Torna entrabancant-se, com vomitant-se a sobre, estossegant coses negres, amb una mà al front i l’altre a la cintura, com aguantant-se a ell mateix per no caure. I no cau, però avança d’una forma estranya, com un peix amb un ham al llavi, esforçant-se inútilment, per acabar anant enrere. A batzegades, amb un nerviosisme agònic, com esbotzat, i comença a parlar, esbatanat, intentant trencar el fil de pescar, o partir-se el llavi.
La meva Nefertiti. Va i torna, no se m’esborra de la memòria la seva imatge, la seva persona, tota bruna, amb una corona de rastes enrotllades al cap, corona d’Alt i Baix Egipte, també la dea Medusa, quina cintura, quin fer més tendre, podria alletar-me dels seus somriures, viure dels seus ulls. Quin goig no tenir-te aquí davant meu, sinó a dintre, navegant entre neurones, vent en popa. Sí, ho he aconseguit, un altre record perfecte, perquè la perfecció només existeix en els records, i a l’Olla. Gràcies Isabel per la teva absència, per haver deixat petjada, per provocar aquestes paraules, aquest degoteig de llàgrimes de bolígraf, dels ulls, ni una gota. Altre cop parla la ploma, per dir-me que l’alegria i la tristesa es fonen (alegresa, tristria) i que estàn fetes de la mateixa matèria. L’aigua. La Baldufa.
La Isabel és de València, en Tales, de Milet.
Penses en una de les afirmacions que recordes de Man Ray: Les mentides d’avui són les veritats de demà, la sentència se t’ha aparegut al cap just després d’haver-li dit que no l’estimes. La sentència la vas sentir de Man Ray, però el que diu és més antic que el furgar-se els narius, fa temps que ja no et preocupa el que és veritat o el que és mentida, el que separa un concepte de l’altre és un fil tan prim que sovint es trenca. El que potser compta més és el que poses dins la teva testa, sigui veritat, mentida o un ram de fulles d’api, el que creus que vols arribar a dir és que s’hi viu prou bé en la ignorància, que realment hi ha coses que és millor no saber-les. Que la gràcia de la màgia és deixar-se enganyar.
Que la balança es decanti cap a la veritat o la tristesa, l’alegria o la mentida, depèn del botiguer, del jutge, però això no vol dir que no haguem de fer servir la retòrica per escombrar cap a casa i així poder dormir de peus, somniar sense dormir. Dir. Dir-ho malament, aglutinar parts de raonament, fer-ho malament i quedar-se tan ample. Tan ample, quina expresssió: quedar-se ample, m’aragda. O estar content com un pèsol, verd i rodonet de gatzara.
que el silenci pot arribar a ser una forma de violència, i que
Li has dit al record, has recreat un diàleg dins del teu cap, has parlat amb ella. No, ella no t’ha dit res, ella no hi és, ets tu el que li has posat les paraules a la boca, i tu contestaves, per dins, tot això mentre estaves a classe, el professor parlant de la Revolució Russa i tu dialogant amb la Isabel que et viu a dins. Tu ets totes les veus. Algú. És. És dialogant amb un mateix, amb mala llet, com un pot arribar a ser tolerant i comprensiu amb la gent de mala fe, perquè tots podem arribar a ser el més gran dels fills de puta sense ni tan sols adonar-nos-en, pel simple fet de només escoltar una de les nostres veus. Peus.
Poc més que una excusa per escriure.
Has deixat d’escriure durant un temps, no has deixat d’escriure durant un temps. Has anat escrivint cosetes, simples frases aillades, idees, dos paraules en tot un dia. Dos paraules en tot un dia, ahir: vesso paciència. I ja està, aquesta és la notícia. Et sembla que t’has perdut en l’ordre. Has intentat ordenar la teva vida una mica, aixecar-te aviat cada matí, fer el llit (fer el llit (això s’ha de cridar fort: FER EL LLIIIIIIIT!!!!), anar a totes les classes, passar l’estona a les biblioteques, estudiant de veritat, i et sents més perdut que mai. Per primera vegada a la vida, comences els treballs setmanes abans d’haver-los d’entregar, i et mires el temari abans d’anar a les classes. No et reconeixes, beus aigua i fumes poc, esmorzes cada dia com una persona decent, ets cordial amb tothom, parles amb la gent, sembla que de cop se t’hagi despertat la llengua, just quan has silenciat la ploma.
Però segueixes perdut, abans com a mínim estaves perdut en el desordre, ara ho estas en l’ordre. Tampoc esperes trobar-te, de fet saps que això d’estar perdut és una manera de parlar, no estas perdut, estas a casa teva cony. I flor. Vius només pensant en el futur, no veus gens clar el teu present i comences a veure el teu passat com una edat daurada en la que les decisions es prenien soles, en la que el demà no es veia de tant lluny que estava. Ara veus aquell demà com un ahir, et sembla que ja vas tard, anar tard no era cap problema pel teu tu de fa un any, però ara ho veus diferent, l’ordre t’ha perdut. Tot i això ets prou feliç, saps que la felicitat no es pot dir, que dir-la és espantar-la, en el moment en que et consideres feliç deixes de ser-ho, això s’esmuny, i si ho escrius sabent-ho és perquè vols ordenar els teus pensaments al respecte, veus? perdut.
Sí, ets feliç i ho pots dir perquè és veritat, no ho pots demostrar, és posar-se a escriure i el món et cau a sobre, però tu, com un atlant, el soportes, hieràticament esforçat, com un cargol s’aguanta la closca, esperant que no el trepitjin. Portar a sobre un espiral, una forma natural, un remolí, el món gira imperfecte, i així encaixen les coses, i acabem sent sediments, perdem la nostra part immaterial. La vida viu perquè és volàtil. Gilipolles!
Vomites a bots i barrals, sense reflexió, enganyan-te, a sobre.
D’aquí uns anys veuràs que aquestes preocupacions són minúcies, fins i tot les consideraràs indignes, impròpies d’un noi que ha estat sempre obsequiat amb més del que es mereixia. Ara recordes perquè havies abandonat l’escriptura durant un temps, perquè aquest mirar-se a dins et fa exagerar els sentiments, per fer que les paraules ressonin més fort a dins el crani, i perquè no en saps. I perquè tot el que has escrit és mentida, és mentida, però les mentides d’avui són les veritats de demà, i espero que viceversa. I a poc a poc perds l’esperança, encara has tardat prou en adonar-te que no és infinita. El dormir. La tirita.
