Et vols perdre pel bosc. Agafes les cames i marxes del cau, deixant-hi a dins la teva família veient la tele. El bosc és lluny, camines i camines, ja t’agrada, ja sabies que aniries lluny, has agafat les sabates còmodes i el paraigües, has sortit amb la idea de marxar, però no amb la de tornar. Avances pel camí de sempre, pensant que sempre fas el mateix camí. I penses en canviar, en girar a la pròxima cantonada, però no, prefereixes seguir pel mateix camí de sempre, posan-te el repte de descobrir-hi coses noves, o de llegir-les de forma diferent. El camí que porta al bosc no ha canviat gens, penses, i t’imagines que ets un estranger que trepitja aquells carrers per primera vegada. No pots, és impossible, en aquella llamborda recordes que quan eres més jove vas trepitjar una caca de cos, i més enllà veus la cantonada on vas ser testimoni de l’atropellament d’un gat, i encara més enllà rememores el riu de sucs gàstrics que va brollar de la teva boca, quan encara no li tenies la mida presa a l’alcohol. I tot això et porta al passat, la sensació d’un peu que et rellisca inexplicablement, l’última exhalació del gat, la bassa de bilis i espaguetis. Segueixes caminant pel camí de sempre, ara esperes que et passi quelcom que pugui ser rememorat en el pròxim passeig. Potser la simple rememoració d’aquests fets ja és un fet rememorable. Així que decideixes deixar constància d’aquesta rememoració. Deixes el paraigües a terra, camines uns metres i tornes enrere per agafar-lo. Te’l mires i li dius cridant més fort que mai: Fill de puta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada