRÀNIGUES:

Ç: Diuen que el silenci és el segon poder més gran de l’home, i que el primer és la paraula.

C: Sí?

Ç: Sí, i la meva paraula és: silenci.

C: Doncs per què parles? Capullu.

MELAMINA

Els homes es pastanaguen, les dones es rosifiquen. Ha arribat l’estació en la qual els capullos s’obren en mil colors, quan els insectes van de cul polinitzant. Quan el sol s’eleva esquivant els núvols. Quan els mugrons celebren la seva llibertat, quan els cullons es deprimeixen a les fosques, per culpa dels calçotets més inhumans. Quan els ulls apunten als escots, i els pits apunten al cel, quan la pell s’empruna. S’empruna?
Sí, sobretot la pell de brau, i l’Eleuteri, tot olímpic, i el cementiri ple de plantes decapitades. Sembla estrany, però és així, tot i la perfídia, i la música atonal, la merda fa pudor igual.

DE QUÈ CONY PARLES?

Res, Schubert, que m’emociona. Sí, em transporta pany avall, em fa pensar en marxar. Però em quedo. L’ampolla de vi i jo, farem un text. Escollirem i ordenarem paraules. Paraules de merda, que intenten fer intel·ligibles els pensaments. Paraules, pensaments. Cansaments, pensaments, paraules fluorescents. Brillen, les paraules boniques escollides i ordenades brillen. Paraules boniques? Quines? Encís, abellerol, cataplasma, eixerit, tragicomèdia, llum, papallona, magnòlia, buguemvíl·lia, fefaent, bistec... Paraules agradables per la seva sonoritat. I les paraules agradables pel seu significat: llibertat, llibre, llebre, sublim, bellesa, harmonia, equilibri, hermosa, horitzó, música, perla, ... Paraules de merda. Deixa d’escriure i comença a viure, IMBÈCIL.