SOTRAC:

Una botiga de sorra. Aigua ambigua. Trenta-quatre quilos de medicaments. Psiquiatres tallant-se les ungles del peu, junts, en un aeroport buit. Un piló d’escarabats desnutrits. L’home capaç d’estimar i de treballar es posa la camisa de força, ben cenyida, li queda molt bé. Para l’orella a terra, sent el batec del parquet, besa la fusta i recita l’abecedari. La seva dona és al rebost, fent vaga de fam voluntària, desitjant convertir-se en coixí, pensant en un huracà d’ocells. S’imagina un cel sense espai per l’aire, tants aucells que tot és moviment, volen i xoquen sense parar, van caient al terra, i tornen a volar. Ocells grisos li cobreixen tot el que li pot abarcar la vista. Un ram de flors passeja agafat per la mà dreta d’un home gras, prim, obès i demacrat. Va, tot segur d’ell mateix, a la casa on l’home escolta el parquet i la noia pensa aucells grisos. Pica al timbre, obre la filla, que estava cosint mandarines amb peres. No creuen cap paraula, només un: Uhm. I un: Thm. El ram s’entrega a la noia, és un ram de carxofes. L’home gras, prim, obès i demacrat deixa una tarjeta i marxa corrent amb una cama i caminant amb l’altra. Diu la tarjeta:

Alguna nit obrint caps
Ballarem esquerdes
Menjarem sardanes
Serem torts del tot
Alguna nit surant en pedres
Alguna nit besant miralls
Quedarem tips d’oxígen
Queixalarem algún barranc
Algún matí somniant paraigües
Papallonarem noves paraules
Farem foc sota l’estora
Serem verbs en indrets manuals
O potser partirem cagarros amb les dents
I fumarem fum pel nas
O potser alguna nit obrint caps
Et despulles davant meu
Mentre jo em grato el braç