DE QUÈ?

Sí, d’una noia estranyament conspícua que no conec i s’em passeja pel cap unint sincrèticament totes les dones que m’estimo. Desmesuradament bella, tant bonica que no es pot mirar directament, que et crema la retina com si miréssis el déu Ra a la cara. Tant intel·ligent que costa entendre el vocabulari que utilitza, i tant amable i humil alhora, que sembla filla de déus Olímpics. Desterrada voluntàriament a la terra dels simples mortals per ajudar-los a reeixir en els petits propòsits de cada dia, que ella sap molt bé, són els que apropen l’home a la felicitat.

La veig amb els ulls tancats, només la veig en somnis, la conec de fa temps, no sé el seu nom, el seu rostre és un enigma, les seves paraules són d’olor de marialluïsa. Al despertar-me se m’escapa, fuig de la meva memòria, si la recordo és perquè em vaig trobar un paper a la tauleta de nit, sobre el llibre de Robert Walser, que deia: Sóc jo la que t’atrapa, la que a la nit no et deixa dormir i al matí no et deixa despertar, la teva nòvia de l’inconscient, la que t’eleva en somnis, el teu trauma mal curat. També podria ser que fos somnàmbul i que aquesta petita nota l’hagués escrit jo, però està escrita a mà, la lletra és impecable, regular, rodona, bufona, clara i entenedora, i jo faig una lletra que espanta al més experimentat corrector d’exàmens de centre de reinserció social. Fins fa poc tenia l’envejable capacitat de no capficar-me amb LES COSES, tenia una estabilitat emocional digne d’una pedra, és a dir: immutable. Sí, ja patia si em feia mal, o si algú del meu voltant no estava bé, ja reia si algú o quelcom em feia riure, ja plorava si s’em moria un familiar, etc. Però tenia la capacitat de tornar a la meva tranquil·litat natural quan m’ho proposava. Podia, si volia, oblidar preocupacions, oblidar problemes, oblidar persones i oblidar cOses que no m’interessaven. Però quan aquesta musa eclèctica va entrar al meu cap una nit, no en va tornar a sortir, les meves neurones ballaven sardanes i al mig no hi havia bolsos de iaies, hi havia la noia que només es veu amb els ulls tancats. La noia vivia dins meu. Ara, de tant en tant, em parlava, qualsevol m’hauria pres per esquizofrènic, però un dia vaig sentir un mal de cap estranyament fort i impressionant, vaig notar que la noia creixia dins meu. Sense poder pensar-m’ho gaire, vaig baixar al garatge de casa a buscar una destral de doble fulla. La vaig mirar una bona estona, mentre el cap s’em calentava i em creixia, vaig agafar la destral i la vaig clavar fort a la paret de fusta. Quasi esbotso la paret. Em vaig posar a uns quinze metres de la paret, mirant la fulla de la destral, a l’altura del meu front. No m’en vaig adonar i ja corria com un boig contra el meu destí. Un cop sec, brutalment fi, el crani s’em separava a poc a poc, i sorgia tranquil·lament, el meu cervell, que desvinculat del meu cos, marxava caminant.