RECONDITORI:

Hola,

En Sesostris entre quatre parets, no hi ha porta, s’entra pel sostre. És el seu taller. Pinzell en mà pensa com pot pintar una obra que representi el silenci, una obra que no digui absolutament res. Si no vol dir res, potser que no pinti, si no vol dir res, potser que no escrigui. Però és al seu taller, i al taller s’hi treballa. El pinzell també pensa mentre babeja pintura pel terra. Podria escriure la paraula silenci i llestos, però això no seria silenci, no hi tindria res a veure, el silenci és el contrari de la paraula, una paraula no pot aspirar a ser un silenci, per molt que sigui la paraula silenci. Està en silenci, un silenci total, indiferent, ambigu. Pretén interpretar aquest silenci, com si volgués interpretar el silenci visual que encara no ha pintat. Ara té un silenci auditiu (es pot tenir un silenci?), però el cap no li calla, no pot silenciar els pensaments, i se n’adona de que mai ha sentit el silenci. Com representar el que mai ha sentit? Que mai ha vist, ni tocat, ni escoltat, ni olorat... ni tastat? Ja era prou difícil de representar abans de pensar-hi, ara és impossible, indicible. El pinzell cau a terra. En Sesostris es pica el front com si piqués una porta, toc toc, com si algú hagués de respondre, com si algú hagués d’obrir.


petúnia,

Agustí Rutel