PALIMPSEST:

-Llegeix-te un llibre pensant que quan el tanquis desapareixerà per sempre.- Penses mentre et cargoles un porret i aguantes el portàtil sota l’aixella al mig del carrer. Et truquen. Poses a prova la teva habilitat posan-te l’ordenador entre les cames i aguantant el caliquenyo mig liat amb una mà. Respons a la trucada, planxes el mòbil entre l’orella i l’hombro, segueixes liant i parlant. Tens les cames juntes, les mans treballant i parles com un imbècil perquè parles amb el teu germà. És una tradició no escrita el fet de parlar fent el subnormal amb el teu germà pel mòbil. Just en el moment en el que imites a la Duquesa de Alba i el teu cos sembla un tricicle desballestat, veus els ulls tuneladora que circulen per la vorera del davant. Ella. No cau ni una gota de vent, però el seu vestit dansa com la vela d’un vaixell, com la flama d’una espelma. La veus com passa de puntetes per sobre del bassal, com veu que la mires i com passa de tu com de la merda enllaunada. Passa, com un tros de carn freda, com un marbre de Bernini. És ella simplement, et dedica una mirada fugaç, se li corben i allarguen els llavis. Passa de llarg, amb aquelles cuixes i aquells talons com martells pneumàtics, i aquells melonets acabats de collir, i aquell cul malabarista. I caus, i des del terra tornes a caure. Caus.