703 PARAULES:

Matt Flingow. XXXIV Composition. 2014

El pessiga a la galta, vull dir, a la cuixa. Sona un minuet de Boccherini al cotxe, o potser és de Liszt, van cap a Luarca, Astúries, o Cantàbria, un poble que han escollit per la sonoritat del seu nom. Ell condueix, ella fa el ronso, es perden. No els hi importa, els hi agrada veure com la carretera se’ls empassa i com els llums dels cotxes i els neons del paisatge pinten vídeos a les seves pupil·les. Ell té la mirada llefiscosa, uns ulls com de mel amb molsa. Ara ella es pinta els ulls, o els llavis. Peu a baix, el cotxe va tot encogombrat, van morir abans d’arribar a Luarca. Per què? Perquè no van arribar mai a Luarca, van arribar a San Isidro de Periñales i no s’hi van parar, van seguir avançant fins que van arribar a Arnedo. Arnedo, un indret de La Rioja, o de Navarra, de León no crec. És un poble molt petit, pràcticament desert, no hi queda gent jove, tots han marxat a la ciutat. De tant en tant, el carrer veu com algún octogenari valent surt de la seva llar, per apropar-se a la casa del poble que vol fer de bar. En Bernardo Millares Argüelles, amb el bastó de veritat, les poques dents que encara aguanten a lloc, veu com el poble agonitza. Veu, amb el nas enganxat a la finestra de casa seva, com un cotxe verd aparca al bell mig de la plaça, i com un jove i una jove baixen preguntant-se on cony han anat a parar, mentre treuen un mapa de Tegucigualpa. En Don Bernardo treu el cap per la finestra, intentant recordar com es feia per parlar amb la gent, feia setmanes que no parlava amb ningú, massa fred com per sortir de casa. Parlen cridant durant una estona, no s’entenen. Quan se n’adonen tenen sis caps d’avis i àvies sobreeixint de diferents finestres de cases del poble, tots els caps parlen a l’oníson, el que té més dents en té set i n’hi ha un que té la cara tan arrugada que sembla un llençol a la rentadora. Allarguen el coll, com rellotges de cucut, i piulen fort, posant a prova les pròpies cordes vocals. La parella es troba al mig del recital més estrambòtic, i una sensació d’esponja els embolcalla fins a deixar-los desfets en llàgrimes com una espelma esgotada. O potser no. Segurament no. O potser. O potser un prat. Un prat. Un prat verd. Un prat verd poblat de bales de palla que miren el tractor que les recollirà. I el pastor mira al pagès que mira al tractor. Tots es miren entre ells i no veuen que hi ha un falcó que s’acosta per l’horitzó, o potser és un esparver. El falcó veu tots aquests personatges i passa de llarg, molt de llarg, fins que es para a sobre d’una torre elèctrica a la vora d’una carretera. Va veient com passen els cotxes com naus especials, i en una d’aquestes naus veu a cinc nois, a deu per hora, amb la música de Bach a tot drap. Amb això que paren i surten esperitats i començen a ballar com cadires, el falcó s’ho mira indiferent, ja no li sorprén res dels homes, n’espera qualsevol cosa, fins al més irracional, estúpid i surreal dels actes, només vigila que no li fagin mal. Tots cinc ballant a un ritme descompassat, ballant al ritme del seu cap i no al de la música, saltant, abraçant-se i picant-se, olorant-se molt fort les soles de les sabates. I l’harmonia de la Passió de Sant Mateu els acaba arrenglarant un darrere l’altre, mirant al falcó, que es cansa de l’espectacle i marxa volant just per sobre dels cinc caps. Tots seguits mirant al cel, de cop es veuen al centre de l’univers, una idea els fereix com una trabucada a la cara. La idea d’infinit, una idea tant perfecte com una mentida piadosa, el cel blau sense fi. No diuen res perquè no saben què dir.
L’Infinit mira als ulls dels joves i veu un germà en cada pupil·la. Per cada ull viu un infinit, per cada univers un ull que es mou i un cervell que s’autoenganya. O potser no.