Ziege Garnele:

-Estas com una gamba.
-Què vols dir? de vermell?
-No. De cabra.

DOCTOR?

m’he comprat un mal de cap (en sobre)

Què és més xungo: robar o no compartir?

Llaurador de camps semàntics, explorador de bolsos de putes.

Tot rellisca
babes tendres.

Els versos eutanàsia de les dones maltractades.

Els i les.

Frega llenties.

És un sant, és tot sang, és un salt, és tot sol, és molt sa, és ben sí, no vol sal, si no vol, pal i gol.

Prenyat d’olives l’arbre centenari gesta fills a les puntes dels dits. Dits.

Tanca la castanya.

-D’acord. Vaig a posar la roba a la rentadora-.

Irving Dowish

SATANÀS COR PETIT

És l’oncle Rupi Naa, el nostre familiar més felicitrist. Té quaranta-nou anys, és casat i té dotze fills, cadascun d’ells té el nom d’un mes del calendari. És un gran aficionat a col·leccionar pinzells de grans pintors. No li interessen gaire les obres, ell busca els pinzells que van ser utilitzats pels pintors més destacats de la història. Fa un parell de dies, l’oncle Rupi Naa va adquirir el pinzell d’un dels seus pintors preferits: Busso, l’orador. Seva és la sentència: -Dame un euro, que te pincho-. Era una gran persona, i això es reflectia en les seves obres. I ara ho vèiem en el seu pinzell. Era un pintor tant ric que no tenia diners, mai portava res a sobre, i pel que sabem aquell pinzell s’havia barallat amb uns dos-cents llenços, teles i cartrons. En Busso no netejava mai el pinzell, sempre pintava amb el mateix, i sempre amb el mateix color: el verd orenga. No podem descriure les seves obres, a més, no cal, només s’ha de dir que era cec. Al no poder veure res, en Busso feia unes obres úniques, no sabia ben bé ni com les feia, tampoc sabia com li quedaven. Agafava el pinzell, el sucava en pintura i començava a crear. No només feia quadres, també tenia una escultura, una escultura viva, que anava evolucionant a la vegada que en Busso pintava. Estava feta de la pintura que queia del cavallet, una gota sobre l’altre. Una mena de piràmide deformada verda orenga. Avui podríem dir que la gran piràmide de vint-i-sis centímetres d’en Busso està acabada. En Busso ens va dir que ens faria arribar el seu pinzell el dia que deixés de pintar. També ens va dir que pintaria fins a la mort. L’oncle Rupi Naa no sap què pensar, està content per tenir aquell objecte a la mà, però no es pot creure que el vell verd orenga ens hagi abandonat. Així que ens mirem l’oncle, veiem com una llàgrima de tristicitat ix del seus ulls com excretada. Li baixa veloç per la galta, com agafant embranzida per sortir disparada. La veiem que cau i rebota contra el terra, sembla gelatina. L’oncle diu: -Anem a veure a en Busso-.

Arribem al seu estudi, la plaça dels drogats del poble, entre l’hom i el desmai, on hi ha la bona ombra. Veiem el seu balancí al lloc de sempre, el cavallet, i l’escultura viva, ara ja, morta. Ens hi acostem, veiem un cos recolzat al tronc del desmai. –Ei, ei, Busso, ets viu?-. Diu l’oncle. –trenta-vuit bilions nou-cents vuitanta-dos mil tres-cents quaranta-nou milions vuit-cents trenta-quatre mil quatre-cents quaranta-nou-. Digué l’orador. –Tant? Segur?- Preguntà l’oncle Rupi Naa. –Sóc Busso, fill de Yondi i Yeniflier. Sóc el pintor cec, l’orador, i alguns diuen que l’oracle... t’haig de dir una cosa, siguis qui siguis...-. Diu el mestre. –Digui si us plau, però ja em coneix, sóc en Rupi Naa, el que li porta el Don Simón...-. Diu l'oncle. –Aiiii, Naa, ja tens el meu pinzell?-. Diu en Busso. –Sí-. L’oncle. –Clavam'el directe al cor...-. Busso. –I una mierda que te comes, encara t’el quedaries...- Digué l’oncle indignat.

CARTA AL DIRECTOR:

LLepisfoix
Daguesplat
Bilistrena
Quirtdelamen
Sipellxiof
Trudblixè
Benyrixt
Zerbitiuxar
Vupdallí
Glopirelt
Criftillós
Sesfivevi
Úncspic
Pliguerrotil


Sant Esteve de Guillaflautes, 7 de germinal, 3 a 2.

DESERT:

I s’aixecà --- --- - -- ------ -- ---------- ----- ---- ----- - - ----- --------- ---- - ----- -------- - -- --- ---- ------ - ----- ----------- -- font --- gat ---- ------- - ----------- --- -- -------- -- - --------- -- -- - --- ------- ------ --- ------- -- -- ----- ----- verd -------- ----- ------ - - --- -- ----- ----- ----- ---- ---------- -- pasta -- dents ------- ---- ------ ------ ------- --- --- perill ---- ------ visca ----- ---- ------ ---- ---------- -- foc -- ---- ------ ----- ----------- ----- -- -- ----------- s-------ció --------- -- --------- ------- ----- ---- ----- -----serpentines - cal------- - --------- ------- - com -------- --------- - -- -- --------- --- -- ---- ---- ---- planeta ----------------- ----------- --- ----- - -------- -------- --- --- -------- -- --- --- -------- --- -- ------ baobab ------- ------- - ---- - --- ------- --------- -- - - ----- guineu ------------ - - - ---- ---------- -- ----- -- ----------- -- ---- ------ ------ - -- ------ --------- ------- -- -------- -- -- ------- ---------- ------ petit ---------- -------- ------ anyell --------- ---------- ---- - --------- ------ -- --- -----

JO NO:

Sóc tant feliç, que haig d’escoltar Enrico Caruso de tant en tant perquè sinó les depressions no em duren més de cinc minuts. Sóc tant guai que Piero Manzoni em sembla una merda, una merda que m’encanta. Sóc tant enigmàtic que mastego exclamacions per convertir-les en interrogants. Sóc tant silenciós que el silenci de John Cage me la pela. Sóc tant i tant cultivat que de tant en tant m’enterro fins als genolls i començo a recitar l’Odissea, en grec clàssic, del revés, amb l’aixella blava. Estic tant boig que no necessito teràpies. Sóc tant sa que la malaltia que més m’espanta és l’existència.
Sóc
tant
poc
com
un
roc
tant
ruc
com
porc
tant
curt
com
tort
tant
lluç
que
sens
mar
stic
mort.

Noséqui

SENZILLLAMENT COMPLICAT:

Qui va ser primer, l’ou o la vagina? Com han arribat a trobar-se en una paella els tubercles amb els ous, i amb l’oli, i l’escalfor dels fogons de gas? L’home és capaç de tot, fins i tot de maridar ous amb safranòries. Sembla un tema banal sobre el que escriure’m, però és de vital importància. Aviam. Podríem dir que la terra pareix les carrotes, i que l’agricultor és una mena de llevadora. I ens podríem preguntar, qui va néixer primer, el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol. Qui va néixer primer: el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol? Les gallines ponen més ous del compte perquè s’han adaptat a que els homes els hi robin quasi tots. Què passaria si ara, de cop, la gent de tot el globus aerostàtic deixés de menjar ous? Les gallines seguirien el seu ritme, i en poc temps el món seria ple de galls i gallines. Què faríem? Menjaríem més pollastre i llestos.

Però això no acaba aquí, tinc tants camins per continuar parlant d’això que no n’agafaré cap, em quedaré donant voltes sobre mi mateix, fins que em maregi i em caigui a sobre. L’humanitat embadalida en sí mateixa, i jo també, sóc un home, tot i que tinc una cama de cabra, una orella de peix, i un nas de pissarra. Comencem. Un braç ensardinat i l’altre fet de cigarreta. Tinc el pit sota l’aixella, entre el mitjó coix i la mitologia sumèria. Va, va. El genoll d’oli d’oliva. Les ungles les tinc molt Aristòtil els diumenges. El cullò esquerre penja vent de garbí i el del mig és més de Bruce Lee. Vertigen. Els pèls són de pell normal, de la que va de compres al centre comercial, a veure facsímils de gent de veritat. A veure numarques figurants. Lentament els meus ulls surten de les seves conques i es miren fixament l’un a l’altre. Es toquen, s’acaricien, s’uneixen. Pèrdua d’equilibri. Trossos de líquid amniòtic lliures de panses i carabassons ocres repassen factures inconnexes desvirtuades velles i sense cacofonies lapidàries de pèsol i venes típiques de pròlegs d’escopeta de jazz prehistòric vist per sota. El camí vindrà a mi. Cai cai caic.

OH!

El veure’s de caps per avall en un mirall covex inversament proporcional a la longitud d’un cabdell de llana verda. Veure’s i dir-se: Uh!

XURROS

-Vull fer un ..........
-Sí, tiu, però això ja està fet, i tu no ho faràs millor que els millors. Tu vés posant cites memorables, perquè sembli que llegeixes molt i que ets molt savi i que les coses t’emocionen, i tal.
-Però si només vull fer un .............
-Fes-ho, no et dic que no, però te la fotràs, això porta molta feina.
-D’acord, però jo no poso cites, o en poso molt poques, només quan són imprescindibles, i moltes vegades me les invento. M’invento la cita i m’invento el personatge. I a vegades robo i no ho dic.
-Com Picasso.
-Com Leonardo.
-Sí.
-I tu com portes la col·lecció?
-Quina col·lecció?
-La col·lecció de coses a mitges.
-Ah, sí, la col·lecció. Molt bé, no paro de no acabar coses.
-Mira que ets ambigu.
-Tu sí que ho ets.
-Tu més.
-No, tu.
-Per què?
-Perquè no.

JO, TU, ELL, NOSALTRES, PERSIANES, ELLS

(...) i és que abans era un escèptic... i ara és un mentider.

SOBRÀNIGUES:

Ç: Diuen que el silenci és el segon poder més gran de l’home, i que el primer és la paraula.

C: Sí?

Ç: Sí, i la meva paraula és: silenci.

C: Doncs per què parles? Capullu.

MELAMINA

Els homes es pastanaguen, les dones es rosifiquen. Ha arribat l’estació en la qual els capullos s’obren en mil colors, quan els insectes van de cul polinitzant. Quan el sol s’eleva esquivant els núvols. Quan els mugrons celebren la seva llibertat, quan els cullons es deprimeixen a les fosques, per culpa dels calçotets més inhumans. Quan els ulls apunten als escots, i els pits apunten al cel, quan la pell s’empruna. S’empruna?
Sí, sobretot la pell de brau, i l’Eleuteri, tot olímpic, i el cementiri ple de plantes decapitades. Sembla estrany, però és així, tot i la perfídia, i la música atonal, la merda fa pudor igual.

DE QUÈ CONY PARLES?

Res, Schubert, que m’emociona. Sí, em transporta pany avall, em fa pensar en marxar. Però em quedo. L’ampolla de vi i jo, farem un text. Escollirem i ordenarem paraules. Paraules de merda, que intenten fer intel·ligibles els pensaments. Paraules, pensaments. Cansaments, pensaments, paraules fluorescents. Brillen, les paraules boniques escollides i ordenades brillen. Paraules boniques? Quines? Encís, abellerol, cataplasma, eixerit, tragicomèdia, llum, papallona, magnòlia, buguemvíl·lia, fefaent, bistec... Paraules agradables per la seva sonoritat. I les paraules agradables pel seu significat: llibertat, llibre, llebre, sublim, bellesa, harmonia, equilibri, hermosa, horitzó, música, perla, ... Paraules de merda. Deixa d’escriure i comença a viure, IMBÈCIL.

HERETGIES FINES

Cara postre, que voleu en el pèl:
Ixqui petrificat el sostre mot.
Furgui a curculles el crosta magma.
Fixi’s cartró la trista vaguetat,
Allí a la gerra com es ca en el gel.
El rostre Ra de fada tia,
Veneu-nos, Rencor, el sia d’oliu.
I on Prometeu que travestis sangreu a la figuració,
Ans descargoleu-nos de qualsevol pal.

Atón.

LA VIDA

SABATA: Això no ho aixeca ni Vivaldi.
VERMELL: Pro què dius? Si la vida és meravellosa. La vida és un miracle.
SABATA: Això és una peli d’Emir Kusturica.
VERMELL: El què?
SABATA: “La vida és un miracle”, una peli d’Emir Kusturica.
VERMELL: Qui?
SABATA: És igual.
VERMELL: D’acord, doncs la vida és bonica, és bella.
SABATA: Que? Per què no pares de dir noms de pelis?
VERMELL: Què cony dius?
SABATA: “La vida es bella” de Roberto Benigni.
VERMELL: Aquesta sí que em sona.
SABATA: Sí, i va de jueus i camps d’extermini.
VERMELL: Sí, i ho tracta amb humor.
SABATA: Quan em tiro pets la gent també riu.
VERMELL: Què tens contra els pets?
SABATA: Res de res, crec que s’han de treure.
VERMELL: Doncs la vida és dolça, és, no sé, és de Brian.
SABATA: Jodeeer.

RELLOTGES DE BUFANDA:

I és que sigui el que sigui, sigui el que sigui, si sigui el que sigui, el veure en Tomàs netejant els vidres des de fora m’alegra la vista perquè el veig concentrat fent una cosa que no havia fet mai, que aparentment és avorrida, però el veig que gaudeix com un nen fent girar el drap moll com un boig pel cristall i examinant encuriosit la merda que s’hi queda enganxada. Netejar un mirall encara li és més entretingut perquè s’hi veu reflectit i va fent ganyotes mentre fa moviments circulars per la superfície reflectora amb el drap moll, i ell està content, i m’ho encomana, i m’aixeco del sofà i començo a ballar seguint la seva coreografia. Però no és el mateix, no tinc un drap moll a la mà, corro cap a la cuina, agafo un drap, el mullo, li poso sabó, l’escorro a la pica, torno al menjador. Veig que ja està tot net, em miro el drap, em miro en Tomàs, faig voltar el drap sobre el meu cap, esquitxant-ho tot, en Tomàs em mira estupefacte, li estampo el drap a la cara i em tiro un gran pet sonor. Ell riu i jo també, i li pregunto: realment necessites tot el que tens?

M Ú S I C A

http://www.youtube.com/watch?v=fXIjPJzEXjE

SAUDADE

"La única diferencia entre un loco y Dalí es que Dalí no esta loco".
Salvador Dalí

CruPelut

Les travaux d'Alexandre. Magritte.

De se qui li bri
pel silenci d'un forat
Pell de somni melic d'ostra
el fonoll molt reservat
l'espiral que se't mostra
com l'ull tort de l'escarbat
el mar mira la costa
la forma s'ha escapat
el significat si que llagosta
perquè rossa com el blat
sota terra que se'm mostra
la meiosi cul de sac

I CONTINUAR

Ho hauries d’haver escrit quan t’ha vingut. Ara no te’n recordes. Era una idea simple però sorprenent, que t’ha fet pensar que era tan bona idea que no calia escriure-la immediatament perquè creies que la recordaries. Però no, s’ha esfumat, i la reminiscència no et funciona, el Món de les Idees s’et mostra al cap de tant en tant, justament quan no escrius. És agafar un bolígraf, llapis o ordinador, i les idees s’emancipen dels teus dits, s’amaguen darrere la galàxia de neurones mandroses i avorrides. Només et queda deixar-ho, deixar d’intentar recordar, esperar oblidar l’oblit.

S'HA ACABAT EL PLINT:

-Hola, que hi és el Sr. Tubercle?
-Si ets tu el Sr. Tubercle...
-Ah¨.

L'hi es que de la ho a en ni com si no

Els sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els calçotets no.

NO S’HI VEU BÉ:

El rei Mides es passeja per l’esquadra del wok. L’Eleuteri construeix garjoles amb la seva miopia. I davant d’això només podem divinitzar tríglifs, tortugues i tortures. Ja m’ho deies quan eres petit, que l’assecador de vacunes era la millor tuba del món mig mòlt. A la piga té una cuixa. Un vol de raó pels voltants del jaciment bronzejat i llestos. A tRepitjar.

...............................?...................................

Per què regalar enigmes a ens imperceptibles? Per què ser el líder espiritual dels interrogants? Per què donar tantes voltes a les coses? Quines coses? Per què? Per què omplir pàgines i pàgines? Per què aixecar-se del llit cada matí? Per què vestir-se i rentar-se les dents i per què tornar a casa? Per què? Per què tantes preguntes? Per què tan poques respostes? Per què t’escric això? Per què no escriure’t fins demà? Per què no? Per què sí? Per què tantes repeticions acaben sonant a buit? Per què? Per què no perdre el sentit? Per què no dir el que penso? Penso? Per què? Per què rumolifitzar tròlens vius en forma d’espiral? Eh? Tu ho saps? Per què aquest etern retorn tant fresc, dolç i jove? Per què passejo les puntes dels dits pel teclat? Per què no toco el piano? Per què buscar la pregunta més encertada? Per què trobar-la? Per què no calles?

VAVAVAVAvAvAvAvAvAvAvAVAVAVAVAV

Ramuf: A la merda!
Rací: In media res.
Ramuf: Per què, per què!?
Rací: Això no se sap mai, ja ho diuen, que cada persona és un món.
Ramuf: Ja, i què haig de fer, passar el que em queda de vida lamentant-me per aquest fet, o actuar?
Rací: Ja jas actuat i no t’ha sortit bé.
Ramuf: Ja, i què, em llenço riu avall?
Rací: Sí.
Ramuf: Cullons com m’ajudes...
Rací: Si no vols tenir problemes... more’t.
Ramuf: Osti, que cabró. I si ho faig què, no et sabria greu?
Rací: I tant que em sabria greu, però ja sé que no ho faràs, a més, jo no et puc donar cap consell sobre el que t’ha passat. L’únic que et puc dir és que hi pensis sense capficar-te...
Ramuf: Doncs què em suggereixes?
Rací: No m’agrada donar consells, però ... tira’t d’un pont.
Ramuf: Cullons nanu, de veritat vols perdre’m de vista per sempre?
Rací: Cullòòò, se t’ha d’explicar tot?
Ramuf: Menuuu...
Rací: No vull que saltis, però vull que facis el camí fins al pont, arribis, miris avall i vegis el que t’espera. Però ara ja no té gràcia que no et tiris perquè ja t’he dit que no et tiris.
Ramuf: Així què? Vaig caminant fins al pont, miro avall, i torno a casa?
Rací: No, vés fins al pont, mira avall, reflexiona, torna a casa, torna a reflexionar, torna a anar cap al pont i tira’t, llença’t, sense por.

DESPUNTANT DESCOMANT

És el tema aquest de les reflexions els pensaments que es cusen al cap i després s’emancipen surten pels dits en forma de lletres ordenades surten per la boca en fonemes intel·ligibles o en forma d’actes i actituds com per exemple donar-li un cop de cara a una paret sembla un procés fàcil aquest de deixar pasturar els pensaments però se n’ha de saber de tot se n’ha de saber per saber-ho tot i saber és una paraula d’aquelles que haurien d’estar a sota de l’aigua i que per recollir-la t’hauries de mullar també hi ha l’expressar-se malament expressament que en ocasions és més difícil que l’expressar-se bé amb el cul i tenim sort que no podem provocar-nos pets contínuament que sinó mantindríem uns diàlegs gasificats segurament poc interessants tot i que potser podríem començar a dialogar amb granotes i gripaus però els pensaments no només surten amb paraules (i pets) també els expressem amb dibuixos músiques fotografies construccions danses somriures aplaudiments tics expressions facials en general i llàgrimes sobretot llàgrimes hi ha quelcom que mostri millor la idiosincràsia de les nostres neurones en el moment que ens reguem els pòmuls un pensament líquid i salat que s’ens dirigeix cap als llavis perquè el cacem amb la llengua tastant el gust familiar del pensament tràgic que fa el cicle de sorgir del nostre cos per un forat i tornar-hi per un altre no perdeu les vostres llàgrimes llepeu-les són uns pensaments tristament fantàstics cuinats entre la vostra sang que si deixeu caure al terra es moriran a no ser que les deixeu caure al meu hort on al cap d’uns dies veureu un llimac que llepareu i tindrà gust de vosaltres mateixos malauradament fa molt que no ploro i al meu jardí només hi ha cargols contents que no paren de plorar

TANT FLUIX COM SINCER

La Clara Roca viatja amb tren. Com cada setmana va a visitar els avis, que viuen a Bilistru, a uns cinquanta quilòmetres del poble de la Clara, Sifevi. La Clara observa per la finestra com deixa enrere terres que sempre ha vist però que mai ha visitat. Té un llibre entre les cuixes. Hi ha un noi que la mira des de l’altre banda del vagó, per veure-la s’ha de posar d’una determinada manera, s’ha de posar de tal forma que entre els seients i els caps de la gent aparegui la imatge retallada de la noia encantada mirant el paisatge. El noi la veu a trossos, cada vegada que la noia es mou, ell veu una part més del cos de la noia. Al final la noia s’adorm. El noi aprofita que s’ha adormit per canviar de seient sense ser descobert per la Clara. El llibre li ha caigut al terra, el jove el recull i el comença a fullejar. És el Henrich von Ofterdingen de Novalis, al noi aquest llibre no li sona de res, el comença a llegir, de sobte el tren fa un sotrac i la Clara es desperta. El noi no s’ha adonat que la Clara l’observa mig adormida, l’observa una estona, no el troba pas gaire guapo, però el fet de que llegeixi el seu llibre li agrada, el veu tant concentrat llegint el llibre que decideix no dir-li res i seguir dormint. El tren avança sense pausa, finalment el noi també s’adorm. Ella somnia amb un grup d’amics que apareixen amb membres de la seva família, ell somnia que està a la platja mirant el mar. Es desperten tots dos amb el cop de porta del revisor, que els hi demana inmediatament el bitllet. Li donen i l’home marxa. Es miren, sembla que s’agraden, el noi la troba hermosa, ella pensa que ell no és del tot guapo però li ha agradat el detall del llibre.
-Què, coneixes Novalis?
-Què?
-Novalis, el llibre que miraves.
-Ah, si, si molt bonic.
-Bonic?
-Molt m’agrada molt.
-Coneixes a Novalis?
-La veritat és que no.
-I què et sembla el que has llegit fins ara del meu llibre?
-Està bé, però la veritat és que no l’he llegit gaire atentament, estava més ocupat miran-te.
-Ah, doncs t’hauries de llegir aquest llibre atentament, és del millor que he llegit mai.
-Ho faré quan pugui.
-On vas?
-On vaig, on vaig, què vols dir?
-A on baixes del tren?
-Ah, a Motril.
-Aquest tren no para a Motril.
-No?
-No.
-Me cagundéu, m’he equivocat de tren.
-El que parava a Motril sortia després d’aquest.
-Osti, i ara que faig?
-Pots baixar a la pròxima estació i tornar enrere.
-Em sembla que ho hauré de fer. I tu on vas?
-Vaig a Bilistru, a visitar els avis. I tu què has de fer a Motril?
-És que un amic es casa i li fem una festa sorpresa abans de que cometi el gran disbarat.
-Calla.
-Què?
-Que callis!
-D’acord, d’acord.
El noi es queda estorat, no s’esperava aquella reacció de la Clara. El noi, que tenia el llibre a la mà durant la conversa, el deixa al seient del costat de la noia com si deixés un nadó sobre una pedra. La Clara se’l mira rancorosa. El noi mira per la finestra amb expressió reflexiva, no entén res. Quan arribi a Motril el primer que faré serà anar a comprar el llibre aquest de Novalis que ja no recordo ni com es diu. Caugundena, no sé ni què he fet malament, no entendré mai a les dones. La Clara comença a llegir el llibre des del punt on l’havia deixat, la seva expressió severa fa que el jove no s’atreveixi ni a mirar-la de reüll. El tren fa una parada, i un jove de vint-i-dos anys que estava escrivint quelcom amb l’ordinador portàtil apaga l’aparell i baixa del tren.

MEDIO TUTISSIMUS IBIS

La vergonya que em fa
El no poder plorar
Ni amb suc de ceba
Em torna cuc de seda

DE QUÈ?

Sí, d’una noia estranyament conspícua que no conec i s’em passeja pel cap unint sincrèticament totes les dones que m’estimo. Desmesuradament bella, tant bonica que no es pot mirar directament, que et crema la retina com si miréssis el déu Ra a la cara. Tant intel·ligent que costa entendre el vocabulari que utilitza, i tant amable i humil alhora, que sembla filla de déus Olímpics. Desterrada voluntàriament a la terra dels simples mortals per ajudar-los a reeixir en els petits propòsits de cada dia, que ella sap molt bé, són els que apropen l’home a la felicitat.

La veig amb els ulls tancats, només la veig en somnis, la conec de fa temps, no sé el seu nom, el seu rostre és un enigma, les seves paraules són d’olor de marialluïsa. Al despertar-me se m’escapa, fuig de la meva memòria, si la recordo és perquè em vaig trobar un paper a la tauleta de nit, sobre el llibre de Robert Walser, que deia: Sóc jo la que t’atrapa, la que a la nit no et deixa dormir i al matí no et deixa despertar, la teva nòvia de l’inconscient, la que t’eleva en somnis, el teu trauma mal curat. També podria ser que fos somnàmbul i que aquesta petita nota l’hagués escrit jo, però està escrita a mà, la lletra és impecable, regular, rodona, bufona, clara i entenedora, i jo faig una lletra que espanta al més experimentat corrector d’exàmens de centre de reinserció social. Fins fa poc tenia l’envejable capacitat de no capficar-me amb LES COSES, tenia una estabilitat emocional digne d’una pedra, és a dir: immutable. Sí, ja patia si em feia mal, o si algú del meu voltant no estava bé, ja reia si algú o quelcom em feia riure, ja plorava si s’em moria un familiar, etc. Però tenia la capacitat de tornar a la meva tranquil·litat natural quan m’ho proposava. Podia, si volia, oblidar preocupacions, oblidar problemes, oblidar persones i oblidar cOses que no m’interessaven. Però quan aquesta musa eclèctica va entrar al meu cap una nit, no en va tornar a sortir, les meves neurones ballaven sardanes i al mig no hi havia bolsos de iaies, hi havia la noia que només es veu amb els ulls tancats. La noia vivia dins meu. Ara, de tant en tant, em parlava, qualsevol m’hauria pres per esquizofrènic, però un dia vaig sentir un mal de cap estranyament fort i impressionant, vaig notar que la noia creixia dins meu. Sense poder pensar-m’ho gaire, vaig baixar al garatge de casa a buscar una destral de doble fulla. La vaig mirar una bona estona, mentre el cap s’em calentava i em creixia, vaig agafar la destral i la vaig clavar fort a la paret de fusta. Quasi esbotso la paret. Em vaig posar a uns quinze metres de la paret, mirant la fulla de la destral, a l’altura del meu front. No m’en vaig adonar i ja corria com un boig contra el meu destí. Un cop sec, brutalment fi, el crani s’em separava a poc a poc, i sorgia tranquil·lament, el meu cervell, que desvinculat del meu cos, marxava caminant.

AMANIDA D’OXÍMORONS I PASTANAGA:

Feliç
Agonia
Contenta
Tràgica
La vida
Sota terra
Somriu
Trista
La llum
Del dia
Llacrimal.

El bo
Del mal
Despertar
Somniant
Del veure’s
Dormint
Gaudint
L’enterrament
Brillant
D’obscur.

La joia
La merda
La flor
El fang
El pit
Amorf
La nit
L’infant
El vell
El bell
El Crist
Dionís
Amb pal
De pinya
De serp
Com cal.

I qui
Guanya?

A dormir,
Lleganya.


Hans Piotr Pignatelli

ENCARA NO SÉ COM ET DIUEN:

T’omples de valor de desig i véns cap a mi. Et veig que véns, poso cara de no haver-te vist venir i quan ets davant meu, el meu rostre es transforma en somriure servicial. Em demanes un paper de liar, t’el dono, em tornes el somriure i marxes. Després, al cap d’una estona vinc jo. No sé ni el que et dic, però encetem una conversa. Les nostres llengües i llavis es mouen creant paraules ordenades i intel·ligibles per tots dos. La conversa és banal i agradable, sense transcendència. Els nostres ulls es miren, mantenen la seva conversa muda però intensa, més intensa que la trivialitat de la que fan gala les nostres llengües i els nostres llavis. Alhora, el nostre cap manté un diàleg a part del dels ulls i el de la boca. Com si la nostra xarxa independent de neurones intercanviés informació de forma telepàtica, com una xarxa wi-fi. La boca diu: -Osti com neva-. Els ulls dilaten les pupil·les per mostrar el seu interior més sincer, i s’atrauen i es repelen les mirades com imants. Els nostres cervells es diuen: -t’estimo, però la meva boca no s’atreveix a dir-ho-.

DEPLANTES:

Si al morir hem d’anar cap a una llum, el suïcidi deu ser una forma de fototropisme.

EL SO D’UN PET:

el so
d'un pet
el nas
del mig
el cor
al pit
el foc
al cap
a ras
de pèl
un gos
que riu
el mar
el riu
el corb
al niu
tot prest
el tiu
que mor
i fiu
pro tot
és viu
i jo
joliu
amant
l'estiu
qu’és tot
esquiu
que va
i ve
com tu
amb mi
no té
sentit
treure’n
profit
no t’he
sentit
estic
dormint
dins de
l’espill
que veu
el crit
del llit
ferit
que rau
al fons
del pou
partit
no és
així
el punt
eixí
i la
coma
perllí
perllà
vindrà
no pas
demà
és lluny
d’aquí
d’allà
i si
em dic,
_ _ _ _ _ .

COM NO ESCRIURE:

Quan era petit intentava tocar la lluna fent saltets. Al cap d’un temps vaig intentar-ho amb els núvols. No hi havia manera, per molt alt que saltés no hi arribava. Després vaig provar-ho amb coses més abastables, però igualment elevades. Cireres, figues, ametlles, olives, i coses d’aquestes. M’era agradable assolir-les, però era un plaer efímer, a l’abast de tothom. Després vaig començar a ajupir-me. De tant en tant maduixes, i de tant en tant cebes. Llàgrimes dolces. Però m’en vaig cansar de seguida. Vaig deixar d’intentar assolir durant una llarga temporada, fins que, un dia, si, un dia, em vaig trobar esgarrapant el terra, fent un forat, pel simple plaer d’excavar, com un nen a la platja.

Què hi ha aquí sota? Les urpes se m’encallen, hi ha alguna cosa. La casa d’un cargol de mar. Una closca grossa com el meu cap, antiga, que em perseguia estàtica. De dins va sorgir una veu tràgica, que portava segles retrunyint per l'espai espiralesc. Em va dir el que no es pot explicar. Vaig deixar caure unes llàgrimes dins la casa del cargol i el vaig tornar a enterrar.

Es veia la lluna al cel blau, i vaig començar a saltar, allargant el braç, obrint la mà.

TU SABRÀS:

Em poso els mitjons, l’americana i baixo al carrer. Vaig mostrant cul i titola a tothom, però no em preocupa, sé d’on vinc, i sé on vaig. Vinc d’un forat i vaig a trobar el despatx de la professora d’art contemporani, fa dos dies que no cago, i pretenc entrar al seu despatx i apuntar el cul cap a ella, explotant amb un geiser de merda cap a la seva cara. El camí serà feixuc, m’imagino que a la gent no li agradarà veure’m mig despullat pel carrer, les iaies s’espantaran, les mares taparan els ulls a les criatures, algun capullu m’incordiarà, segur. Però no, és estupend, la gent em somriu, m’aclamen i tot, un jove em diu des de lluny: -Tu sí que tens collons! Ets un campió!-. Al que li responc en veu baixa: -Calla fill de puta-. Camino content, trepitjant fort, orgullós de mi, convençut. Em sorprèn un escrit que hi ha en una paret, amb retolador. Llegeixo: “avui plouen celles, els murs ciclòpis ploren com colibrís, les mantes et llepen tirites verges, el suc és de calma, veste'n.” Llegeixo i rellegeixo, no entenc res, em trobo un iaiu al costat, parat, mirant la mateixa paret que m’estava fent exercitar les neurones. Em diu sense cap preàmbul: -Has de llegir entre línies-. Li dic: -Jo, quan llegeixo entre línies veig un espai en blanc-. Diu: -Doncs jo ho entenc-. Dic: -Li faria res explicar-m’ho?-. Diu: -No miris les lletres, mira el blanc-. Dic: -D’acord-. M’estic una bona estona mirant la paret, estupefacte, el cos paralitzat i els ulls com bojos, un per cada costat, com un camaleó. Com un camaleó amb mitjons i americana dic: -I és que el color blanc escriu molt bé-.
Em comença a fer mal la panxa, una forta pressió més avall de l’estómac. Em cago a sobre dret. La caca, prou compacte, ressona al xocar contra el terra. El iaio, que es gratava l’ou esquerre, diu: -Noi, noesis noeseos-. Dic: Senyor avi, m’estic començant a cansar de tants enigmes, vaig a un bar a buscar paper de cul-.

Entro al bar, la gent, com és natural, em mira, sembla que no els agradi la meva presència. Em trec un raspall de dents que tenia a la butxaca de l’americana, el mostro. Ara la gent em somriu i semblen més còmodes amb la meva presència. La noia xinesa que porta el bar em diu: -Que desena señol?-. Dic: -Un got de saliva, si us plau-.

VALOR; FILL MEU

Evohé!
Zeus

Final pel començar a tornar va i ,vegades Dues .denegació :paraula la diccionari al buscar va casa a arribar va quan i ,morir va es No .podia ja ara que ,definitivament moriria es que sí ara que pensar Va .vida seva la de salvatge més estètica l’experiència ,vist hagués mai que bonica més cosa la , voltant seu al cercle en volant papallones les Veia .deformar de acabat cervell seu del ,felices ,sorgien com ,lleugeres volaven com veia les ,blanc color de papallones incomptables sorgir a començar van qual del ,closca la a forat petit un obrir va li se ,cap al pensament aquest Amb .ja morir volia ,convulsions violentes les amb seguia Ell .marxaven i ,s’aixecaven que ,cos seu al externes ,movent seguien es cames seves les que ,por de cagat ,Veia .cintura la per dos en partir va es que fins ,gran més fent s’anava ,creixent anava ell i ,arribava no mort la Però .explotaria que ,agonitzava que ,moria es que notava ,podia no ,tranquil quedar va es no l’home Però .servei al anava segurament ,llarg de passar va sardina La .esbojarrada carn de massa una era ,descontrolada i irregular forma de cos del parts les creixien li ,tubercle un a semblant més cos un tenia vegada cada ell i ,prop a més vegada cada estava sardina La .l’esternón per criatura una parir a anava que semblava li ,s’eixamplava que ,pit al pressió forta una ,moria es que notava L’home .taules ha hi on tren del part la a seien perquè abans observar pogut havia ho no revisor el ,humanes cames tenia ,ell a cap caminava sardina La .impossible físicament era li però fugir volia ,distància la de des veia ho revisor El .aixecar va es sardina Una .mai com oberts ulls els i ,seca gola la ,tensió en muscles els tots tenia ,terror de ,moure ni podia es No .avall cap cintura de xop quedar va ,literalment ,sobre a pixar va es revisor El .abominables rialles de tarrabastall un en cop de esclatar van ,profunda reflexió una en sèriament concentrades semblaven que ,sardines Les .cent a anava li cor El .seure va i allunyar-se Va .l’equilibri aguantar podia feines prou amb ,mai fet havia ho no com tremolant marxar va després i segons deu uns durant paralitzat quedar va es Aquest .revisor al cap ulls seus dels d’un mirada la dirigir va sardines les de Una .tremolant dir va ho vegada Aquesta .-?plau us si ,bitllet El- :dir a tornar va ,espantat extremadament estava que i Tot .veritat de sentit l’havien no potser que i orelles tenen no sardines les que veure va ,més res dir va no L’home .caleidoscòpics i sincrètics colors creant llum la reflectien escates les com i brànquies les lleugerament movien com observar podia ,veritat de eren sardines les ,disfresses ser podien no allò ,tremolar a començar va ,estupefacte quedar va es l’home ,immutar van es no sardines Les .-?plau us si bitllet el ,Hola- :dir va i seu davant plantar va Es .bitllet seu el pagar de havien sardines de anar i tot ,que pensar va perquè ,acostar va S’hi .Torfmatratze per vista la passejava ell mentre ràpidament disfressa la posat s’havien que ,disfressades persones de tractava es segurament que pensar va L’home .humana mida de ,enormes sardines de grup un ,seients respectius seus als asseguts ,veure Va .boig un com riure a començar o espantar-se si sabia no ,estupefacte quedar va es cap el aixecar va Quan .porta la tancar per botó el prémer va i baix cap el amb ,girar va es ,porta la a agafat ,desconegut indret aquest per mirada la passejar va ,ningú havia hi no ,Ningú .tren del baixava o pujava algú si veure per tren del porta la obrir Va .Torfmatratze :estranger nom un semblava ,res de sonava li no tren el parat havia on poble del nom El .avall i amunt línia mateixa la recorrent anys vint uns portava que i tot ,familiar gens era li no que estació una en parava tren el que veure va protagonista nostre el ,dia un ,si ,dia Un .bitllets demanar de deixava i ,entretinguda conversa una oferir pogués li que viatger algun amb xerrant quedava es ,vagades a i ,clients seus els amb permissiu força Era .d’acudir acabava hi s’els que mentida qualsevol explicaven li que joves als pagar feia no vegades a ,amable i comprensiu ,simpàtic era ,pocs com revisor un era Ell .passatgers incordiant ,recorregut mateix el feien sempre que trens en enllaunat dies els passava es ,esvaït s’havien projectes aquests tots que veia anys quaranta-nou amb ,Ara .coses fer de ganes ,aspiracions tenia ,vida la a projectes tenia ell però ,temps un durant subsistir per revisor de feina la agafat Havia .treballar va hi que setmana primera la excepte ,agradat ha li mai ,feina d’aquesta cansat molt n’està ,dret a i tort a bitllets demanant tren de viatgers els incordia que l’home ,revisor És .empenta massa amb intentat ha ho tampoc ,família una formar aconseguit ha no i ,anys quaranta-nou té Ja .amargat un tornant S’està .dia cada de causals més moviments els dificulten li que salut de problemes tenir a comença ,closca la a pèls gaires queden li No

QUE CONTINUI LA FUNCIÓ:

Portait. Magritte

AETOLUS: Ja porta trenta-dos anys dormint, jo no goso despertar-lo.

EPEIUS: Doncs Jo tampoc, s’el veu tan tranquil.

M

FRAGMENT QUE RELLISCA

Anava sol avui pel carrer, despistat, com sempre, i m’he trobat amb els meus pensaments. Quina il·lusió, feia molt que no els veia, els he convidat a fer una cerveseta a la terrassa d’un bar, hem estat xerrant llarga estona, ha estat molt emocionant, hem parlat de moltes coses, ens hem entès bé, hem comprès que no podem entendre res i no sé si ho hem acabat d’entendre bé, però ja no m’en recordo, han tornat a marxar, just en el moment en el que el cambrer portava el compte.

UN HOME

Un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home un home.

LLEGIR AMB L'ORELLA:

OINOPION: I a quina hora va passar això?
STAPHILOS: No ho sé, al vespre.
OINOPION: I què vas fer? que no t'escoltava...
STAPHILOS: Res en concret, és una tonteria. Hi ha dies que em ve de gust escriure, escriure perquè si, normalment això em passa quan estic deprimit, però ahir estava bé i tenia ganes d'escriure.
OINOPION: Estrany...
STAPHILOS: No sabia sobre què escriure i vaig començar posant un títol que deia: Avui no sé què escriure.
OINOPION: Original...
STAPHILOS: El fet és que vaig començar parlant de tonteries i vaig acabar parlant de la història de la dona que estimo.
OINOPION: És un amor correspost, recíproc?
STAPHILOS: Bé, no vull parlar d'això.
OINOPION: D'acord.
STAPHILOS: El que et volia dir és que abans de començar a escriure estava bé i que al acabar tornava a estar un pèl deprimit, i no sabia ben bé perquè havia acabat escrivint la història dels meus desenganys amorosos.
OINOPION: Si vols que t'ajudi en temes amorosos ho tens cru, sóc el menys indicat, mai he tingut novia i amb prou feines he tocat carn.
STAPHILOS: No, no vull que m'aconsellis sobre amor, no serveix per res. Només un mateix pot aprendre coses sobre aquest tema, l'amor no es pot explicar.
OINOPION: Exacte, és una ximpleria.
STAPHILOS: Jo esperava de tu algun consell o comentari sobre literatura, sobre perquè collons perdo el temps escrivint coses que espero que mai llegeixi ningú.
OINOPION: Donques mira, deia Filostrat que la literatura és inútil, i alhora imprescindible.
STAPHILOS: (cop de puny a la taula)
OINOPION: Si, com una rosa.

Marc Tulipa Cigró (el jove)

Para ja de demanar-me títols, màquina de merda

"P" DE PNEUMÀTIC

Neven cels, carros de la compra mengen pilotes de golf a la costa, viuen omòplats en miniatura, queden trenta-dos minuts. El terrabastall és buit de pasteres i cançons de formatge, tantmateix jo ho veig al revés i finalment entenc que hi ha tantes paraules com pensaments i tants homes com desastres. La font de petons i l’esbàstica seca, a la dreta, guaiten la medul·la espinal d’un petit suís mig enterrat. Escampem bandes rugoses perquè les estadístiques i les catilinàries roseguen filferros i follen per croquetes. Xeringues? No, guitarres de vent buscant canastes. Visca els nuvis. Linetir sapi ol narcisisme pladom, ret, gonedial emboscada. Mocador magrebí postre d’obridor de llaunes. M’ho diuen les genives del manicomi, que els cargols de vera no paguen hipoteca tot i tenir bidons d’orella d’unicorn.

Galta inflamada

Se m'en refot. Ni els teus peus verds ni la fred als timpans poden foragitar les gamberrades de la teva iaia i les ditades de les cigarretes de pedra fermentada. Això és clarament una branca.

ALERTA

M'agradaria crear,
per poder-t'ho ensenyar,
m'agradaria dormir,
per poder-te somniar.

MATAFALUGA CONCOMITANT

T'aixeques de la cadira després d'haver estat llarga estona mirant un llibre. Et quedes observant el que t'envolta, les parets i els mobles, tots els records possibles. Una cinta vermella dorm a l'estanteria, et fa pensar, et fa pensar en la Trhnsac, una femella que durant un temps va ser la teva estimada. Durant molt poc temps, si, però la vas estimar. Amb tot això pensat et trobes a tu mateix a la teva habitació aixecant la cinta vermella sobre el teu cap, com si fos un trofeu de caça, una bandera, o una copa d'Europa. I de cop et notes amb un somriure tonto a la cara. Estàs cansat, et fots, a seguir estudiant. Però no pots, no pots parar de pensar en el que et va passar ahir. No et vas aixecar del llit fins a les cinc de la tarda. T'havies de llevar a les deu del matí i ho vas fer a les cinc de la tarda. Et vas despertar unes quantes vegades abans de llevar-te definitivament. Cada vegada que obries els ulls maleïes aquella visió borrosa i aquells primers pensaments conscients que només pregunten. Tu sabies que estaves gaudint com mai amb aquells somnis agradables i tornaves a tapar-te ben tapat amb la manta, pensant en retornar al somni, en marxar, sense cap esforç, d'aquelles quatre parets, d'aquells mobles, d'aquells records.

____E___ R____T _S___A___A:

Quina fila que fan els folls afiliats a les llises filles de les faldilles liles, les figues fines, fresques flors flairades; fracàs efervescent de ferida peculiar.

RONELLISTS i VARDULINS I FRETETS

"NO SAPS EL QUE VOLS DIR FINS QUE HO DIUS".
Javier Cercas

"No dius el que vols saber fins que no ho saps."
Elies Heli Còpter
"No."
La del forn

ANTIGA SERotoNINA

Pobre estrofa, es troba sola al mig del fang, mirant el penya-segat, de dalt a baix, rodejat d’aire, pensant en titelles defenestrades i ronyons de màquina de rentar, visciat del lent arrossegar-se dels helicòpters de pet amb cua. Ja ningú li sua les cames, es nota com una pinça d’estendre roba i ha deixat de pensar, el veuen com una bicicleta. En quin moment estem ara? És la part en que en Filostrat es presenta en forma d’assecador de mans i ens colpeix amb una sola paraula: Icnelis. I després vé la doctora Cicuta i ens llepa el clatell, i notem que. *..* . I tu caminaves i el genoll va i t’explota, els calaixos fugint, agafant-se el barret, i tu allà menjant carmels de fusta, la nit és cínica, el bitllet vol perdre la pulsera i el pou surt de casa. Al fonoll recules. Perceps com el Mercuri, l’encenedor s’en desentén i elogia llumins de vent, hi ha moltes coses, t’en vas de les fronteres, i t’alliberes el colze, ho fas sense oli d’oliva i sense taladro. En Dividendu escolta el sushi, comença un documental en una mena de xurros, les cèl·lules del canari juguen a ping pong sense protecció solar, i l’home es deixa mossegar.

indecència

Jakob von Gunten: Robert WALSER. (només la primera pàgina)no m'entenc

-I això es publica o què?
-Si, si, això navega per l’hiperespai i arriba a tothom.
-A tothom?
-A tothom que ho vulgui mirar.
-Però com hi arribaràn?
-N’has de fer difusió, has de fer publicitat, t’has de vendre.
-Però si això és anònim.
-Anònim? I què?
-Si. I què?
-Vols que et llegeixin?
-No ho sé.
-Si ho publiques deus voler que et llegeixin.
-Si?
-Jo diria que si.
-Jo no n’estic segur, perquè, perquè, si. Si, ho publico però no en faig publicitat, i de fet espero que no ho llegeixi ningú.
-Doncs perquè ho publiques?
-Potser si que espero que ho llegeixin, però espero que no sàpiguen que ho escric jo.
-Mira que ets humil.
-Humil fins a la indecència.

Piranya obtusa

Raha, qui no sap cordar-se les ampolles allitades?

Hi ha dies. Hi ha taules. Hi ha perles. També

FUMAR NATA

REMEMBERMYMEMBER:

Salted said. Don’t you worry, about you, overweight is nice sometimes. It depends on where you look. Snails are swimming on their own salive while I try to cut my legs with a flower. But don’t worry, follow your life, forget about all, smell your own ass and try to commit suicide, don’t let death catch you, you have to catch that fucker mother before it comes for you, you have to split on it’s face and break it with your head going through his body, traspassing it like a man that breaks a mirror with his head, like a whale that jumps very high and falls astonishingly into the water.

Shave the wall.