TU SABRÀS:

Em poso els mitjons, l’americana i baixo al carrer. Vaig mostrant cul i titola a tothom, però no em preocupa, sé d’on vinc, i sé on vaig. Vinc d’un forat i vaig a trobar el despatx de la professora d’art contemporani, fa dos dies que no cago, i pretenc entrar al seu despatx i apuntar el cul cap a ella, explotant amb un geiser de merda cap a la seva cara. El camí serà feixuc, m’imagino que a la gent no li agradarà veure’m mig despullat pel carrer, les iaies s’espantaran, les mares taparan els ulls a les criatures, algun capullu m’incordiarà, segur. Però no, és estupend, la gent em somriu, m’aclamen i tot, un jove em diu des de lluny: -Tu sí que tens collons! Ets un campió!-. Al que li responc en veu baixa: -Calla fill de puta-. Camino content, trepitjant fort, orgullós de mi, convençut. Em sorprèn un escrit que hi ha en una paret, amb retolador. Llegeixo: “avui plouen celles, els murs ciclòpis ploren com colibrís, les mantes et llepen tirites verges, el suc és de calma, veste'n.” Llegeixo i rellegeixo, no entenc res, em trobo un iaiu al costat, parat, mirant la mateixa paret que m’estava fent exercitar les neurones. Em diu sense cap preàmbul: -Has de llegir entre línies-. Li dic: -Jo, quan llegeixo entre línies veig un espai en blanc-. Diu: -Doncs jo ho entenc-. Dic: -Li faria res explicar-m’ho?-. Diu: -No miris les lletres, mira el blanc-. Dic: -D’acord-. M’estic una bona estona mirant la paret, estupefacte, el cos paralitzat i els ulls com bojos, un per cada costat, com un camaleó. Com un camaleó amb mitjons i americana dic: -I és que el color blanc escriu molt bé-.
Em comença a fer mal la panxa, una forta pressió més avall de l’estómac. Em cago a sobre dret. La caca, prou compacte, ressona al xocar contra el terra. El iaio, que es gratava l’ou esquerre, diu: -Noi, noesis noeseos-. Dic: Senyor avi, m’estic començant a cansar de tants enigmes, vaig a un bar a buscar paper de cul-.

Entro al bar, la gent, com és natural, em mira, sembla que no els agradi la meva presència. Em trec un raspall de dents que tenia a la butxaca de l’americana, el mostro. Ara la gent em somriu i semblen més còmodes amb la meva presència. La noia xinesa que porta el bar em diu: -Que desena señol?-. Dic: -Un got de saliva, si us plau-.