Passejant per la ciutat en la que vius, per carrers que ja coneixes. Mires gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que es creua pel teu camp de visió. En una d’aquestes ullades en veus una altra que connecta amb la teva, ets tu. Ets tu a l’interior d’un bar escrivint que hi ha un passejant que va pels carrers que ja coneix, que mira gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que se li creua pel camp de visió. I et veu a tu que passes, passes de llarg al·lucinant, pensant que tot ha estat una il·lusió, i el tu del bar segueix agredint brutalment el teclat, escrivint com si toqués al piano la bestialitat més impetuosa de Bártok. Escriu que hi ha una cadira buida al seu davant, esperant conversar amb un bon parell de glutis. És una cadira vella, de fusta, amb experiència, personalitat adquirida, es mira al noi com si no el mirés, però el mira, perquè si ell el mira ella també el mira. Escriu això i ho tatxa, tatxa tot el que ha escrit i torna a començar, perquè diuen que el plaer de crear és també el de destruir. Destruir per poder tornar a començar, i així anar fent, fins que no trobes el bon inici no continues. El teu tu que passejava es planta davant del bar i d’un crit esbotza la porta. El piano deixa de sonar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada