Quin goig, quan em diuen que estic boig. És important que soni estrany, és estrany que soni important. Si les pigues fossin creus, i les figues fossin peus. La mort en calçotets, el pijama obtús. El noble art de fer coses inútils, de perdre el temps. Les coses més insignificants, les més importants. Les que es veuen petites, ja sigui per minúscules o per llunyanes. La fogacitat dels esperits que s’ens apareixen en reflexes amistosos i pobres en sinceritat. És precisament la mutació de significat de les CoSes. Una mena d’estupidesa volguda, buscada i recíproca entre els descendents del mico. Els prejudicis més precipitats. L’abstracció que ens allunya de la resta d’animals. Som tots folls, vivim de forma irracional i descontextualitzada, però ja ens sembla tot normal. I tenim aquest tedi, aquesta paraula que no vol dir res que ens afecta més del que voldríem. Cervell degenerat. Voler dir coses que les paraules no abasten. Una contradicció amb potes. Criticar l’abstracció amb la conjugació de paraules de significat variable i ambigu, sense ordre ni coherència en l’argumentació. La productivitat de la improductivitat. L’alquímia dels significats, l’art d’emocionar-se per una engruna de pa. Intent de desneutralitzar l’ambigüitat. Reflexió fermentada. Voler abstreure l’abstracció, cacau. Una ironia super bèstia. L’art innocent, inconscient, l’art que no sap que és art. Les minúcies més evocadores. Aquella papallona que no sap que és la bèstia més perillosa. No sé què m’ignifico. La deixalleria és un museu. Res, que és vedella.
molaaaa!
ResponElimina