És l’oncle Rupi Naa, el nostre familiar més felicitrist. Té quaranta-nou anys, és casat i té dotze fills, cadascun d’ells té el nom d’un mes del calendari. És un gran aficionat a col·leccionar pinzells de grans pintors. No li interessen gaire les obres, ell busca els pinzells que van ser utilitzats pels pintors més destacats de la història. Fa un parell de dies, l’oncle Rupi Naa va adquirir el pinzell d’un dels seus pintors preferits: Busso, l’orador. Seva és la sentència: -Dame un euro, que te pincho-. Era una gran persona, i això es reflectia en les seves obres. I ara ho vèiem en el seu pinzell. Era un pintor tant ric que no tenia diners, mai portava res a sobre, i pel que sabem aquell pinzell s’havia barallat amb uns dos-cents llenços, teles i cartrons. En Busso no netejava mai el pinzell, sempre pintava amb el mateix, i sempre amb el mateix color: el verd orenga. No podem descriure les seves obres, a més, no cal, només s’ha de dir que era cec. Al no poder veure res, en Busso feia unes obres úniques, no sabia ben bé ni com les feia, tampoc sabia com li quedaven. Agafava el pinzell, el sucava en pintura i començava a crear. No només feia quadres, també tenia una escultura, una escultura viva, que anava evolucionant a la vegada que en Busso pintava. Estava feta de la pintura que queia del cavallet, una gota sobre l’altre. Una mena de piràmide deformada verda orenga. Avui podríem dir que la gran piràmide de vint-i-sis centímetres d’en Busso està acabada. En Busso ens va dir que ens faria arribar el seu pinzell el dia que deixés de pintar. També ens va dir que pintaria fins a la mort. L’oncle Rupi Naa no sap què pensar, està content per tenir aquell objecte a la mà, però no es pot creure que el vell verd orenga ens hagi abandonat. Així que ens mirem l’oncle, veiem com una llàgrima de tristicitat ix del seus ulls com excretada. Li baixa veloç per la galta, com agafant embranzida per sortir disparada. La veiem que cau i rebota contra el terra, sembla gelatina. L’oncle diu: -Anem a veure a en Busso-.
Arribem al seu estudi, la plaça dels drogats del poble, entre l’hom i el desmai, on hi ha la bona ombra. Veiem el seu balancí al lloc de sempre, el cavallet, i l’escultura viva, ara ja, morta. Ens hi acostem, veiem un cos recolzat al tronc del desmai. –Ei, ei, Busso, ets viu?-. Diu l’oncle. –trenta-vuit bilions nou-cents vuitanta-dos mil tres-cents quaranta-nou milions vuit-cents trenta-quatre mil quatre-cents quaranta-nou-. Digué l’orador. –Tant? Segur?- Preguntà l’oncle Rupi Naa. –Sóc Busso, fill de Yondi i Yeniflier. Sóc el pintor cec, l’orador, i alguns diuen que l’oracle... t’haig de dir una cosa, siguis qui siguis...-. Diu el mestre. –Digui si us plau, però ja em coneix, sóc en Rupi Naa, el que li porta el Don Simón...-. Diu l'oncle. –Aiiii, Naa, ja tens el meu pinzell?-. Diu en Busso. –Sí-. L’oncle. –Clavam'el directe al cor...-. Busso. –I una mierda que te comes, encara t’el quedaries...- Digué l’oncle indignat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada