Quan era petit intentava tocar la lluna fent saltets. Al cap d’un temps vaig intentar-ho amb els núvols. No hi havia manera, per molt alt que saltés no hi arribava. Després vaig provar-ho amb coses més abastables, però igualment elevades. Cireres, figues, ametlles, olives, i coses d’aquestes. M’era agradable assolir-les, però era un plaer efímer, a l’abast de tothom. Després vaig començar a ajupir-me. De tant en tant maduixes, i de tant en tant cebes. Llàgrimes dolces. Però m’en vaig cansar de seguida. Vaig deixar d’intentar assolir durant una llarga temporada, fins que, un dia, si, un dia, em vaig trobar esgarrapant el terra, fent un forat, pel simple plaer d’excavar, com un nen a la platja.
Què hi ha aquí sota? Les urpes se m’encallen, hi ha alguna cosa. La casa d’un cargol de mar. Una closca grossa com el meu cap, antiga, que em perseguia estàtica. De dins va sorgir una veu tràgica, que portava segles retrunyint per l'espai espiralesc. Em va dir el que no es pot explicar. Vaig deixar caure unes llàgrimes dins la casa del cargol i el vaig tornar a enterrar.
Es veia la lluna al cel blau, i vaig començar a saltar, allargant el braç, obrint la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada