cau l’última gota de l’ampolla, el vi, en gota, a la teva llengua, no en vols més, ja no, tot el vi que falta neda al teu estómac. Fas l’última calada, et cremes els dits, i el fum surt del teu cos, no com d’una xumeneia o d’un tren de vapor, sinó com d’un motor quan s’espatlla, com d’un misto quan s’apaga. T’aixeques com cada dematí per anar a treballar, t’aixeques de la cadira, després d’haver passat la nit contant ovelles. El sol ja marca les nou trenta-sis, i calles, camines xino xano amb els auriculars endollats a les parpelles. Passeges com si tinguessis tot el temps del món, t’atures a observar d’aprop qualsevol cosa: una coloma, el reflex del sol en el parabrises s’un cotxe, la disposició de les fulles seques a la vorera, i t’imagines coses de color blau-groc. I arribes tard, però no passa res, treballes a la teva empresa i tu ets l’únic treballador. Aixeques la persiana, i et grates els collons amb les dues mans, així, perquè sí, perquè mola un ou, i a més és gratis. De sobte, tot d'un plegat, no passa absolutament res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada