d'on no n'hi ha no en raja

-Posa-hi més sal-

dijous, 29 de desembre del 2011

DESLLENGUAR-SE RARO:



a cops de pell


versos ortopèdics
d’estornell solitari


cranc
tens cara de cranc


rendit a evidències
no n’hi ha per tant
naveguen les ones
d’una ment en blanc


a destralades
ja arriba el badall
a sobre del mar
hi flota un mirall


pixant a la pica
no n’hi ha per tant
t’agrada una mica
el gust de la sang


una copa de tinto
una gota de fang
camina per l’aigua
el suc de la carn


fa molta fred


i el carnisser
passa la llengua
pel seu ganivet

dimecres, 28 de desembre del 2011

LLLL



El mogrí, el montgró, el montgrí, el mugró de l’Empordà, el far que es veu de tot arreu, totes les carreteres passen per Verges, tots els pensaments són aigualits, aiguamolls, aiguamels de les memòries d’Empúries, la Gola de Ter, Sant Martí d’Empúries, des d’on millor s’empassa el vent, tramuntana, cel net, mirades fins a l’infinit, si les mirades poguessin abraçar l’òrbita de la terra et veuries el clatell, i el Montgrí, el pit, duna d’una pell, els elements s’emmirallen als teus ulls verds. El centre del teu món, per on orbiten sols i llunes, les ruïnes més que nues, i arriben dues nenes, ara que estava intentant fer-me un lloc entre els lletrats. Ara què? On els hi dic als meus ulls que mirin, si ja no hi ha camins, un arbre d’una sola branca, una nevera sense rasputin ni binocles ni prestatgeries especialitzades en pols, escric a raig perquè, com ja m’he dit moltes vegades, haig de fer veure que faig alguna cosa interessant quan hi ha noies guapes a prop, i questes dues són ben bé d’una altra espècie, rostre de fum, cintura d’aigua, llengua de foc, són franceses, jo sé una mica de francès però no entenc ni una paraula del que diuen, estic perdent facultats que no tenia. La llengua se’m crema amb el té verd, es toca els cabells, la de la dreta es grata a la cintura, llegeix, es deu preguntar què collons escric amb tanta afició i sense parar a pensiar ni un moment, deu pensar que tinc molt clar el que haig de dir, i de fet és cert, però no ho faré pas, no. NO! No als accidents! Es toca els cabells i em mira, tot a la vegada, i torna a mirar el llibre, per cert, som a la biblioteca, ara mou les cames amb nerviosisme, diria que intueix que escric sobre ella, es posa nerviosa, molt natural, m’acabo el té d’un glop i em tiro un pet, no, és broma, m’acabo el té i surto a fumar, ho escric abans de fer-ho com si ja ho hagués fet. Ara vinc. Prrrt...


Què anava a esborrar? Sí, ara ella també escriu, i també es para, i mira el llibre. L’altra noia ha desaparegut. Em pregunto una resposta: ella és aquí? aquí i ara, a un metre i mig, ara ve l’altra, intercanvien paraules en veu baixa, la que acaba de venir torna a marxar. Un adéu mut. Un ja n’hi ha prou de paraules insonoritzades, hauria d’exercitar una mica les cordes vocals, posar a prova la meva gola amb el poc francès que sé. Collons! Ara n’arriba una altra. Deixo d’escriure, penso en com allargar aquest teixit, em poso la mà a la cara, em grato la barbeta. M’acaba de mirar molt fort, es posa la mà esquerra a la falda, pensa, la torna al teclat de l’ordinador i escriu:


Hi ha un paio que no deixa de mirar-me, és a la meva esquerra, a un metre i mig, es deu pensar que no parlo català, només m’ha sentit parlar francés amb la meva germana, no sap que sóc del Rosselló i que podríem parlar si volgués, si s’atrevís a dir-me alguna cosa. Ha arribat fa mitja horeta, li han portat un té, he notat com es cremava la llengua amb el primer glop, i com intentava dissimular estossegant lleument per no cridar com un gall quan surt el sol. No ha parat d’escriure en tota l’estona, no em deixa concentrar, en comptes d’un teclat d’ordinador sembla que tingui un grapat de fulles seques, no para d’escriure, ho fa a hòsties, m’imagino les parides que deu escriure, no es para a pensar, no es pot escriure tanta estona seguida sense parar a pensar, deu transcriure sense reflexió les seves palles mentals, estúpides i forçades corregudes semàntiques. Ara es grata la barba, mira el mòbil, aixeca la mirada, em mira una mil·lèsima de segon i torna els ulls a la pantalla. Jo estic aquí per estudiar, he vingut a passar uns dies amb la família a l’Hostal Empúries per aïllar-me del meu dia a dia i estudiar, tinc molta feina, però aniria de festa amb molt de gust amb aquest noi, li llençaré una mirada, una única mirada llarga i intensa, si no reacciona, me’n vaig de caps a continuar el treball sobre Stefan George.


Res, ni una cosa ni l’altra, ni el noi m’ha dit res ni avanço amb el treball d’Stefan George, això de comentar poesia és com intentar no perdre’s pels camins de la muntanya sense saber el camí que porta al cim. Anar escrivint, anar borrant, avançant, retrocedint, per camins abandonats. Camins esborrats que s’han de tornar a resseguir.


Renoil! Mirada làser! Aquesta reina em deixarà inútil, ho estic fent molt malament, tant, que potser per fer justament el contrari del que hauria de fer les coses es troçaran tant que donaran tota la volta i seguirem vent en popa, llençant la retòrica per la borda. Una es diu Claire, ho acabo de sentir: Claire. L’altra li acaba de dir d’anar a fer un cigarroi. Surten. Agafo el paquet de manitou i surto. Al cel més ample del món es veuen els dibuixos que deixen les esteles dels avions, a cada ullada les línies es difuminen una mica més, fins que

dilluns, 19 de desembre del 2011

MOSSEGA!






Pronunciar els punts suspensius aconseguir pronunciar-los sense obrir la boca que
l’audiència se n’adoni de que estàs pronunciant uns punts
suspensius i que puguis allargar-los tant com vulguis
eternament si volguessis un silenci justificat
Les aspiracions d’un cabdell de llana
L’altruïsme simfònic de la ciutat
Les metàfores menys metàfores
Figures retòriques madurant
a les branques d’una parra
Violí de vímet descordat
Noms de medicaments
A quin joc jugueu
Si voleu volar
Amb un
Peu
?

diumenge, 18 de desembre del 2011

ROSTOLL



Set mil milions de caps pensant      ¨.
I tu tant indiferent                      ·:
mentre                                   .:
un ><>                               :
obre la <>                      .
dins un mar efervescent

dijous, 15 de desembre del 2011

ALL MARE!



cau l’última gota de l’ampolla, el vi, en gota, a la teva llengua, no en vols més, ja no, tot el vi que falta neda al teu estómac. Fas l’última calada, et cremes els dits, i el fum surt del teu cos, no com d’una xumeneia o d’un tren de vapor, sinó com d’un motor quan s’espatlla, com d’un misto quan s’apaga. T’aixeques com cada dematí per anar a treballar, t’aixeques de la cadira, després d’haver passat la nit contant ovelles. El sol ja marca les nou trenta-sis, i calles, camines xino xano amb els auriculars endollats a les parpelles. Passeges com si tinguessis tot el temps del món, t’atures a observar d’aprop qualsevol cosa: una coloma, el reflex del sol en el parabrises s’un cotxe, la disposició de les fulles seques a la vorera, i t’imagines coses de color blau-groc. I arribes tard, però no passa res, treballes a la teva empresa i tu ets l’únic treballador. Aixeques la persiana, i et grates els collons amb les dues mans, així, perquè sí, perquè mola un ou, i a més és gratis. De sobte, tot d'un plegat,  no passa absolutament res.

dimecres, 14 de desembre del 2011

dimarts, 13 de desembre del 2011

ºoO






Em sents ara?!

dilluns, 12 de desembre del 2011

LES DONES AMB BARRET






T’adorms mentre dormies. El baf entela el mirall, intentes netejar-lo amb la mà, però no el notes, el travesses. Hi entres. L’atmòsfera tèrbola, el núvol de bany, l’aigua flota, no saps on ets, no t’hi veus més enllà del nas. Hi ha llum però camines a les palpentes, coneixes el teu lavabo, però no trobes parets, no trobes cap límit, camines i camines, no entens com pot ser, vas a poc a poc, tens por de fotre’t la típica hòstia al dit petit del peu. Has canviat de dimensió, sembla un lloc infinit, no s’acaba, només saps on tens el terra i només saps on tens el terra.

diumenge, 11 de desembre del 2011

dissabte, 10 de desembre del 2011



Bé? 
Si?
Doncs
vinga
va,
comencem.
Per
la
dreta 
s’acosta
un
gargall
com 
una
cosa,
una
cosa
molt
cosa,
diguem-ne 
material,
i
per
l’esquerra
un
fesolet
sardònic,
de
daltabaix
de
tot
un
ala
delta 
desmanegat, 
és 
dir,
sense 
manegat, 
apila 
filferros 
la 
llar 
de 
foc. 
Una 
piràmide 
d’ous 
de 
serp 
belluga 
llibres, 
els 
ordena 
segons 
el 
pes 
dels 
seus 
raonaments, 
al 
costat, 
dos 
clarinets 
discuteixen 
efusivament 
sobre 
qui 
té 
les 
mans 
més 
fredes 
avisen 
al 
termòmetre, 
que 
no 
hi 
és, 
ha 
anat 
acompanyar 
la 
seva 
filla 
al 
dentista, 
mirar 
sota 
el 
coixí. 
Abans 
de 
tot 
això, 
però, 
en 
Joel 
remava 
com 
un 
peix, 
navegant 
per 
la 
banyera, 
un 
viatge 
molt 
serè, 
molt 
solemnement 
mesurat, 
mirant 
al 
GPS 
cada 
minut
mig 
exacte.  

divendres, 9 de desembre del 2011

]




Un descens concret
muntanya amunt
rastre d'un punt
que va a un indret

dijous, 8 de desembre del 2011

솔론



솔론(고대 그리스어: Σόλων; 기원전 638년경 ~기원전 558년경)은 고대 그리스 아테나이의 정치가, 입법자, 시인이다. 그리스의 일곱 현인 가운데 한 사람이기도 하다. 그는 특히 고졸기 아테나이의 정치, 경제, 도덕이 쇠퇴하는 가운데 이에 맞서 새로운 법을 세운 노력으로 유명하다. 기원전 594년에 아테나이 시민들이 합의하여 솔론은 정치 개혁을 위한 집행 조정자로 뽑혔다. 그는 토지 생산물의 많고 적음에 따라 시민을 4등급으로 나누고, 각 등급에 따라 참정권과 군사 의무를 정하였다. 솔론의 개혁은 단기적으로 실패하였으나 아테나이 민주정의 기초를 세웠다는 평가를 받는다.

기원전 6세기경 아테나이에 대한 문헌 혹은 고고학적 자료가 부족하여 솔론에 대해 알려진 바는 매우 적다. 그는 자신의 입법 개혁을 옹호하고 애국적 선전을 위해 기쁨에 대한 시를 썼다. 그의 작품은 단편으로만 남아 있다. 이런 작품들은 후대 작가들의 문헌에 인용되어 있으며, 여기서 단편들은 그가 쓴 것이 아닌데도 그의 작품으로 제시되었을 수도 있다. 헤로도토스나 플루타르코스 등 고대 작가들이 쓴 글이 솔론에 대한 주요 전거가 되는데, 그러나 이러한 글도 솔론이 죽은 쥐 수백 년 뒤에 쓴 것이며 당대의 역사는 학문 분과가 아니던 시절이었다. 아이스키네스 등 4세기의 웅변가들은 훨씬 후대의 자기네 법 전체를 솔론의 공으로 돌리는 경향이 있었다. 고고학에서는 비문 조각을 통해 솔론 시대에 대해 약간 밝혀내기도 했으나 성과는 미미하다. 어떤 학자들은 솔론과 그의 시대에 대해 우리가 아는 것은 불충분한 자료에 기반한 허구라고 주장하지만, 한편으로는 솔론에 대한 내용 상당수는 타당성이 있다고 보는 쪽도 있다.

dimecres, 7 de desembre del 2011

LI DEIA:


 
El somni emergeix
Com un espai eteri
D’una esquerda en la raó...


La Teresa

dimarts, 6 de desembre del 2011




dilluns, 5 de desembre del 2011

ARC-EN-CIEL

 
“Vaig fins allà on sóc, no hi he arribat encara.”
Claude Cahun



Ai que sento un crit que com la nit m’abraça el no color em parla amb una llengua que no enganxo però jo sé que parla el pic la lluna caminades a rodanxes cabres blanques mal tallades onze panxes un camí cargolat descompassat només ell retina sanefes pel terra xarrupa llagues de camell amb l’esquena desfigura miralls i cap sivella li estima la cintura el cadell camina enrere en apnea de llerdons ai dia a tall de crani que mongeta jeans vas lliscant a contrapèl assadegat com la fregona dansant al ritme pom de porta parteixes la llum amb melodies de vidre ploren els mussols en carmanyoles el coixí fredolic es torna esponja melosa llaura d’un cop d’ull ensopeix l’aigua el llampec pervers que a vegades ortopèdia però bon dia pandereta inclement pantalons curts fins a l’aixella ja barreja samarretes el morter la barca nova tobogan extingint-se en l’existència mentre pallofa citrelleres i veu sogres a cada botó de la jaqueta és ben bé una roda de bicicleta sense roda un xiclet enganxat al rostre un punyal a la taulada humint-se de sol i de llibretes pies molt antigues com calcular les revolucions d’una taula de surf menjant tonyina en conserva directament de la llauna amb la forquilla com si fos la decència la reina del cel la que ens bomita. Ai.

diumenge, 4 de desembre del 2011

M %




Constrye tu vida tal cómo la contarás.
Gide

dissabte, 3 de desembre del 2011

A COLLIBÈ:

 

















derrapant per la
pista dels dies
desfibril·ladors
a cada cantonada
llops manyacs
conyac que raja
el vèrtex s’anima
sembla que no
però tot i que plou
la llosa camina
s’estova la cara
de moixaina viva
un pètal de roca
una pedra de vidre
lluu la foscor
quan surt a migdia
sengles cignes
signes negres
no hi ha solucions,,,
no hi ha solucions,,,
clavegueres són venes
no hi ha solucions
perquè no hi ha problemes

divendres, 2 de desembre del 2011

PALIMPSEST:



-Llegeix-te un llibre pensant que quan el tanquis desapareixerà per sempre.-
Penses mentre et cargoles un porret i aguantes el portàtil sota l’aixella al mig del carrer. Et truquen. Poses a prova la teva habilitat posan-te l’ordenador entre les cames i aguantant el caliquenyo mig liat amb una mà. Respons a la trucada, planxes el mòbil entre l’orella i l’hombro, segueixes liant i parlant. Tens les cames juntes, les mans treballant i parles com un imbècil perquè parles amb el teu germà. És una tradició no escrita el fet de parlar fent el subnormal amb el teu germà pel mòbil. Just en el moment en el que imites a la Duquesa de Alba i el teu cos sembla un tricicle desballestat, veus els ulls tuneladora que circulen per la vorera del davant. Ella. No cau ni una gota de vent, però el seu vestit dansa com la vela d’un vaixell, com la flama d’una espelma. La veus com passa de puntetes per sobre del bassal, com veu que la mires i com passa de tu com de la merda enllaunada. Passa, com un tros de carn freda, com un marbre de Bernini. És ella simplement, et dedica una mirada fugaç, se li corben i allarguen els llavis. Passa de llarg, amb aquelles cuixes i aquells talons com martells pneumàtics, i aquells melonets acabats de collir, i aquell cul malabarista. I caus, i des del terra tornes a caure. Caus.

dijous, 1 de desembre del 2011

TERMIDOR






Penitència, pel silenci d’un forat, penitència, penitència que no faig, penitència pels bons dies que fa per les juerguees que me pego per l’olor d’aquells cabells, per haber tastat el cel, haver-lo vist amb tot el cos, per estar massa perfecte, hòstia quij pet que Porto, facilitat penitència, passarem per ull, cap al coixí to i ju, o so o ni, por petinència sens dolor, que si vulc escric des del llombrígol la sort que tinc per ver mort l’ambició desmesurada i haver après a valorar els més petits grans de sorra, els llims i les argiles. Gallina és la paraula escollida per descriure’m aquests dies, la sonoritat: gallina, gallina, gallina de pell, tots aquests dies de juliol bebent-nos la sang en copa, madurant al sol, esforçant-nos de veritat per sentir el gust tou del dolce far niente, i l’esquena pelada per la llum, que aquest clima m’erosiona, i ara que per fi fa un dia gris surten unes cuixes d’un vestit com una cuca de llum prenent la lluna, guies a crits muts, fan aixecar-me cada dia. S’encripta l’ombra de l’ucalipto, rum rum, molt tranquil, massa potser, per tenir l’os més gros buit de peripècies, perquè últimament cultivo unes lleganyes que peten vidres, i demà, demà, demà serà la hòstia, recordarem aquests dies com pastilles de paradís, ens recordarem mirant com creixen les berengínies, i traient-nos la pols de sobre, i també inventarem algun record per amanir d’astúcia la nostra història, barrum. Apuntarem en una llibreta verda una línia infinita, farem coses molt rares, contra la nostra salut mental, llençarem idees bones a la merde, cercarem, amb esforç, el fracàs, per ser massa afortunats, petintència que no faig. 

divendres, 30 de setembre del 2011

DALLONSIS









a lloms d’una cabra
agafat a les banyes
travesses esquerdes
muntanyes peludes
perduren en runes
engrunes perdudes
grinyolen porugues
les neurones nues

dimarts, 30 d’agost del 2011

Ç





Sempre, quasi sempre, a vegades, molt de tant en tant, quasi mai, mai, en Kon es posa a treballar sense tancar la porta del tot, ajustant-la just en el punt on pot veure la gent que passa pel carrer sense que puguin arribar a causa-li cap distracció. Treballa en una planta baixa, i per l’obertura de la porta, d’un dit d’amplada, veu una petita part molt fragmentada de la realitat que hi ha a fora. Quan en Kon s’hi posa, treballa com ningú, es concentra tant que és capaç d’analitzar-ho tot, no només el seu treball, sinó tot el que li diuen els sentits, i ara té la vista ficada a l’estretíssima part de vida que li entra per la porta. Veu gents i vehicles de tots colors passant per aquest seu filtre, ara pot veure matisos que es perdria si la porta fos oberta. Porta tants anys fent la mateixa feina, al mateix lloc, el mateix procés, amb la porta oberta de bat a bat, que ara que s’hi fixa, ara que ja no sap ni de què treballa, no pot apartar la vista d’aquella escletxa. Mirant mirant, reconeix perfectament el caminar descompassat de la dona que sembla que no hagi dormit en els últims vuit anys, és inconfusible, en Kon l’ha vist mil vegades, no sap on viu, no sap ni si és del poble, l’ha vist pels carrers amb una regularitat més que inexistent, la veu tres cops en un dia, després no la veu en dos anys, després la veu només els diumenges, i només la veu caminant, no l’ha vist mai parlant amb ningú, ni comprant el pa, ni el diari, ni agafant aiga de la font, ni res de res, només muntada sobre les seves cametes, a pas de tortuga, fent ziga-zagues. I ara hi pensa, ara que no l’ha vist del tot, ara que només l’ha intuït, pensa en aquesta dona i només li vénen pensaments buits, preguntes sense resposta, connexions infructuoses de neurones. Li entra al cap una idea com una trepanació, la de que potser mai més tornarà a veure a la dona, o que potser no la veurà fins d’aquí dos anys, o d’aquí dos dies, i que hauria de dir-li alguna cosa, perquè fins ara la veia sempre, quasi sempre, a vegades, molt de tant en tant, quasi mai, mai.

dimarts, 19 de juliol del 2011

·························GAN·DUL·······················




[...]
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
[...]

dimarts, 5 de juliol del 2011

ANAVA A BAIXAR LA PERSIANA, PERÒ...

Fofannes Vanitas. Self Portrait. 2012


Els cadàvers de les aranyes pendulejen a les pròpies teranyines. Hi ha una vida que té ganes de marxar després de veure que en aquell cap ja no hi ha idees, només rastres llunyans del que un dia va arribar a ser un principi escapçat. Un cap on només la pols es sent ben acollida, un  cap que mai ha cregut en res, i ara encara creu en menys. Una testa massa grossa, com una capella gegant, com una cúpula, la de la Catedral de Florència, la de Brunelleschi, on les formigues van a escoltar-se les parpelles. Els cadàvers de les aranyes moguts pel xiuxiu, entre borrissols, es pregunta la tortuga qui li dóna vida al vent. El crani, sobre el canell, trontolla. ON SINÓ EN EL BUIT I EN EL NO-RES FONAMENTAREM LA NOSTRA VIDA? Diu Espriu. Una obra de Duchamp: conreu de pols. Veure’s la pròpia calavera en una radiografia, veure que no hi ha res, sabent que la visió ens enganya, sabent, ara, que no hi ha res, només una mica de pols, una mica ja és massa, i la massa pesa molt. Un crani buit on només hi retrunyen els sorolls, on només el vent s’hi endinsa. 

dimarts, 7 de juny del 2011

ELS PEIXOS PIXEN SENSE PROBLEMES:



Avui que són d’acer les abraçades
A besades ens trenquem la cara
I ara ens volem a dentallades
Empesos pel vent més brusc
Flor de rusc de les mirades
Petits moments fruita d’arbust
Just provoca flamarades
La teva vida als meus ulls

dimecres, 1 de juny del 2011

DEIXA L'AIXELLA






Torna entrabancant-se, com vomitant-se a sobre, estossegant coses negres, amb una mà al front i l’altre a la cintura, com aguantant-se a ell mateix per no caure. I no cau, però avança d’una forma estranya, com un peix amb un ham al llavi, esforçant-se inútilment, per acabar anant enrere. A batzegades, amb un nerviosisme agònic, com esbotzat, i comença a parlar, esbatanat, intentant trencar el fil de pescar, o partir-se el llavi. 


La meva Nefertiti. Va i torna, no se m’esborra de la memòria la seva imatge, la seva persona, tota bruna, amb una corona de rastes enrotllades al cap, corona d’Alt i Baix Egipte, també la dea Medusa, quina cintura, quin fer més tendre, podria alletar-me dels seus somriures, viure dels seus ulls. Quin goig no tenir-te aquí davant meu, sinó a dintre, navegant entre neurones, vent en popa. Sí, ho he aconseguit, un altre record perfecte, perquè la perfecció només existeix en els records, i a l’Olla. Gràcies Isabel per la teva absència, per haver deixat petjada, per provocar aquestes paraules, aquest degoteig de llàgrimes de bolígraf, dels ulls, ni una gota. Altre cop parla la ploma, per dir-me que l’alegria i la tristesa es fonen (alegresa, tristria) i que estàn fetes de la mateixa matèria. L’aigua. La Baldufa.
 

La Isabel és de València, en Tales, de Milet.


Penses en una de les afirmacions que recordes de Man Ray: Les mentides d’avui són les veritats de demà, la sentència se t’ha aparegut al cap just després d’haver-li dit que no l’estimes. La sentència la vas sentir de Man Ray, però el que diu és més antic que el furgar-se els narius, fa temps que ja no et preocupa el que és veritat o el que és mentida, el que separa un concepte de l’altre és un fil tan prim que sovint es trenca. El que potser compta més és el que poses dins la teva testa, sigui veritat, mentida o un ram de fulles d’api, el que creus que vols arribar a dir és que s’hi viu prou bé en la ignorància, que realment hi ha coses que és millor no saber-les. Que la gràcia de la màgia és deixar-se enganyar.

Que la balança es decanti cap a la veritat o la tristesa, l’alegria o la mentida, depèn del botiguer, del jutge, però això no vol dir que no haguem de fer servir la retòrica per escombrar cap a casa i així poder dormir de peus, somniar sense dormir. Dir. Dir-ho malament, aglutinar parts de raonament, fer-ho malament i quedar-se tan ample. Tan ample, quina expresssió: quedar-se ample, m’aragda. O estar content com un pèsol, verd i rodonet de gatzara.

que el silenci pot arribar a ser una forma de violència, i que 

Li has dit al record, has recreat un diàleg dins del teu cap, has parlat amb ella. No, ella no t’ha dit res, ella no hi és, ets tu el que li has posat les paraules a la boca, i tu contestaves, per dins, tot això mentre estaves a classe, el professor parlant de la Revolució Russa i tu dialogant amb la Isabel que et viu a dins. Tu ets totes les veus. Algú. És. És dialogant amb un mateix, amb mala llet, com un pot arribar a ser tolerant i comprensiu amb la gent de mala fe, perquè tots podem arribar a ser el més gran dels fills de puta sense ni tan sols adonar-nos-en, pel simple fet de només escoltar una de les nostres veus. Peus.

Poc més que una excusa per escriure.

Has deixat d’escriure durant un temps, no has deixat d’escriure durant un temps. Has anat escrivint cosetes, simples frases aillades, idees, dos paraules en tot un dia. Dos paraules en tot un dia, ahir: vesso paciència. I ja està, aquesta és la notícia. Et sembla que t’has perdut en l’ordre. Has intentat ordenar la teva vida una mica, aixecar-te aviat cada matí, fer el llit (fer el llit (això s’ha de cridar fort: FER EL LLIIIIIIIT!!!!), anar a totes les classes, passar l’estona a les biblioteques, estudiant de veritat, i et sents més perdut que mai. Per primera vegada a la vida, comences els treballs setmanes abans d’haver-los d’entregar, i et mires el temari abans d’anar a les classes. No et reconeixes, beus aigua i fumes poc, esmorzes cada dia com una persona decent, ets cordial amb tothom, parles amb la gent, sembla que de cop se t’hagi despertat la llengua, just quan has silenciat la ploma.


Però segueixes perdut, abans com a mínim estaves perdut en el desordre, ara ho estas en l’ordre. Tampoc esperes trobar-te, de fet saps que això d’estar perdut és una manera de parlar, no estas perdut, estas a casa teva cony. I flor. Vius només pensant en el futur, no veus gens clar el teu present i comences a veure el teu passat com una edat daurada en la que les decisions es prenien soles, en la que el demà no es veia de tant lluny que estava. Ara veus aquell demà com un ahir, et sembla que ja vas tard, anar tard no era cap problema pel teu tu de fa un any, però ara ho veus diferent, l’ordre t’ha perdut. Tot i això ets prou feliç, saps que la felicitat no es pot dir, que dir-la és espantar-la, en el moment en que et consideres feliç deixes de ser-ho, això s’esmuny, i si ho escrius sabent-ho és perquè vols ordenar els teus pensaments al respecte, veus? perdut.


Sí, ets feliç i ho pots dir perquè és veritat, no ho pots demostrar, és posar-se a escriure i el món et cau a sobre, però tu, com un atlant, el soportes, hieràticament esforçat, com un cargol s’aguanta la closca, esperant que no el trepitjin. Portar a sobre un espiral, una forma natural, un remolí, el món gira imperfecte, i així encaixen les coses, i acabem sent sediments, perdem la nostra part immaterial. La vida viu perquè és volàtil. Gilipolles!

Vomites a bots i barrals, sense reflexió, enganyan-te, a sobre.



D’aquí uns anys veuràs que aquestes preocupacions són minúcies, fins i tot les consideraràs indignes, impròpies d’un noi que ha estat sempre obsequiat amb més del que es mereixia. Ara recordes perquè havies abandonat l’escriptura durant un temps, perquè aquest mirar-se a dins et fa exagerar els sentiments, per fer que les paraules ressonin més fort a dins el crani, i perquè no en saps. I perquè tot el que has escrit és mentida, és mentida, però les mentides d’avui són les veritats de demà, i espero que viceversa. I a poc a poc perds l’esperança, encara has tardat prou en adonar-te que no és infinita. El dormir. La tirita.

dilluns, 30 de maig del 2011

703 PARAULES:








Matt Flingow. XXXIV Composition. 2014





El pessiga a la galta, vull dir, a la cuixa. Sona un minuet de Boccherini al cotxe, o potser és de Liszt, van cap a Luarca, Astúries, o Cantàbria, un poble que han escollit per la sonoritat del seu nom. Ell condueix, ella fa el ronso, es perden. No els hi importa, els hi agrada veure com la carretera se’ls empassa i com els llums dels cotxes i els neons del paisatge pinten vídeos a les seves pupil·les. Ell té la mirada llefiscosa, uns ulls com de mel amb molsa. Ara ella es pinta els ulls, o els llavis. Peu a baix, el cotxe va tot encogombrat, van morir abans d’arribar a Luarca. Per què? Perquè no van arribar mai a Luarca, van arribar a San Isidro de Periñales i no s’hi van parar, van seguir avançant fins que van arribar a Arnedo. Arnedo, un indret de La Rioja, o de Navarra, de León no crec. És un poble molt petit, pràcticament desert, no hi queda gent jove, tots han marxat a la ciutat. De tant en tant, el carrer veu com algún octogenari valent surt de la seva llar, per apropar-se a la casa del poble que vol fer de bar. En Bernardo Millares Argüelles, amb el bastó de veritat, les poques dents que encara aguanten a lloc, veu com el poble agonitza. Veu, amb el nas enganxat a la finestra de casa seva, com un cotxe verd aparca al bell mig de la plaça, i com un jove i una jove baixen preguntant-se on cony han anat a parar, mentre treuen un mapa de Tegucigualpa. En Don Bernardo treu el cap per la finestra, intentant recordar com es feia per parlar amb la gent, feia setmanes que no parlava amb ningú, massa fred com per sortir de casa. Parlen cridant durant una estona, no s’entenen. Quan se n’adonen tenen sis caps d’avis i àvies sobreeixint de diferents finestres de cases del poble, tots els caps parlen a l’oníson, el que té més dents en té set i n’hi ha un que té la cara tan arrugada que sembla un llençol a la rentadora. Allarguen el coll, com rellotges de cucut, i piulen fort, posant a prova les pròpies cordes vocals. La parella es troba al mig del recital més estrambòtic, i una sensació d’esponja els embolcalla fins a deixar-los desfets en llàgrimes com una espelma esgotada. O potser no. Segurament no. O potser. O potser un prat. Un prat. Un prat verd. Un prat verd poblat de bales de palla que miren el tractor que les recollirà. I el pastor mira al pagès que mira al tractor. Tots es miren entre ells i no veuen que hi ha un falcó que s’acosta per l’horitzó, o potser és un esparver. El falcó veu tots aquests personatges i passa de llarg, molt de llarg, fins que es para a sobre d’una torre elèctrica a la vora d’una carretera. Va veient com passen els cotxes com naus especials, i en una d’aquestes naus veu a cinc nois, a deu per hora, amb la música de Bach a tot drap. Amb això que paren i surten esperitats i començen a ballar com cadires, el falcó s’ho mira indiferent, ja no li sorprén res dels homes, n’espera qualsevol cosa, fins al més irracional, estúpid i surreal dels actes, només vigila que no li fagin mal. Tots cinc ballant a un ritme descompassat, ballant al ritme del seu cap i no al de la música, saltant, abraçant-se i picant-se, olorant-se molt fort les soles de les sabates. I l’harmonia de la Passió de Sant Mateu els acaba arrenglarant un darrere l’altre, mirant al falcó, que es cansa de l’espectacle i marxa volant just per sobre dels cinc caps. Tots seguits mirant al cel, de cop es veuen al centre de l’univers, una idea els fereix com una trabucada a la cara. La idea d’infinit, una idea tant perfecte com una mentida piadosa, el cel blau sense fi. No diuen res perquè no saben què dir.
L’Infinit mira als ulls dels joves i veu un germà en cada pupil·la. Per cada ull viu un infinit, per cada univers un ull que es mou i un cervell que s’autoenganya. O potser no.

diumenge, 29 de maig del 2011

OLI



Tenia una llengua a la punta de la paraula. Una paraula ja paladejada, ja dita, l’ha escupit i sembla que no la pot tornar a recollir, no se’n recorda. Era una paraula inventada però amb sentit, de fet, era un pet descolorit, un deliri escanyolit, un dit petit podrit, l’arbre més florit llepant el pit a sota el llit. No. La memòria és selectiva, i la saliva incolora, però visible, tantes formes cegues, rams anònims de pedres solemnes, i ombres perfumades d’unes ments que viuen amb la pell, com carícies aflautades d’un vermell a mitja cara.

dimecres, 30 de març del 2011

DIGUI?



Suppositorium. Jürgen Hälls Pirentober. 2012.



Escriure en minúscules: macromamella




Què fa un estruç bicèfal amb el cap que li sobra?





Oh! Gentil pastarada de vaca





Ritme paraula imatge



Tan petit que es vivia al melic








Esparreca la pantalla




S’aixeca el Dimecres, i amb ell una persiana




esquitxa neurones



Cimó i Temístocles



Els petons si fossin faixes
Tot de cuixes per les baves



It makes stick but for for you goes the chicken



Dedicar paràgrafs a les nòvies
I estrofes a les putes
Dedicar paràgrafs a les nòvies
I estrofes a les putes


Reverberació de llufa


A la muntanya màgica ploren els arbres perquè les fruites se’ls hi podreixen a les branques


Som
horitzó i barqueta
Som
mosquit i bombeta
Som
llapis i llibreta


En sé molt de recolzar-me dret a la paret amb les cames creuades amb una cigarreta fent veure que el temps m’espera

Pera



dimecres, 23 de març del 2011

tres
paraules
buides

dimarts, 22 de març del 2011

RECONDITORI:


Hola,

En Sesostris entre quatre parets, no hi ha porta, s’entra pel sostre. És el seu taller. Pinzell en mà pensa com pot pintar una obra que representi el silenci, una obra que no digui absolutament res. Si no vol dir res, potser que no pinti, si no vol dir res, potser que no escrigui. Però és al seu taller, i al taller s’hi treballa. El pinzell també pensa mentre babeja pintura pel terra. Podria escriure la paraula silenci i llestos, però això no seria silenci, no hi tindria res a veure, el silenci és el contrari de la paraula, una paraula no pot aspirar a ser un silenci, per molt que sigui la paraula silenci. Està en silenci, un silenci total, indiferent, ambigu. Pretén interpretar aquest silenci, com si volgués interpretar el silenci visual que encara no ha pintat. Ara té un silenci auditiu (es pot tenir un silenci?), però el cap no li calla, no pot silenciar els pensaments, i se n’adona de que mai ha sentit el silenci. Com representar el que mai ha sentit? Que mai ha vist, ni tocat, ni escoltat, ni olorat... ni tastat? Ja era prou difícil de representar abans de pensar-hi, ara és impossible, indicible. El pinzell cau a terra. En Sesostris es pica el front com si piqués una porta, toc toc, com si algú hagués de respondre, com si algú hagués d’obrir.


petúnia,

Agustí Rutel

dilluns, 21 de març del 2011

INVENTARI DE GLEVES:


 ¿Recordes aquells nyanyos al front, aquell, a l’hora del pati, corrent com l’infant que eres, trepitjant una pilota i sortint volant contra un arbre, i de l’arbre al terra? Els dos cops al mateix lloc del front, un bony, una banya, i el mareig i la bassa de bilis, i tots els nens de l’escola fent un cercle al teu voltant. ¿Recordes el nyanyo a l’altra banda del front? Caient des de dalt de l’estanteria, intentant abastar el llibre que reposava més amunt, relliscant, i de cap a terra. La llosa esquerdada, la sang rajant cara avall, cap a urgències. T’en recordes de la caiguda en bicicleta? D’estar aixecant roda a llaurar l’asfalt amb la barbeta, els dos braços esguinçats i un trau al genoll com una destralada. Recordes quan anaves amb patins, al pàrquing dels mossos d’esquadra? desequilibri i fractura al colze. Segur que recordes i notes el pòmul enfonsat en el partit de rugby, i també notes com els lligaments del turmell encara ballen al seu propi ritme. I tot el que no et vull fer recordar ... no vas aprendre res del que et vaig dir? Vinga: has de caminar amb el cap ben alt, per així entrebancar-te millor ...

divendres, 11 de març del 2011

ES DIU PRANCUST:


Hecatombe de televisors, 
Areòpag arrebossat de vidres 
tristos trastos trenquen vides 
d’animals que mengen pors. 

Terratrèmol! xicota dels ulls, 
delit de llit de nit l’arada, 
terra bruna, nínxol d’arbre, 
sang clavada als esculls.  

Partir l’abisme a cops de maça 
o borrasca d’estornells, 
d’enamorar-se poca traça, 
nom flairant sorolls vermells.   

i com a homenatge a la dona  
que du estrelles per cabells... 
fer cruixir el llenguatge.

diumenge, 6 de març del 2011

NEGRE L’ESPILL:




Passejant per la ciutat en la que vius, per carrers que ja coneixes. Mires gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que es creua pel teu camp de visió. En una d’aquestes ullades en veus una altra que connecta amb la teva, ets tu. Ets tu a l’interior d’un bar escrivint que hi ha un passejant que va pels carrers que ja coneix, que mira gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que se li creua pel camp de visió. I et veu a tu que passes, passes de llarg al·lucinant, pensant que tot ha estat una il·lusió, i el tu del bar segueix agredint brutalment el teclat, escrivint com si toqués al piano la bestialitat més impetuosa de Bártok. Escriu que hi ha una cadira buida al seu davant, esperant conversar amb un bon parell de glutis. És una cadira vella, de fusta, amb experiència, personalitat adquirida, es mira al noi com si no el mirés, però el mira, perquè si ell el mira ella també el mira. Escriu això i ho tatxa, tatxa tot el que ha escrit i torna a començar, perquè diuen que el plaer de crear és també el de destruir. Destruir per poder tornar a començar, i així anar fent, fins que no trobes el bon inici no continues. El teu tu que passejava es planta davant del bar i d’un crit esbotza la porta. El piano deixa de sonar.

dimarts, 1 de març del 2011

TRES PER QUATRE:




Vell peixater hidropònic
Se t’apareix la Verge
En forma deformada d’insecte
Cor obert alcohòlic
Veus trist al marge
Del camí la roca perfecte
Tens ben ple el melic
De terra i de coratge
Per seguir recte el trajecte
La via feixuga l’embolic
Que diu que raja
Per la causa sense efecte

dissabte, 19 de febrer del 2011

INALIENABLE




Ja ho sabies. Sabies perfectament que, fins i tot els corcs, que mengen fusta, ho sabien, sabies que allò no podia ser, ja t’ho havien dit, ho sabies del cert. Que hi ho. Ho podies saber. Que hi ha roques, també hi ha animals que mengen roques, els dàtils de mar. I que hi ha veritats, encara que. Veritats que coneixies. Pirronista radical. Hi ha veritats que són com roques i a tu t’agradaria esculpir-les a cops de cap. Sang fracturada. Que hi ha. Ha. El futur es mor de gana. Això vol. Això s’ignifiga. Coi que caic. Pot ser a camara lenta, pot ser sobra el pot ser. Bé, diries que aquestes coses. Com un avi, pensament encarcarat, cos desmemoriat, segueixes anant cap a. S’aprèn més amb una tragèdia. Que amb una enciclopèdia, perquè. I un punxó. Ras. Oli. Algún dia m’expliques allò de. Perquè no es pot allargar per sempre l’. Au. El teu jo indefectible.

dimecres, 9 de febrer del 2011

HAVER CABUT:

Quiero vivir en tus pupilas
Ni memorias ni hostias
Vivir en tu vida cada instante
Incluso cada muerte nocturna
Quiero vivir en tus pupilas
Abandonar las mías
Y zambullirme en tus días
Y arroparme con tus párpados
Y peinar tus pestañas
Y des de tus oscuras cuevas
Pintar cuadros con los colores de tu iris
Y beber de tus lágrimas
Y esculpir con tus legañas
Y despertarme con el beso
De la luz por las mañanas
Y ver la lluvia y el sol y la luna
Y verte en los reflejos
Y no acordarme de nada
Sólo ver en cada instante
Lo que ven las nutrias.











































































dimarts, 8 de febrer del 2011

SATÈL·LIT:



“Atomo irrisorio, perdido en el cosmos inerte y desmesurado, sabe que su febril actividad no es més que un pequeño fenómeno local, efímero, sin sentido. Sabe que sus valores no le sirven más que a él, y que desde el punto de vista sideral, la caída de un imperio, o incluso la ruina de un ideal, no cuenta más que el hundimiento de un hormiguero bajo el pie de un paseante distraído.

De esta forma, no tendrá otro recurso más que aplicarse en olvidar la inmensidad bruta, que le aplasta y que le ignora. Repudiando el vértigo estéril de lo infinito, sordo al aterrador silencio de los espacios, tratará de volverse tan incósmico como inhumano es el universo; bravamente replegado sobre sí mismo, se consagrará humildemente, terrestremente, humanamente, a la realización de sus mezquinos designios, en los que fingirá poner la misma seriedad que si apuntasen a fines eternos.”


J. ROSTAND. El hombre. Alianza Ed. Madrid. 1968. Pàg. 188.

dilluns, 31 de gener del 2011

ME PIX:



Jo m’hi pixo . .
                            ·.
                                :
                                 .
                                 ·
                                 :
                                 :
                                 .

dijous, 27 de gener del 2011

SOTRAC:




Una botiga de sorra. Aigua ambigua. Trenta-quatre quilos de medicaments. Psiquiatres tallant-se les ungles del peu, junts, en un aeroport buit. Un piló d’escarabats desnutrits. L’home capaç d’estimar i de treballar es posa la camisa de força, ben cenyida, li queda molt bé. Para l’orella a terra, sent el batec del parquet, besa la fusta i recita l’abecedari. La seva dona és al rebost, fent vaga de fam voluntària, desitjant convertir-se en coixí, pensant en un huracà d’ocells. S’imagina un cel sense espai per l’aire, tants aucells que tot és moviment, volen i xoquen sense parar, van caient al terra, i tornen a volar. Ocells grisos li cobreixen tot el que li pot abarcar la vista. Un ram de flors passeja agafat per la mà dreta d’un home gras, prim, obès i demacrat. Va, tot segur d’ell mateix, a la casa on l’home escolta el parquet i la noia pensa aucells grisos. Pica al timbre, obre la filla, que estava cosint mandarines amb peres. No creuen cap paraula, només un: Uhm. I un: Thm. El ram s’entrega a la noia, és un ram de carxofes. L’home gras, prim, obès i demacrat deixa una tarjeta i marxa corrent amb una cama i caminant amb l’altra. Diu la tarjeta:

Alguna nit obrint caps
Ballarem esquerdes
Menjarem sardanes
Serem torts del tot
Alguna nit surant en pedres
Alguna nit besant miralls
Quedarem tips d’oxígen
Queixalarem algún barranc
Algún matí somniant paraigües
Papallonarem noves paraules
Farem foc sota l’estora
Serem verbs en indrets manuals
O potser partirem cagarros amb les dents
I fumarem fum pel nas
O potser alguna nit obrint caps
Et despulles davant meu
Mentre jo em grato el braç

diumenge, 23 de gener del 2011

COSES



Sé coses que no sé
Ser coses que no ser
Sé coses que no ser
Ser coses que no sé

dissabte, 22 de gener del 2011

PASSAR LES NITS AMB ELS ULLS TANCATS SENSE DORMIR:



Deixar-la sense mirar enrere, mirant al terra i encenent una cigarreta, i ella veient com t’allunyes, i t'esfumes. El fum més indiferent que mai. Els vostres camins es separen igual com es van unir, per causalitat, ella és de fora i torna a casa, tu ets d’on vulguis i et quedes. Viureu ferits per haver deixat les coses a mig fer i tindreu les memòries contentes per tot el que heu viscut, junts. Una separació per poder seguir vivint, els llaços amorosos no han sigut prou forts com per aguantar les embestides de la vida, la feina, la família, els amics, les companyies, poden més que els petons i les carícies en aquest cas. Podries marxar amb ella, no hi ha res que desitgis més ara mateix, però els desitjos són enganyosos i la tristesa tan inútil com necessària.

http://www.youtube.com/watch?v=EC2P_alEdHc