Aquesta existència incòmoda. La ressaca. Acompanyada del mal record. Del lladre fill de puta que et va robar la motxilla amb tot de coses d’una importància indefinible. Més que la cartera, el mòbil, l’mp3, les ulleres, la camara de fotos, l’agenda, la carpeta, etc. El que trobaràs a faltar sempre son les tres llibretes plenes de textos, dibuixos, versos, diàlegs, emocions, sensacions, llistes, idees, tonteries, incongruències, pètals, records, pensaments filats fruit de la suor de les teves neurones. Et van extirpar un tros de cap, una part de la teva memòria, i no t’en vas ni adonar. En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.
Llàgrimes per lletres. Adéu amigues desaparegudes. Intento sense possiblitat de reeixir, recordar què us havia fet dir, i no puc, és impossible, tinc una memòria de peix. És impossible reproduir totes les idees que havia apuntat al llarg d’anys d’adolescència, aquells mots incendiaris, les primeres lletres escrites per a un mateix, aquelles depressions transcrites sense reflexió, aquell moment oportú en el que escriure t’alliberava. Oblit ajuda’m amb l’oblit. Penses en les dues frases que et van quedar gravades del llibre de Pepe Sales (Sense re, sense remei): “La meva pàtria son els meus peus” i “la verdad también se inventa”. Pots recuperar paraules escampades per la teva memòria, pots recordar frases, versos i temes, però no retrobaràs mai la forma característica d’aquells primers textos poca-traça. La ingenuïtat, la sagrada ingenuïtat. La gent que escriu s’avergonyeix de les seves primeres construccions, jo, en canvi em sentia orgullosíssim d’aquells teixits sense virtut. Els versos cursis, les metàfores forçades, els textos surrealistes, els escrits precipitats, les teves estimades paraules buides, les paraules als cafès, les paraules per les noies, les paraules per tu. No retrobaràs mai l’essència d’aquelles excrecions, el color negre de la primera caca.
Adéu noies guapes, paraules entortolligades, paraules aïllades, tristes, alegres, no hi ha tanta diferència, adéu, començaré altres llibretes i hi plasmaré paraules més experimentades, els temes seran els mateixos de sempre, però ja no hi ha ingenuïtat, s’ha perdut l’essència. No tornarà pas. En realitat els meus ulls no han vessat aigua salada, hauria estat bé. Dono gràcies al blog aquest que tinc perquè penso que almenys els textos que hi ha aquí no s'els pot emportar ningú. Però aquí no hi ha els textos purs, ha mort una part de tu.
Fa temps que vas aprendre que enfadar-se serveix de molt poc, i que preocupar-se no serveix de res. Hauràs de continuar escrivint, intentant transcriure nous pensaments. Anant endavant, amb el teu estil, molt a poc a poc, sense pensar en la meta, sinó en els camins. A la merda.
SAPERE AUDE!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada