Qui va ser primer, l’ou o la vagina? Com han arribat a trobar-se en una paella els tubercles amb els ous, i amb l’oli, i l’escalfor dels fogons de gas? L’home és capaç de tot, fins i tot de maridar ous amb safranòries. Sembla un tema banal sobre el que escriure’m, però és de vital importància. Aviam. Podríem dir que la terra pareix les carrotes, i que l’agricultor és una mena de llevadora. I ens podríem preguntar, qui va néixer primer, el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol. Qui va néixer primer: el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol? Les gallines ponen més ous del compte perquè s’han adaptat a que els homes els hi robin quasi tots. Què passaria si ara, de cop, la gent de tot el globus aerostàtic deixés de menjar ous? Les gallines seguirien el seu ritme, i en poc temps el món seria ple de galls i gallines. Què faríem? Menjaríem més pollastre i llestos.
Però això no acaba aquí, tinc tants camins per continuar parlant d’això que no n’agafaré cap, em quedaré donant voltes sobre mi mateix, fins que em maregi i em caigui a sobre. L’humanitat embadalida en sí mateixa, i jo també, sóc un home, tot i que tinc una cama de cabra, una orella de peix, i un nas de pissarra. Comencem. Un braç ensardinat i l’altre fet de cigarreta. Tinc el pit sota l’aixella, entre el mitjó coix i la mitologia sumèria. Va, va. El genoll d’oli d’oliva. Les ungles les tinc molt Aristòtil els diumenges. El cullò esquerre penja vent de garbí i el del mig és més de Bruce Lee. Vertigen. Els pèls són de pell normal, de la que va de compres al centre comercial, a veure facsímils de gent de veritat. A veure numarques figurants. Lentament els meus ulls surten de les seves conques i es miren fixament l’un a l’altre. Es toquen, s’acaricien, s’uneixen. Pèrdua d’equilibri. Trossos de líquid amniòtic lliures de panses i carabassons ocres repassen factures inconnexes desvirtuades velles i sense cacofonies lapidàries de pèsol i venes típiques de pròlegs d’escopeta de jazz prehistòric vist per sota. El camí vindrà a mi. Cai cai caic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada