XETC!

No està bé començar un text diguent no. No? Plinton. No. Va, que ve, que ve, que va bé, que bé, Quebec que s’hi està al llit eh? Sobretot quan no hi ets, és com ser un sinònim i un antònim a la vegada. Ser una paraula. Ser fitòlit, o ser persiana, m’agradaria ser campana, o millor cripta, façana, signatura, ser signatura. T’imagines ser clau de casa, o persiana, sí, jo vull ser persiana. I ser un text? Ser el Quixot, o ser el diari del dia 3 d’octubre de 198T, o ser el text d’un tiquet de compra. O ser aquest text de merda, quina pena, pobre text, ell és aquest text, pobre... quina angúnia.

DÉFENSE DE NE PAS RÊVER:

Jo de petit volia ser com tots
I de gran vull ser com jo.

TÍTOL: A

Caga, i escriu que escriure és com escriure. I veu a sota la pica del lavabo un llibre que no sabia que reposava allà. És un llibre que no li sona de res: Les llegendes de Tobennard Afenglau, un llibre anònim, segons diu el llom. L’agafa, l’obre pel capítol VIII, titulat A, llegeix:


Se vive mejor muerto,
no,
se muere mejor vivo.

Alondra Biguette



"Les hores, les convencions, les esperes, li semblen temes, els temes li semblen convencions, les convencions li semblen esperes, les hores. El doctor Fiken és al tren, tornant de la consulta, va cap a casa. Ha tingut un dia molt atrafegat, tot el dia curant ferides, diagnosticant malalties i receptant medicaments, no ha tingut temps ni de parlar una estona amb l’infermera que es barrina els divendres. Ara, és al tren, i no té res més a fer que esperar arribar a la parada que li toca, sembla que tingui el cap buit de pensaments, sembla que dormi amb els ulls oberts, i és així, té el cap ben buit. El revisor apareix corrent entre els seients i cridant: -Hi ha algun metge en aquest vagó?! Ràpid, necessitem un metge!- El doctor Fiken es mira al revisor ajuntant les celles i arrugant el front. Quan el revisor està a punt de passar de llarg, el doctor crida: -Aquí, jo, què passa?- El revisor li explica la situació mentre l’acompanya a veure el malalt. Una dona gran, grossa, que es mira al doctor com si fos el núvol més tendre. El doctor se li asseu al davant, el tren avança. –Bé, senyora em diu el revisor que ha demanat un metge urgentment però no ha volgut dir perquè. Per què?-
-Em trobo perfectament, totalment normal, no em passa res, no tinc cap preocupació, de fet no el necessito.-
-Doncs perquè em fa cridar?
-Perquè estic massa bé. Vull saber com aconseguir patir, emmalaltir, passar-ho malament, però sense passar-me.-
-Senyora, vostè està fatal, de fet, a simple vista puc observar que té un espeleotema rubefactós sota la barbeta, que li pot portar problemes.-
-De veres, a on?"

Ha acabat de cagar, i ha deixat la lectura a mitges sense remordiment, ha deixat el llibre allà on l’havia trobat, s’ha eixugat el volcà i ha marxat. Mentre camina cap a l’habitació pensa en ferir-se al genoll, en fotre-li un cop a la paret i dislocar-se la ròtula, pel simple plaer d’escriure.

N’ESTIC SUGUR:

.
















Hola!




I un lliri blau
I una porta verda
I un arbre ben vermell
I una pedra ben podrida
I un cargol vell com el mar
Com el sol de cada dia
Com el soroll del rentaplats
I la roba descosida
L’espiral de l’ensaimada
Fa arrencar-me la tirita
La paciència rebregada
Jo gelat de mercromina

AL:

Fill de grua, edifici tsirt. Clava’t pessigolles a l’espatlla. Moll bonic, el del mercat dels dibastes a Santa Lleganya, al costat del torç xocolatític. Mañana mi mujer tiene que trabajar, y yo tengo que trabajar a las nueve. Prou. Al primer pis hi viu gent, i tenen un calaix del pa, un calaix que guarda mitjons i calçotets. No sembla que tinguis tantes crostes al genoll. Les realitats de llit, els mamuts forgmigues que t’acaricien la faringe com si fossin caixes d’estalvis. El 8 que si s’estira reposa massa. Avui em surten grues. I surt de casa amb tres abrics a les cames, acaba de pintar una forquilla, de color de dit. Para l’aula que s’escapa i fa llàstima als amics més flexibles. Qiu? Rapa’t l’orella, que s’obre massa a l’ou del delit, gaudit tot dit. Ni de costelles viu el plinton, ni d’albatros el melic. No fotis.

RODONA

Una oreneta li roba les cireres. En Gérome Loruga s’ho mira de reüll, mentre llegeix el suplement del diari de fa dos diumenges. És al jardí del seu mas, assegut en un tamboret, capcot, entotsolat. Llegeix el suplement però és com si no ho fés, els ulls es passegen per les columnes i paràgrafs, però les paraules que llegeix automàticament no li revelen res. Els seus pensaments volen molt lluny del suplement, molt lluny del mas. Pensa en marxar, abandonar casa seva, deixar que es refredi l’arròs de llemàntol que la seva dona prepara a la cuina. S’en va, agafa el cavall i marxa, galopa amunt i avall per les muntanyes fins que arriba al poble més pròxim. Compra cireres i torna a casa.

VERRE:

Ella s’ho mira des de fora, la seva mirada travessa el vidre. I sembla que no, però sí, travessa el vidre, veu el vidre i veu el que hi ha darrere, perquè el travessa. Darrere el vidre hi ha un home llegint un llibre d’un tal André Hardellet, a la taula del davant hi ha una iaia pintant-se les panses seques que porta per llavis, emmirallant-se en el vidre que la noia travessa amb la mirada. També hi ha una noia jove, estrangera, que es mulla els llavis amb el cafè de la tassa una vegada i una altra perquè sembla no té res més a fer. I després hi ha l’amo del bar, un home gros, amb una panxa rodona que podria tenir vida pròpia, tot ell sembla una formigonera. L’home escriu, escriu això:

M’agrada perquè sempre està constipada, amb la cara blanca de malalta, els ulls plorosos, els narius vermells i la veueta delicada. Sempre sembla que s’acabi de llevar. És jove però està com envellida, se la veu patidora, insegura, fumadora compulsiva. Segur que gaudeix d’una rutina emocionant, deu ser d’aquelles somniadores que no troben mai el moment de llençar-se a una vida més salvatge. Cada dia ve a la mateixa hora, i sempre demana el mateix, un tallat amb poca llet, i de tant en tant em demana una cervesa. Sempre l’he vist sola, no he trobat mai el moment de preguntar-li què fa a la vida, ara la veig que em mira des de fora, la seva mirada poruga travessa el vidre, i m’arriba, i m’explota a dintre. I m’agrada el seu misteri, no la vull conèixer, no vull perdre l’encant de l’interrogant. La seva és una elegància com de riu tranquil en la foscor, d’una fragilitat indestructible. Només puc elocubrar sobre les seves activitats, només puc interpretar-la a partir del que veig, com si fos una obra d’art. Puc deixar que em pegui amb aquells ulls que té, que em tiren enrere cada vegada que m’apunten, aquell parell d’aures blaves que m’enfonsen la raó, que em travessen com si fos un vidre.

-_-

Xec, xec. Has entollat el jaç per culpa de la migració onírica. El mar, el riu. El cosmos com un balancí amb rodes i tu baldufa que giravolta al cim. Vés caient i aixecan-te, arribarà un dia que ni la nit et veurà. Senyor somniador, somnia massa, mestre del badall, galopa per quest tros de. De la caca en neixen flors. I és que no pots parar d’afegir pets al vent. I apagues ulls i ment i viatges, vas i veus altres móns, noves sensacions, relacions inesperades, la claror de la foscor d’en Foix. Fa molts anys que vas somnàmbul, que la vida de vigília és el somniar del món oníric, el teu món real és el món dels somnis, per això vas tan cansat, perquè tens feina a l’altre món i el teu cos se’t vol emportar. Món real, què deu voler dir això? Has de marxar, algú xiuxiueja, t’estiro.

CADA TREN CADA:

La ç trencada

TACA-TACA

Et vols perdre pel bosc. Agafes les cames i marxes del cau, deixant-hi a dins la teva família veient la tele. El bosc és lluny, camines i camines, ja t’agrada, ja sabies que aniries lluny, has agafat les sabates còmodes i el paraigües, has sortit amb la idea de marxar, però no amb la de tornar. Avances pel camí de sempre, pensant que sempre fas el mateix camí. I penses en canviar, en girar a la pròxima cantonada, però no, prefereixes seguir pel mateix camí de sempre, posan-te el repte de descobrir-hi coses noves, o de llegir-les de forma diferent. El camí que porta al bosc no ha canviat gens, penses, i t’imagines que ets un estranger que trepitja aquells carrers per primera vegada. No pots, és impossible, en aquella llamborda recordes que quan eres més jove vas trepitjar una caca de cos, i més enllà veus la cantonada on vas ser testimoni de l’atropellament d’un gat, i encara més enllà rememores el riu de sucs gàstrics que va brollar de la teva boca, quan encara no li tenies la mida presa a l’alcohol. I tot això et porta al passat, la sensació d’un peu que et rellisca inexplicablement, l’última exhalació del gat, la bassa de bilis i espaguetis. Segueixes caminant pel camí de sempre, ara esperes que et passi quelcom que pugui ser rememorat en el pròxim passeig. Potser la simple rememoració d’aquests fets ja és un fet rememorable. Així que decideixes deixar constància d’aquesta rememoració. Deixes el paraigües a terra, camines uns metres i tornes enrere per agafar-lo. Te’l mires i li dius cridant més fort que mai: Fill de puta!

-_.

Digues-li que es posi pantufles. Que em truqui quan se les hagi posat, m’acompanyarà a comprar cigrons. Abafarem els minotaures i cercarem migracions de cabells pel jardí botànic. Vomitarem junts, l’un a sobre l’altre, serà molt bonic. Ens agafarem del dit petit del peu i passejarem tot el dia, digues-li que es posi pantufles, sobre tot. Digues-li que no oblidi la mel a l’orella, i les branques seques a l’aixella. Li haig de preguntar moltes coses, digues-li que sóc un gra de pebre, que tinc una botiga de pessigolles, i sobre tot, que sóc borni, que no s’espanti quan vegi que tinc un ull a la cadira. Ens tocarem els bròquils, i les guatlles. Li diré que no pateixi, que el vi pokèmon treball social. Vessarem de tot, esculpiré fins que se m’acabi la saliva, em tiraré rots al seu genoll, que no pateixi, gaudirà com una llibreta. Sobre tot que porti pantufles. I que es llepi les celles, i que begui molta aigua abans de venir. També vindrà un amic, amb el seu desequilibri constant. Farem una festa en honor de les llavors de cigonya i de la lletra i. Que porti pantufles, que les porti ben cordades, amb els posavasos reglamentaris. Digues-li també que he dit també. I sobre tot: el cim.

L'ADÉU A LES PARAULES

Aquesta existència incòmoda. La ressaca. Acompanyada del mal record. Del lladre fill de puta que et va robar la motxilla amb tot de coses d’una importància indefinible. Més que la cartera, el mòbil, l’mp3, les ulleres, la camara de fotos, l’agenda, la carpeta, etc. El que trobaràs a faltar sempre son les tres llibretes plenes de textos, dibuixos, versos, diàlegs, emocions, sensacions, llistes, idees, tonteries, incongruències, pètals, records, pensaments filats fruit de la suor de les teves neurones. Et van extirpar un tros de cap, una part de la teva memòria, i no t’en vas ni adonar. En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.

Llàgrimes per lletres. Adéu amigues desaparegudes. Intento sense possiblitat de reeixir, recordar què us havia fet dir, i no puc, és impossible, tinc una memòria de peix. És impossible reproduir totes les idees que havia apuntat al llarg d’anys d’adolescència, aquells mots incendiaris, les primeres lletres escrites per a un mateix, aquelles depressions transcrites sense reflexió, aquell moment oportú en el que escriure t’alliberava. Oblit ajuda’m amb l’oblit. Penses en les dues frases que et van quedar gravades del llibre de Pepe Sales (Sense re, sense remei): “La meva pàtria son els meus peus” i “la verdad también se inventa”. Pots recuperar paraules escampades per la teva memòria, pots recordar frases, versos i temes, però no retrobaràs mai la forma característica d’aquells primers textos poca-traça. La ingenuïtat, la sagrada ingenuïtat. La gent que escriu s’avergonyeix de les seves primeres construccions, jo, en canvi em sentia orgullosíssim d’aquells teixits sense virtut. Els versos cursis, les metàfores forçades, els textos surrealistes, els escrits precipitats, les teves estimades paraules buides, les paraules als cafès, les paraules per les noies, les paraules per tu. No retrobaràs mai l’essència d’aquelles excrecions, el color negre de la primera caca.

Adéu noies guapes, paraules entortolligades, paraules aïllades, tristes, alegres, no hi ha tanta diferència, adéu, començaré altres llibretes i hi plasmaré paraules més experimentades, els temes seran els mateixos de sempre, però ja no hi ha ingenuïtat, s’ha perdut l’essència. No tornarà pas. En realitat els meus ulls no han vessat aigua salada, hauria estat bé. Dono gràcies al blog aquest que tinc perquè penso que almenys els textos que hi ha aquí no s'els pot emportar ningú. Però aquí no hi ha els textos purs, ha mort una part de tu.

Fa temps que vas aprendre que enfadar-se serveix de molt poc, i que preocupar-se no serveix de res. Hauràs de continuar escrivint, intentant transcriure nous pensaments. Anant endavant, amb el teu estil, molt a poc a poc, sense pensar en la meta, sinó en els camins. A la merda.

SAPERE AUDE!

PERÒ VÉNS O NO?

Bullir sang. La sang et bull, a l'olla, quasi un litre de sang teva, amb una mica d'oli, un rajoliu de vi negre, orenga i alfàbrega. T'has tallat sense voler, al canell, just on la gent es talla abans de posar-se a la banyera. T'has tallat a la cuina, amb un ferro rovellat que surt de la porta, que porta tres anys trencada per culpa d'una cossa oportunament donada. Anaves amb pressa perquè feies tard a la reunió més important de la teva vida, la mateixa que has decidit deixar-te perdre per bullir sang. Ho estaves empastifant tot, has agafat l'olla on havies bullit els espaguetis del dinar i has deixat que s'anés omplint mentre et feies un torniquet. Has anat al lavabo a acabar-te de curar. Podies haver anat a la reunió, però no et volies presentar amb un braç embenat, la reunió era amb gent d'aquesta que parla més que pensa, millor deixar-los penjats, sense dir res. Per què ho fas això? Tu no fas les coses perquè sí, encara que a vegades ho sembli molt massa. No fas les coses perquè sí, el que és discutible és la finalitat dels teus actes, a vegades la finalitat és tan efímera que penses que la finalitat és el procés, i res més. Bullir sang, per què? Per bullir sang.

Truquen:
-T'estem esperant.
-No puc venir, tinc la sang a l'olla.
-Què?
-Estic bullint sang collons.
-Disculpi?
-Bullir sang, jo.
-Per què?
-Joder amb la pregunteta.

ÈQUITS BÈQUITS:

Vers que es mor als llavis,
Vers d’escopinada amb sang
Deshidratada en paret

Escups com un tuberculós
Trossos facsímils de vers
Baveges rimes que no rimen

Sobren

Perds parts de cos
Pel món com un leprós
Enganxes mocs sota el sofà
Respires aire fastigós

Et fas llàstima i somrius
T’abraça la sinceritat
Amb cordills esbarzerats
S’et claven les estelles de la mediocritat.

I tu, tant tranquil fumes un drum, et demanes una birra i un tallat.

LL de LL

Què escriure ara que no tens res especial al cap, ara que penses que no t’ha passat res prou interessant com per ésser transcrit? “la història d’una puça pot ser igual d’interessant que la d’Alexandre Magne”, deia més o menys Flaubert. És a dir, el que importa no és que la història que expliquis sigui interessant o evocadora, el que importa és com l’expliques, la forma, l’estil. Per desgràcia ets enemic de la forma, saps que és imprescindible per escriure, no només per escriure, sinó per fer qualsevol cosa. “La forma és el significat”, que deia algú que no recordes. Ja que hi som posats: “No es coneix a la geNt pel seu nom, sinó pels seus actes”, que diu en Batman. Acte, verb, significat, interpretació, dormir mola. Boles de pèl amb pols i ronya circulen pel passadís, keep the corridor clean, diuen al metro, shit on the roof, dius tu, que escrius el primer que et passa pel cap, has d’eXcriure alguna cosa perquè la gent et mira i tu ja t’has cansat de mirar el buit. Per què et mira tan la gent? Potser perquè avui has decidit sortir de casa amb els calçotets del teu avi al cap. Sí, afirmatiu! portes els calçotets (nets: xarxes) del teu avi al cap, no ho has fet perquè sí, ho has fet perquè et mirin, perquè vols que la GENT et dediqui mirades complexes, n’estàs tip de que la gent passi de tu com de les cantonades. Et miren com dient: mira, aquest tiu s’ha escapat de la casa de folls. I en certa manera és cert. Creus que totes les cases són manicomis, perquè creus que enfollim just quan sortim per l’esquerda i comencem a esgargamellar-nos (esgargamellar-se: Cridar molt fort i durant una estona, fins a fer-se mal a la gola). Mires al teu voltant, mires el que mira la genT, la Gent, mira altra geNt, i la gEnt et mira, el més foll de tots. Quieres otra, et diu la cambrera que està bona com les gambes a la planxa. Señor sí señor! Et treus els calçotets del cap, te’ls poses per sobre dels pantallons, saludes a tothom del bar, dónes la mà als homes i dos petons a les dones, a la cambrera quatre, i aixeques el puny dret, t’esgargamelles, i marxes volant. Te la fots forta contra el sostre, ple de shit que cau, dius: em cago en Barceló. I penses: penjaré aquesta llufa ara que vai encivadat que sinó demà no m’atreviré.

DESCOSIT

Fer-s’ho amb la música, ella que ho és tot, l’únic buit que emplena.
Paciència extrema, fins i tot les iclèsies tremolen, no, només les iclèsies tremolen, hi ha forma dins-fora. Forma dins-fora. Treu-la i fes-la entrar. Forma dins-fora. Criteris específics, misteris metafísics. Els seus sugus. Dibuixa’m un xai Antoine. Baixa. Que és dolça, que és forta, un tros de sol figuratiu, un niu viu de joia, que provoca ulls, desvetlla neurones, bloqueja cossos. El desig que torna de l’exili a ultramar, et visita i se t’enganxa com una cama. Tot en potència, begut, ja que és aviat, passat de roscos, massa feliç per ser/estar feliç.

SENSE VIRTUT

Quin goig, quan em diuen que estic boig. És important que soni estrany, és estrany que soni important. Si les pigues fossin creus, i les figues fossin peus. La mort en calçotets, el pijama obtús. El noble art de fer coses inútils, de perdre el temps. Les coses més insignificants, les més importants. Les que es veuen petites, ja sigui per minúscules o per llunyanes. La fogacitat dels esperits que s’ens apareixen en reflexes amistosos i pobres en sinceritat. És precisament la mutació de significat de les CoSes. Una mena d’estupidesa volguda, buscada i recíproca entre els descendents del mico. Els prejudicis més precipitats. L’abstracció que ens allunya de la resta d’animals. Som tots folls, vivim de forma irracional i descontextualitzada, però ja ens sembla tot normal. I tenim aquest tedi, aquesta paraula que no vol dir res que ens afecta més del que voldríem. Cervell degenerat. Voler dir coses que les paraules no abasten. Una contradicció amb potes. Criticar l’abstracció amb la conjugació de paraules de significat variable i ambigu, sense ordre ni coherència en l’argumentació. La productivitat de la improductivitat. L’alquímia dels significats, l’art d’emocionar-se per una engruna de pa. Intent de desneutralitzar l’ambigüitat. Reflexió fermentada. Voler abstreure l’abstracció, cacau. Una ironia super bèstia. L’art innocent, inconscient, l’art que no sap que és art. Les minúcies més evocadores. Aquella papallona que no sap que és la bèstia més perillosa. No sé què m’ignifico. La deixalleria és un museu. Res, que és vedella.

EN FELIU, EN FELIU I EN FELIU:

FELIU: Que sí, que som pedres en potència.
FELIU: Que no, que som pols ordenada.
FELIU: No en teniu ni puta idea, no som ni pedres ni pols en potència, som màquines perfectes de crear deixalla.
FELIU: No no no, només som cercles.
FELIU: Cereals podrits.
FELIU: Hi ha cucs.
FELIU: També hi ha papallones.
FELIU: Què pretens?
FELIU: M'ho dius a mi?
FELIU: Sí a mi.
FELIU: I com vols que ho interpreti això?
FELIU: No tens perquè fer-ho.
FELIU: Ho faig inconscientment.
FELIU: Doncs vinga, fot-li.
FELIU: Som tot.
FELIU: Tot vol dir res.
FELIU: Tot no vol dir res.
FELIU: Res és ser al revés.
FELIU: Som una causalitat molt ...
FELIU: Si molt causal ...
FELIU: Molt estúpidament intel·ligent.
FELIU: Què vols dir?
FELIU: interpreta llest.
FELIU: Vols dir que la intel·ligència és estúpida.
FELIU: Això ho has dit tu.
FELIU: Insinues que no hi ha tanta diferència entre ser un idiota i ser un cerebel?
FELIU: En el fons.
FELIU: En el fons d'on, en el fons de què?
FELIU: No vulguis parlar de coses indefinibles.
FELIU: Te n'adones de la insignificància de la frase que acaba de parir de la teva boca?
FELIU: "Insignificància" existeix?
FELIU: Calleu! Pels mugrons de Cristu! Tantes paraules buides només em fan pensar en totxeries. Vaig a cagar.
FELIU: Vés jove, i honora a l'amic toilet amb un cagarro digne del Cèsar.
FELIU: Ho faré, no ho dubtis.
FELIU: Píndar deia que som el somni d'una ombra.
FELIU: Has vist com n'arriba a estar de bona la cambrera?
FELIU: !
FELIU: No la miris així, cony, que et petarà el coll.
FELIU: Osti quina flor, si jo fos Déu n'estaria orgullós.
FELIU: Si fossis Déu et fotria un clatellot que t'ajuntaria el coll amb la pelvis.
FELIU: Vols una til·la ...
FELIU: No.
FELIU: T'aniria bé.
FELIU: A tu si que t'aniria bé.
FELIU: És veritat. Ara li diré a la Microones que me'n prepari una.
FELIU: Encara tant cínic?
FELIU: (Des del tuilet) Ara baixa!
(PLOP)
FELIU: Te'n recordes de quan vas perdre el cap?
FELIU: No, mai l'he perdut el cap jo, jo.
FELIU: Ja, t'ho he preguntat per veure si picaves, per saber si hi ha qualque-cosa que desconegui de tu.
FELIU: Mira que ets fenici.
FELIU: Sóc ciclista cistellaire.

DAME PAN Y DIME TONTO:

-Mira, Eudald, com que avui fas sis anys et regalaré una bossa de bassura, plena.
-Avi, es diu brossa. Segur que me la vols regalar?
-Si, si, ara la trec de sota la pica i te la regalo, és teva, de veritat.
-Gràcies avi, ets el millor.

Aquell dia va ser tot improvitzat. Vam decidir actuar ràpid, jo i jo mateix vam agafar la brossa i la vam treure a fora al carrer. Les meves mans: la Rita i l’Esteve, van agafar la bossa i, estirant una per cada banda, la van escorxar. Una pinyata bumba i flaken, tot de merda pel terra. Una natura morta d’escombraries. Els meus ulls: en Distru i en Ploc, observen l’entropia de la deixalla i s’emocionen fort, molt fort. Narius dos, en Frucu i la Paquta, experimenten la combinació d’olors fermentades més remota, l’olor de l’elixir més putrefacte penetra en el meu cos. Sóc farcit de pensaments, no ho acabo d’entendre. Com pot ser que una muntanyeta de desperdicis tant insignificant pugui activar de tal forma la meva sopa de neurones narcolèpsiques? Quina pregunta més llarga...

Una mitosi de porqueria, la brossa es comença a moure, es rebrega, s’expandeix, creix, neix, una nova vida, un home coix, que mentre marxa diu:

-sóc un gran virtuós en el noble art de crear silencis incòmodes.
-Jo també.
-Ja, però jo estic fet de wasshurla.

Resulta que plou:

Resulta que plou, som al mes d’agost, i les pluges d’agost son de gota grossa, de la que produeix calfreds. És de nit, en Lluíl surt a passejar, sense umbreles ni caputxes, vol notar el massatge còsmic de les gotellades abraçant-li tot el cos. S’estira a terra panxa enlaire i fa uns moviments entre agònics i plaents. Ple de joia es rebolca sobre la gespa, pensant que aquest és un dels millors dies de la seva vida, cada vagada plou més fort i el massatge és més intens, li sembla que s’ha de desfer per fusionar-se amb Gea. I no és estrany, en Lluíl és un llimac, i es diu Lluíl.

CAFRE:

En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.

It’s raining magdalenes i la sorra es pentina. Glops i més glops de saliva tendre amanida sense pupil·les. Llocs i coses que fan lloses. Indrets com aigua. Bull el llagrimot de litre i mig i ara ja plouen pancakes/brownies de panses i pinyons. Tants peixos lliscant entre dits, portland i cargols ben apretats, construccions i estructures dedicades a parir interrogants pesats, fregidors d’ous insignificants. Tota la ceràmica trencada, molt més atractiva i divertida. Llavors de xiruca, llegenda de remolatxa.

Vicis, xan, cletes, bicicletes, trompetistes i parallamps.

SUBJECTE'L:

Et fas gran i no te n’adones fins que un dia et pares, et mires davant del mirall i no reconeixes a l’home que et mira des de l’altra banda. El mires i et preguntes si aquell noi ets tu, si la teva ment representa aquell cos. El mires fixament. Penses en què faràs demà, i penses en el que vas fer ahir, un ahir en sentit ampli. Què has fet? No. Un no parar de coses a mitges, d’embrions prematurs, d’intencions indefinides. En realitat has fet coses, però res prou significatiu, res que realment et serveixi per estar-ne orgullós. Penses en agafar un veler i marxar, esperant que el vent et guii cap al destí més improbable.

ESBUTIFARRAR

brètols optimistes

Pellofes truncades
Somniant paraigües
Blaus grisos tous
Plegats de braços

El fons del jaç
Tot buit d’al·lèrgies
I d’entrecots gruixuts
Amb totes les epopeies
Senceres sense llops
Ni platges índiques

Escup tifons
Com pinta
Barretines

Una mica de pols

D’espases i pèsols
Cinèticament
Tranquils tranquils
Tergiversats a sons
Melics caniques
P
Enciclopèdia frugal


Viscositat de grapa-clip
Maquineta pacifista
Pinça d’ull de trilobit

Acudit maduixa
Raspall desgràcia
Eucaliptus píxel

Cromo Ventafocs
Pitjer colgat i colorista calaix de truges truites i d’armaris no.

Lloar persianes
Versemblants
Valenta por
D’esbrinar bruses, brins, brises...

UN ULL A CADA MÀ,

Tenim clar que l'amor no existeix. Sabem del cert que els petons fan tancar els ulls, que les carícies posen els pèls de punta, que llepar-se desintegra, que els ulls perforen, que les olors percuteixen, que la carn es calenta, que la pell plora d'alegria; sabem molt bé que el follar és un plaer. Sabem que ens coneixem, sabem que ens coneixem. I estem d'acord en que l'amor no existeix.

Tenim clar que la intel·ligència no existeix. Sabem mentides disfressades, vivim per intuïció, cerquem receptes, llegim lletres, barregem conceptes, escrivim desastres. Ser intel·ligent, ser un deficient, on està la diferència, si a mi només m'importa que siguin bona gent. Segurament, tot el que s'ha de fer és ser valent i amable. Falta predicar amb l'evangeli. Tenim clar que la bombeta ens il·lumina, i que la parpella ens porta negres nits.

Tinc clar que tinc son, tinc clar que no puc dormir. Tinc clar que són dos quarts de quatre de la nit i estic passejant els dàtils pel teclat. Sé que escric àtoms imperceptibles pels sentits. Conec el que necessito? Mo.

Si aconseguíssim tenir tot el que desitgem, la vida acabaria de perdre el poc sentit que té.

Tinc clar que les paraules no serveixen, que s'escriuen, s'uneixen i es teixeixen, però que estan lluny, massa lluny, de la mare naturalesa, de l'ambigua realität.

COM

Guaita com s'esmuny, cap amunt, com el fum. L'encanteri com un jou, com tancat a dins d'un ou. Mira com la claveguera només filtra, com la banyera es mulla. Com la llum t'estomaca al obrir els ulls, com la música s'escapa. I el fil com es despulla i la nit com s'aixopluga. La testa com un pa, dues perles, una maduixa i un endoll. Com Archimboldo cap enfora. Amb tant de sentit com un rellotge a la nevera esperant el tren que espera la caravel·la. Imaginar Déus com rodones quadrades.

ALFEU I ARETUSA

hi va haver un temps que col·leccionava pedres
ara
col·leccione aigua en cistella

Vicent Andrés Estellés


Ja sé de fa temps que estimar-te
és com agafar gotes de pluja amb ses mans.

Joan Miquel Oliver

BABEJAR

Em pica molt l’orella, potser hi tinc alguna paparra, o pitjor, potser tinc puces. Em grato l’orella amb la cama, ara millor. M’acosto furtiu al meu estimat amo, que dorm al sofà, hi pujo i m’hi planto a sobre. Es desperta, li llepo la cara, ell intenta apartar-me, però no ho fa decidit, sembla que li agrada el tacte de la meva llengua contra la seva pell. Em poso panxa enlaire, i em grata la panxa, que bé. Em diu: -Baixa!-. Baixo, l’entenc perfectament, fa vuit anys que convivim i sempre em diu les mateixes coses, l’únic que ha estat capaç d’ensenyar-me és a seure i a baixar, també el vine, però moltes vegades no li faig cas, tot i que entenc el que em diu. Té, ara ja he baixat, el miro des de baix, com esperant que s’aixequi i fagi quelcom. Però no, plega les parpelles i es disposa a dormir. Sí home, li pujo a sobre altre vegada i li llepo tot l’ull de cop, sense que tingui temps de reaccionar. –Baixa-. Baixo, em poso sota la taula, m’assec, em llepo l’ou esquerre una estona, em grato, badallo, mostrant ullals, m’estiro panxa amunt, intentant sincronitzar el son amb el mestre. Somnio. Estic a la cuina, la mare de la família no para de llençar-me trossos inmensos de carn i ossos més grans que jo, no puc assolir tot el menjar que em donen, és la hòstia. Em tiro un rot, la família al·lucina, m’he tirat un rot fortíssim per les meves reduïdes dimesions. Tots riuen, i el pare diu: -Osti Sparki, què ha passat eh?-. Dic: -Res, que tant de menjar em provoca gasos-. Tots estupefactes, ara de cop, han vist que puc parlar. I ara se n’adonen. Fa vuit anys que parlo, peròn nonnibuibubybvo8vworiqWIÑBFÑ 2BFO `FG`FGHFGN qçnvAÑ

A la merda, cop de puny al teclat: juhykm, i a bussejar pel llit.

FLÁNEUR:

L’homenot que llegeix cigarretes i fuma llibres. Observa colors d’ aigües i vidres. Pastura pastors i jutja jutges. Crema focs i mulla aigües. Un Déu de pedra, una persona normal i gerundi. El que fa flams.

Un noi que quan era petit volia ser geòleg, i ara vol ser pedra. La noia que anava a caçar cargols sense calces, i sense braços. Ara, prems una tecla i apareix una lletra: n. Aglaneu-me, que deia aquell, deixeu-me treure les coses de la nevera i posar-les sobre la taula. Les coses fetes, les coses per fer. El fet aquest d’alliberar pensaments perquè corrin salvatges per caps aliens. Pinzell pintat de color de nom de flor. Toca la guitarra, sense pensar en tot el que ha de fer, les dates límit que s’acosten i ell tocant la guitarra sense saber tocar-la. El temor manllevat per vents i lips. I a fer formatges durant el mes d’agost, 600 al mes, tot el joder.

Oremus

or you do not go to the powder was?

Vers de canell trist,
Per enamorar-se de l’alegria,
Voler follar-se un sentiment
Enlloc d’intentar caçar una tia.

(...)

com quan creues les cames
i se t’aixafen els ous entre les cuixes.

GUERXO:

-Sí?
-No.
-Per què?
-Calles?
-No.
-Va.
-Ves-hi tu.
-No.
-Per què?
-No.
-No què?
-No.
-Bé.
-No.
-Sí.
-Sí què?
-Tu.
-Jo.
-No.

ÜBERMENCH MENJA PRUNES:

La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment.

O Q
*

KAMEAMEÀ

Els espaguetis dins del llit
Les cebes a la banyera
La banyera a la tauleta de nit
El llit a la nevera

Tu

NO LLEIXIU:

-Fot un fred com un aglà.
-Prrrt.
-I fa vent.
-Sí.
-Però s’està prou bé aquí dalt.
-Sí, no s’està malament.
-Bé, m’ensenyes allò que em vas dir que em deixaria apostrofat?
-Guaita.

Ç

-Així, tant ràpid?
-I tant...
-Com ho has fet?
-Gaudint de la gatzara còsmica, del lliscament de la llet merengada per les meves venes.
-I així has fet aquesta “ “?
-Sí, amb això i amb l’ajuda, tant imprescindible com imperceptible, d’aquest imperdible.
-És a dir, que amb un polsim de gatzara còsmica i un imperdible puc fabricar un “ “.
-Bé, falta una altre cosa...
-Quina?
-Calla.

Ziege Garnele:

-Estas com una gamba.
-Què vols dir? de vermell?
-No. De cabra.

DOCTOR?

m’he comprat un mal de cap (en sobre)

Què és més xungo: robar o no compartir?

Llaurador de camps semàntics, explorador de bolsos de putes.

Tot rellisca
babes tendres.

Els versos eutanàsia de les dones maltractades.

Els i les.

Frega llenties.

És un sant, és tot sang, és un salt, és tot sol, és molt sa, és ben sí, no vol sal, si no vol, pal i gol.

Prenyat d’olives l’arbre centenari gesta fills a les puntes dels dits. Dits.

Tanca la castanya.

-D’acord. Vaig a posar la roba a la rentadora-.

Irving Dowish

SATANÀS COR PETIT

És l’oncle Rupi Naa, el nostre familiar més felicitrist. Té quaranta-nou anys, és casat i té dotze fills, cadascun d’ells té el nom d’un mes del calendari. És un gran aficionat a col·leccionar pinzells de grans pintors. No li interessen gaire les obres, ell busca els pinzells que van ser utilitzats pels pintors més destacats de la història. Fa un parell de dies, l’oncle Rupi Naa va adquirir el pinzell d’un dels seus pintors preferits: Busso, l’orador. Seva és la sentència: -Dame un euro, que te pincho-. Era una gran persona, i això es reflectia en les seves obres. I ara ho vèiem en el seu pinzell. Era un pintor tant ric que no tenia diners, mai portava res a sobre, i pel que sabem aquell pinzell s’havia barallat amb uns dos-cents llenços, teles i cartrons. En Busso no netejava mai el pinzell, sempre pintava amb el mateix, i sempre amb el mateix color: el verd orenga. No podem descriure les seves obres, a més, no cal, només s’ha de dir que era cec. Al no poder veure res, en Busso feia unes obres úniques, no sabia ben bé ni com les feia, tampoc sabia com li quedaven. Agafava el pinzell, el sucava en pintura i començava a crear. No només feia quadres, també tenia una escultura, una escultura viva, que anava evolucionant a la vegada que en Busso pintava. Estava feta de la pintura que queia del cavallet, una gota sobre l’altre. Una mena de piràmide deformada verda orenga. Avui podríem dir que la gran piràmide de vint-i-sis centímetres d’en Busso està acabada. En Busso ens va dir que ens faria arribar el seu pinzell el dia que deixés de pintar. També ens va dir que pintaria fins a la mort. L’oncle Rupi Naa no sap què pensar, està content per tenir aquell objecte a la mà, però no es pot creure que el vell verd orenga ens hagi abandonat. Així que ens mirem l’oncle, veiem com una llàgrima de tristicitat ix del seus ulls com excretada. Li baixa veloç per la galta, com agafant embranzida per sortir disparada. La veiem que cau i rebota contra el terra, sembla gelatina. L’oncle diu: -Anem a veure a en Busso-.

Arribem al seu estudi, la plaça dels drogats del poble, entre l’hom i el desmai, on hi ha la bona ombra. Veiem el seu balancí al lloc de sempre, el cavallet, i l’escultura viva, ara ja, morta. Ens hi acostem, veiem un cos recolzat al tronc del desmai. –Ei, ei, Busso, ets viu?-. Diu l’oncle. –trenta-vuit bilions nou-cents vuitanta-dos mil tres-cents quaranta-nou milions vuit-cents trenta-quatre mil quatre-cents quaranta-nou-. Digué l’orador. –Tant? Segur?- Preguntà l’oncle Rupi Naa. –Sóc Busso, fill de Yondi i Yeniflier. Sóc el pintor cec, l’orador, i alguns diuen que l’oracle... t’haig de dir una cosa, siguis qui siguis...-. Diu el mestre. –Digui si us plau, però ja em coneix, sóc en Rupi Naa, el que li porta el Don Simón...-. Diu l'oncle. –Aiiii, Naa, ja tens el meu pinzell?-. Diu en Busso. –Sí-. L’oncle. –Clavam'el directe al cor...-. Busso. –I una mierda que te comes, encara t’el quedaries...- Digué l’oncle indignat.

CARTA AL DIRECTOR:

LLepisfoix
Daguesplat
Bilistrena
Quirtdelamen
Sipellxiof
Trudblixè
Benyrixt
Zerbitiuxar
Vupdallí
Glopirelt
Criftillós
Sesfivevi
Úncspic
Pliguerrotil


Sant Esteve de Guillaflautes, 7 de germinal, 3 a 2.

DESERT:

I s’aixecà --- --- - -- ------ -- ---------- ----- ---- ----- - - ----- --------- ---- - ----- -------- - -- --- ---- ------ - ----- ----------- -- font --- gat ---- ------- - ----------- --- -- -------- -- - --------- -- -- - --- ------- ------ --- ------- -- -- ----- ----- verd -------- ----- ------ - - --- -- ----- ----- ----- ---- ---------- -- pasta -- dents ------- ---- ------ ------ ------- --- --- perill ---- ------ visca ----- ---- ------ ---- ---------- -- foc -- ---- ------ ----- ----------- ----- -- -- ----------- s-------ció --------- -- --------- ------- ----- ---- ----- -----serpentines - cal------- - --------- ------- - com -------- --------- - -- -- --------- --- -- ---- ---- ---- planeta ----------------- ----------- --- ----- - -------- -------- --- --- -------- -- --- --- -------- --- -- ------ baobab ------- ------- - ---- - --- ------- --------- -- - - ----- guineu ------------ - - - ---- ---------- -- ----- -- ----------- -- ---- ------ ------ - -- ------ --------- ------- -- -------- -- -- ------- ---------- ------ petit ---------- -------- ------ anyell --------- ---------- ---- - --------- ------ -- --- -----

JO NO:

Sóc tant feliç, que haig d’escoltar Enrico Caruso de tant en tant perquè sinó les depressions no em duren més de cinc minuts. Sóc tant guai que Piero Manzoni em sembla una merda, una merda que m’encanta. Sóc tant enigmàtic que mastego exclamacions per convertir-les en interrogants. Sóc tant silenciós que el silenci de John Cage me la pela. Sóc tant i tant cultivat que de tant en tant m’enterro fins als genolls i començo a recitar l’Odissea, en grec clàssic, del revés, amb l’aixella blava. Estic tant boig que no necessito teràpies. Sóc tant sa que la malaltia que més m’espanta és l’existència.
Sóc
tant
poc
com
un
roc
tant
ruc
com
porc
tant
curt
com
tort
tant
lluç
que
sens
mar
stic
mort.

Noséqui

SENZILLLAMENT COMPLICAT:

Qui va ser primer, l’ou o la vagina? Com han arribat a trobar-se en una paella els tubercles amb els ous, i amb l’oli, i l’escalfor dels fogons de gas? L’home és capaç de tot, fins i tot de maridar ous amb safranòries. Sembla un tema banal sobre el que escriure’m, però és de vital importància. Aviam. Podríem dir que la terra pareix les carrotes, i que l’agricultor és una mena de llevadora. I ens podríem preguntar, qui va néixer primer, el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol. Qui va néixer primer: el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol? Les gallines ponen més ous del compte perquè s’han adaptat a que els homes els hi robin quasi tots. Què passaria si ara, de cop, la gent de tot el globus aerostàtic deixés de menjar ous? Les gallines seguirien el seu ritme, i en poc temps el món seria ple de galls i gallines. Què faríem? Menjaríem més pollastre i llestos.

Però això no acaba aquí, tinc tants camins per continuar parlant d’això que no n’agafaré cap, em quedaré donant voltes sobre mi mateix, fins que em maregi i em caigui a sobre. L’humanitat embadalida en sí mateixa, i jo també, sóc un home, tot i que tinc una cama de cabra, una orella de peix, i un nas de pissarra. Comencem. Un braç ensardinat i l’altre fet de cigarreta. Tinc el pit sota l’aixella, entre el mitjó coix i la mitologia sumèria. Va, va. El genoll d’oli d’oliva. Les ungles les tinc molt Aristòtil els diumenges. El cullò esquerre penja vent de garbí i el del mig és més de Bruce Lee. Vertigen. Els pèls són de pell normal, de la que va de compres al centre comercial, a veure facsímils de gent de veritat. A veure numarques figurants. Lentament els meus ulls surten de les seves conques i es miren fixament l’un a l’altre. Es toquen, s’acaricien, s’uneixen. Pèrdua d’equilibri. Trossos de líquid amniòtic lliures de panses i carabassons ocres repassen factures inconnexes desvirtuades velles i sense cacofonies lapidàries de pèsol i venes típiques de pròlegs d’escopeta de jazz prehistòric vist per sota. El camí vindrà a mi. Cai cai caic.

OH!

El veure’s de caps per avall en un mirall covex inversament proporcional a la longitud d’un cabdell de llana verda. Veure’s i dir-se: Uh!

XURROS

-Vull fer un ..........
-Sí, tiu, però això ja està fet, i tu no ho faràs millor que els millors. Tu vés posant cites memorables, perquè sembli que llegeixes molt i que ets molt savi i que les coses t’emocionen, i tal.
-Però si només vull fer un .............
-Fes-ho, no et dic que no, però te la fotràs, això porta molta feina.
-D’acord, però jo no poso cites, o en poso molt poques, només quan són imprescindibles, i moltes vegades me les invento. M’invento la cita i m’invento el personatge. I a vegades robo i no ho dic.
-Com Picasso.
-Com Leonardo.
-Sí.
-I tu com portes la col·lecció?
-Quina col·lecció?
-La col·lecció de coses a mitges.
-Ah, sí, la col·lecció. Molt bé, no paro de no acabar coses.
-Mira que ets ambigu.
-Tu sí que ho ets.
-Tu més.
-No, tu.
-Per què?
-Perquè no.

JO, TU, ELL, NOSALTRES, PERSIANES, ELLS

(...) i és que abans era un escèptic... i ara és un mentider.

SOBRÀNIGUES:

Ç: Diuen que el silenci és el segon poder més gran de l’home, i que el primer és la paraula.

C: Sí?

Ç: Sí, i la meva paraula és: silenci.

C: Doncs per què parles? Capullu.

MELAMINA

Els homes es pastanaguen, les dones es rosifiquen. Ha arribat l’estació en la qual els capullos s’obren en mil colors, quan els insectes van de cul polinitzant. Quan el sol s’eleva esquivant els núvols. Quan els mugrons celebren la seva llibertat, quan els cullons es deprimeixen a les fosques, per culpa dels calçotets més inhumans. Quan els ulls apunten als escots, i els pits apunten al cel, quan la pell s’empruna. S’empruna?
Sí, sobretot la pell de brau, i l’Eleuteri, tot olímpic, i el cementiri ple de plantes decapitades. Sembla estrany, però és així, tot i la perfídia, i la música atonal, la merda fa pudor igual.