T’omples de valor de desig i véns cap a mi. Et veig que véns, poso cara de no haver-te vist venir i quan ets davant meu, el meu rostre es transforma en somriure servicial. Em demanes un paper de liar, t’el dono, em tornes el somriure i marxes. Després, al cap d’una estona vinc jo. No sé ni el que et dic, però encetem una conversa. Les nostres llengües i llavis es mouen creant paraules ordenades i intel·ligibles per tots dos. La conversa és banal i agradable, sense transcendència. Els nostres ulls es miren, mantenen la seva conversa muda però intensa, més intensa que la trivialitat de la que fan gala les nostres llengües i els nostres llavis. Alhora, el nostre cap manté un diàleg a part del dels ulls i el de la boca. Com si la nostra xarxa independent de neurones intercanviés informació de forma telepàtica, com una xarxa wi-fi. La boca diu: -Osti com neva-. Els ulls dilaten les pupil·les per mostrar el seu interior més sincer, i s’atrauen i es repelen les mirades com imants. Els nostres cervells es diuen: -t’estimo, però la meva boca no s’atreveix a dir-ho-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada