“Vaig fins allà on sóc, no hi he arribat encara.”
Claude Cahun
Ai que sento un crit que com la nit m’abraça el no color em parla amb una llengua que no enganxo però jo sé que parla el pic la lluna caminades a rodanxes cabres blanques mal tallades onze panxes un camí cargolat descompassat només ell retina sanefes pel terra xarrupa llagues de camell amb l’esquena desfigura miralls i cap sivella li estima la cintura el cadell camina enrere en apnea de llerdons ai dia a tall de crani que mongeta jeans vas lliscant a contrapèl assadegat com la fregona dansant al ritme pom de porta parteixes la llum amb melodies de vidre ploren els mussols en carmanyoles el coixí fredolic es torna esponja melosa llaura d’un cop d’ull ensopeix l’aigua el llampec pervers que a vegades ortopèdia però bon dia pandereta inclement pantalons curts fins a l’aixella ja barreja samarretes el morter la barca nova tobogan extingint-se en l’existència mentre pallofa citrelleres i veu sogres a cada botó de la jaqueta és ben bé una roda de bicicleta sense roda un xiclet enganxat al rostre un punyal a la taulada humint-se de sol i de llibretes pies molt antigues com calcular les revolucions d’una taula de surf menjant tonyina en conserva directament de la llauna amb la forquilla com si fos la decència la reina del cel la que ens bomita. Ai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada