Em pica molt l’orella, potser hi tinc alguna paparra, o pitjor, potser tinc puces. Em grato l’orella amb la cama, ara millor. M’acosto furtiu al meu estimat amo, que dorm al sofà, hi pujo i m’hi planto a sobre. Es desperta, li llepo la cara, ell intenta apartar-me, però no ho fa decidit, sembla que li agrada el tacte de la meva llengua contra la seva pell. Em poso panxa enlaire, i em grata la panxa, que bé. Em diu: -Baixa!-. Baixo, l’entenc perfectament, fa vuit anys que convivim i sempre em diu les mateixes coses, l’únic que ha estat capaç d’ensenyar-me és a seure i a baixar, també el vine, però moltes vegades no li faig cas, tot i que entenc el que em diu. Té, ara ja he baixat, el miro des de baix, com esperant que s’aixequi i fagi quelcom. Però no, plega les parpelles i es disposa a dormir. Sí home, li pujo a sobre altre vegada i li llepo tot l’ull de cop, sense que tingui temps de reaccionar. –Baixa-. Baixo, em poso sota la taula, m’assec, em llepo l’ou esquerre una estona, em grato, badallo, mostrant ullals, m’estiro panxa amunt, intentant sincronitzar el son amb el mestre. Somnio. Estic a la cuina, la mare de la família no para de llençar-me trossos inmensos de carn i ossos més grans que jo, no puc assolir tot el menjar que em donen, és la hòstia. Em tiro un rot, la família al·lucina, m’he tirat un rot fortíssim per les meves reduïdes dimesions. Tots riuen, i el pare diu: -Osti Sparki, què ha passat eh?-. Dic: -Res, que tant de menjar em provoca gasos-. Tots estupefactes, ara de cop, han vist que puc parlar. I ara se n’adonen. Fa vuit anys que parlo, peròn nonnibuibubybvo8vworiqWIÑBFÑ 2BFO `FG`FGHFGN qçnvAÑ
A la merda, cop de puny al teclat: juhykm, i a bussejar pel llit.
