d'on no n'hi ha no en raja

-Posa-hi més sal-

dissabte, 28 d’agost del 2010

DAME PAN Y DIME TONTO:




-Mira, Eudald, com que avui fas sis anys et regalaré una bossa de bassura, plena.
-Avi, es diu brossa. Segur que me la vols regalar?
-Si, si, ara la trec de sota la pica i te la regalo, és teva, de veritat.
-Gràcies avi, ets el millor.

Aquell dia va ser tot improvitzat. Vam decidir actuar ràpid, jo i jo mateix vam agafar la brossa i la vam treure a fora al carrer. Les meves mans: la Rita i l’Esteve, van agafar la bossa i, estirant una per cada banda, la van escorxar. Una pinyata bumba i flaken, tot de merda pel terra. Una natura morta d’escombraries. Els meus ulls: en Distru i en Ploc, observen l’entropia de la deixalla i s’emocionen fort, molt fort. Narius dos, en Frucu i la Paquta, experimenten la combinació d’olors fermentades més remota, l’olor de l’elixir més putrefacte penetra en el meu cos. Sóc farcit de pensaments, no ho acabo d’entendre. Com pot ser que una muntanyeta de desperdicis tant insignificant pugui activar de tal forma la meva sopa de neurones narcolèpsiques? Quina pregunta més llarga...

Una mitosi de porqueria, la brossa es comença a moure, es rebrega, s’expandeix, creix, neix, una nova vida, un home coix, que mentre marxa diu:

-sóc un gran virtuós en el noble art de crear silencis incòmodes.
-Jo també.
-Ja, però jo estic fet de wasshurla.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Resulta que plou:




Resulta que plou, som al mes d’agost, i les pluges d’agost son de gota grossa, de la que produeix calfreds. És de nit, en Lluíl surt a passejar, sense umbreles ni caputxes, vol notar el massatge còsmic de les gotellades abraçant-li tot el cos. S’estira a terra panxa enlaire i fa uns moviments entre agònics i plaents. Ple de joia es rebolca sobre la gespa, pensant que aquest és un dels millors dies de la seva vida, cada vagada plou més fort i el massatge és més intens, li sembla que s’ha de desfer per fusionar-se amb Gea. I no és estrany, en Lluíl és un llimac, i es diu Lluíl.

dijous, 12 d’agost del 2010

CAFRE:




En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.

It’s raining magdalenes i la sorra es pentina. Glops i més glops de saliva tendre amanida sense pupil·les. Llocs i coses que fan lloses. Indrets com aigua. Bull el llagrimot de litre i mig i ara ja plouen pancakes/brownies de panses i pinyons. Tants peixos lliscant entre dits, portland i cargols ben apretats, construccions i estructures dedicades a parir interrogants pesats, fregidors d’ous insignificants. Tota la ceràmica trencada, molt més atractiva i divertida. Llavors de xiruca, llegenda de remolatxa.

Vicis, xan, cletes, bicicletes, trompetistes i parallamps.

dissabte, 10 de juliol del 2010

SUBJECTE'L:




Et fas gran i no te n’adones fins que un dia et pares, et mires davant del mirall i no reconeixes a l’home que et mira des de l’altra banda. El mires i et preguntes si aquell noi ets tu, si la teva ment representa aquell cos. El mires fixament. Penses en què faràs demà, i penses en el que vas fer ahir, un ahir en sentit ampli. Què has fet? No. Un no parar de coses a mitges, d’embrions prematurs, d’intencions indefinides. En realitat has fet coses, però res prou significatiu, res que realment et serveixi per estar-ne orgullós. Penses en agafar un veler i marxar, esperant que el vent et guii cap al destí més improbable.

dilluns, 28 de juny del 2010

ESBUTIFARRAR



brètols optimistes

Pellofes truncades
Somniant paraigües
Blaus grisos tous
Plegats de braços

El fons del jaç
Tot buit d’al·lèrgies
I d’entrecots gruixuts
Amb totes les epopeies
Senceres sense llops
Ni platges índiques

Escup tifons
Com pinta
Barretines

Una mica de pols

D’espases i pèsols
Cinèticament
Tranquils tranquils
Tergiversats a sons
Melics caniques
P
Enciclopèdia frugal


Viscositat de grapa-clip
Maquineta pacifista
Pinça d’ull de trilobit

Acudit maduixa
Raspall desgràcia
Eucaliptus píxel

Cromo Ventafocs
Pitjer colgat i colorista calaix de truges truites i d’armaris no.

Lloar persianes
Versemblants
Valenta por
D’esbrinar bruses, brins, brises...

divendres, 18 de juny del 2010

UN ULL A CADA MÀ,




Tenim clar que l'amor no existeix. Sabem del cert que els petons fan tancar els ulls, que les carícies posen els pèls de punta, que llepar-se desintegra, que els ulls perforen, que les olors percuteixen, que la carn es calenta, que la pell plora d'alegria; sabem molt bé que el follar és un plaer. Sabem que ens coneixem, sabem que ens coneixem. I estem d'acord en que l'amor no existeix.

Tenim clar que la intel·ligència no existeix. Sabem mentides disfressades, vivim per intuïció, cerquem receptes, llegim lletres, barregem conceptes, escrivim desastres. Ser intel·ligent, ser un deficient, on està la diferència, si a mi només m'importa que siguin bona gent. Segurament, tot el que s'ha de fer és ser valent i amable. Falta predicar amb l'evangeli. Tenim clar que la bombeta ens il·lumina, i que la parpella ens porta negres nits.

Tinc clar que tinc son, tinc clar que no puc dormir. Tinc clar que són dos quarts de quatre de la nit i estic passejant els dàtils pel teclat. Sé que escric àtoms imperceptibles pels sentits. Conec el que necessito? Mo.

Si aconseguíssim tenir tot el que desitgem, la vida acabaria de perdre el poc sentit que té.

Tinc clar que les paraules no serveixen, que s'escriuen, s'uneixen i es teixeixen, però que estan lluny, massa lluny, de la mare naturalesa, de l'ambigua realität.

dijous, 17 de juny del 2010

COM




Guaita com s'esmuny, cap amunt, com el fum. L'encanteri com un jou, com tancat a dins d'un ou. Mira com la claveguera només filtra, com la banyera es mulla. Com la llum t'estomaca al obrir els ulls, com la música s'escapa. I el fil com es despulla i la nit com s'aixopluga. La testa com un pa, dues perles, una maduixa i un endoll. Com Archimboldo cap enfora. Amb tant de sentit com un rellotge a la nevera esperant el tren que espera la caravel·la. Imaginar Déus com rodones quadrades.

dimarts, 15 de juny del 2010

ALFEU I ARETUSA




hi va haver un temps que col·leccionava pedres
ara
col·leccione aigua en cistella

Vicent Andrés Estellés



Ja sé de fa temps que estimar-te
és com agafar gotes de pluja amb ses mans.

Joan Miquel Oliver

diumenge, 13 de juny del 2010

BABEJAR



Em pica molt l’orella, potser hi tinc alguna paparra, o pitjor, potser tinc puces. Em grato l’orella amb la cama, ara millor. M’acosto furtiu al meu estimat amo, que dorm al sofà, hi pujo i m’hi planto a sobre. Es desperta, li llepo la cara, ell intenta apartar-me, però no ho fa decidit, sembla que li agrada el tacte de la meva llengua contra la seva pell. Em poso panxa enlaire, i em grata la panxa, que bé. Em diu: -Baixa!-. Baixo, l’entenc perfectament, fa vuit anys que convivim i sempre em diu les mateixes coses, l’únic que ha estat capaç d’ensenyar-me és a seure i a baixar, també el vine, però moltes vegades no li faig cas, tot i que entenc el que em diu. Té, ara ja he baixat, el miro des de baix, com esperant que s’aixequi i fagi quelcom. Però no, plega les parpelles i es disposa a dormir. Sí home, li pujo a sobre altre vegada i li llepo tot l’ull de cop, sense que tingui temps de reaccionar. –Baixa-. Baixo, em poso sota la taula, m’assec, em llepo l’ou esquerre una estona, em grato, badallo, mostrant ullals, m’estiro panxa amunt, intentant sincronitzar el son amb el mestre. Somnio. Estic a la cuina, la mare de la família no para de llençar-me trossos inmensos de carn i ossos més grans que jo, no puc assolir tot el menjar que em donen, és la hòstia. Em tiro un rot, la família al·lucina, m’he tirat un rot fortíssim per les meves reduïdes dimesions. Tots riuen, i el pare diu: -Osti Sparki, què ha passat eh?-. Dic: -Res, que tant de menjar em provoca gasos-. Tots estupefactes, ara de cop, han vist que puc parlar. I ara se n’adonen. Fa vuit anys que parlo, peròn nonnibuibubybvo8vworiqWIÑBFÑ 2BFO `FG`FGHFGN qçnvAÑ

A la merda, cop de puny al teclat: juhykm, i a bussejar pel llit.

dissabte, 12 de juny del 2010

FLÁNEUR:




L’homenot que llegeix cigarretes i fuma llibres. Observa colors d’ aigües i vidres. Pastura pastors i jutja jutges. Crema focs i mulla aigües. Un Déu de pedra, una persona normal i gerundi. El que fa flams.

Un noi que quan era petit volia ser geòleg, i ara vol ser pedra. La noia que anava a caçar cargols sense calces, i sense braços. Ara, prems una tecla i apareix una lletra: n. Aglaneu-me, que deia aquell, deixeu-me treure les coses de la nevera i posar-les sobre la taula. Les coses fetes, les coses per fer. El fet aquest d’alliberar pensaments perquè corrin salvatges per caps aliens. Pinzell pintat de color de nom de flor. Toca la guitarra, sense pensar en tot el que ha de fer, les dates límit que s’acosten i ell tocant la guitarra sense saber tocar-la. El temor manllevat per vents i lips. I a fer formatges durant el mes d’agost, 600 al mes, tot el joder.

Oremus

dijous, 10 de juny del 2010

or you do not go to the powder was?



Vers de canell trist,
Per enamorar-se de l’alegria,
Voler follar-se un sentiment
Enlloc d’intentar caçar una tia.

(...)

com quan creues les cames
i se t’aixafen els ous entre les cuixes.

dimecres, 9 de juny del 2010

GUERXO:





-Sí?
-No.
-Per què?
-Calles?
-No.
-Va.
-Ves-hi tu.
-No.
-Per què?
-No.
-No què?
-No.
-Bé.
-No.
-Sí.
-Sí què?
-Tu.
-Jo.
-No.

dimarts, 8 de juny del 2010

ÜBERMENCH MENJA PRUNES:





La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment. La bèstia dorm bestialment dromint de bèstia de dormir bestialment dormida la bèstia que dorm i així va fent fins que s’adorm bestialment.

O Q
*

dilluns, 7 de juny del 2010

KAMEAMEÀ


Els espaguetis dins del llit
Les cebes a la banyera
La banyera a la tauleta de nit
El llit a la nevera

Tu

dimarts, 1 de juny del 2010

NO LLEIXIU:



-Fot un fred com un aglà.
-Prrrt.
-I fa vent.
-Sí.
-Però s’està prou bé aquí dalt.
-Sí, no s’està malament.
-Bé, m’ensenyes allò que em vas dir que em deixaria apostrofat?
-Guaita.

Ç

-Així, tant ràpid?
-I tant...
-Com ho has fet?
-Gaudint de la gatzara còsmica, del lliscament de la llet merengada per les meves venes.
-I així has fet aquesta “ “?
-Sí, amb això i amb l’ajuda, tant imprescindible com imperceptible, d’aquest imperdible.
-És a dir, que amb un polsim de gatzara còsmica i un imperdible puc fabricar un “ “.
-Bé, falta una altre cosa...
-Quina?
-Calla.

diumenge, 30 de maig del 2010

Ziege Garnele:




-Estas com una gamba.
-Què vols dir? de vermell?
-No. De cabra.

dissabte, 29 de maig del 2010

DOCTOR?



m’he comprat un mal de cap (en sobre)

Què és més xungo: robar o no compartir?

Llaurador de camps semàntics, explorador de bolsos de putes.

Tot rellisca
babes tendres.

Els versos eutanàsia de les dones maltractades.

Els i les.

Frega llenties.

És un sant, és tot sang, és un salt, és tot sol, és molt sa, és ben sí, no vol sal, si no vol, pal i gol.

Prenyat d’olives l’arbre centenari gesta fills a les puntes dels dits. Dits.

Tanca la castanya.

dijous, 20 de maig del 2010



-D’acord. Vaig a posar la roba a la rentadora-.

Irving Dowish

dimarts, 18 de maig del 2010

SATANÀS COR PETIT



És l’oncle Rupi Naa, el nostre familiar més felicitrist. Té quaranta-nou anys, és casat i té dotze fills, cadascun d’ells té el nom d’un mes del calendari. És un gran aficionat a col·leccionar pinzells de grans pintors. No li interessen gaire les obres, ell busca els pinzells que van ser utilitzats pels pintors més destacats de la història. Fa un parell de dies, l’oncle Rupi Naa va adquirir el pinzell d’un dels seus pintors preferits: Busso, l’orador. Seva és la sentència: -Dame un euro, que te pincho-. Era una gran persona, i això es reflectia en les seves obres. I ara ho vèiem en el seu pinzell. Era un pintor tant ric que no tenia diners, mai portava res a sobre, i pel que sabem aquell pinzell s’havia barallat amb uns dos-cents llenços, teles i cartrons. En Busso no netejava mai el pinzell, sempre pintava amb el mateix, i sempre amb el mateix color: el verd orenga. No podem descriure les seves obres, a més, no cal, només s’ha de dir que era cec. Al no poder veure res, en Busso feia unes obres úniques, no sabia ben bé ni com les feia, tampoc sabia com li quedaven. Agafava el pinzell, el sucava en pintura i començava a crear. No només feia quadres, també tenia una escultura, una escultura viva, que anava evolucionant a la vegada que en Busso pintava. Estava feta de la pintura que queia del cavallet, una gota sobre l’altre. Una mena de piràmide deformada verda orenga. Avui podríem dir que la gran piràmide de vint-i-sis centímetres d’en Busso està acabada. En Busso ens va dir que ens faria arribar el seu pinzell el dia que deixés de pintar. També ens va dir que pintaria fins a la mort. L’oncle Rupi Naa no sap què pensar, està content per tenir aquell objecte a la mà, però no es pot creure que el vell verd orenga ens hagi abandonat. Així que ens mirem l’oncle, veiem com una llàgrima de tristicitat ix del seus ulls com excretada. Li baixa veloç per la galta, com agafant embranzida per sortir disparada. La veiem que cau i rebota contra el terra, sembla gelatina. L’oncle diu: -Anem a veure a en Busso-.

Arribem al seu estudi, la plaça dels drogats del poble, entre l’hom i el desmai, on hi ha la bona ombra. Veiem el seu balancí al lloc de sempre, el cavallet, i l’escultura viva, ara ja, morta. Ens hi acostem, veiem un cos recolzat al tronc del desmai. –Ei, ei, Busso, ets viu?-. Diu l’oncle. –trenta-vuit bilions nou-cents vuitanta-dos mil tres-cents quaranta-nou milions vuit-cents trenta-quatre mil quatre-cents quaranta-nou-. Digué l’orador. –Tant? Segur?- Preguntà l’oncle Rupi Naa. –Sóc Busso, fill de Yondi i Yeniflier. Sóc el pintor cec, l’orador, i alguns diuen que l’oracle... t’haig de dir una cosa, siguis qui siguis...-. Diu el mestre. –Digui si us plau, però ja em coneix, sóc en Rupi Naa, el que li porta el Don Simón...-. Diu l'oncle. –Aiiii, Naa, ja tens el meu pinzell?-. Diu en Busso. –Sí-. L’oncle. –Clavam'el directe al cor...-. Busso. –I una mierda que te comes, encara t’el quedaries...- Digué l’oncle indignat.

divendres, 14 de maig del 2010

CARTA AL DIRECTOR:




LLepisfoix
Daguesplat
Bilistrena
Quirtdelamen
Sipellxiof
Trudblixè
Benyrixt
Zerbitiuxar
Vupdallí
Glopirelt
Criftillós
Sesfivevi
Úncspic
Pliguerrotil


Sant Esteve de Guillaflautes, 7 de germinal, 3 a 2.

dijous, 13 de maig del 2010

DESERT:




I s’aixecà --- --- - -- ------ -- ---------- ----- ---- ----- - - ----- --------- ---- - ----- -------- - -- --- ---- ------ - ----- ----------- -- font --- gat ---- ------- - ----------- --- -- -------- -- - --------- -- -- - --- ------- ------ --- ------- -- -- ----- ----- verd -------- ----- ------ - - --- -- ----- ----- ----- ---- ---------- -- pasta -- dents ------- ---- ------ ------ ------- --- --- perill ---- ------ visca ----- ---- ------ ---- ---------- -- foc -- ---- ------ ----- ----------- ----- -- -- ----------- s-------ció --------- -- --------- ------- ----- ---- ----- -----serpentines - cal------- - --------- ------- - com -------- --------- - -- -- --------- --- -- ---- ---- ---- planeta ----------------- ----------- --- ----- - -------- -------- --- --- -------- -- --- --- -------- --- -- ------ baobab ------- ------- - ---- - --- ------- --------- -- - - ----- guineu ------------ - - - ---- ---------- -- ----- -- ----------- -- ---- ------ ------ - -- ------ --------- ------- -- -------- -- -- ------- ---------- ------ petit ---------- -------- ------ anyell --------- ---------- ---- - --------- ------ -- --- -----

dimecres, 12 de maig del 2010

JO NO:




Sóc tant feliç, que haig d’escoltar Enrico Caruso de tant en tant perquè sinó les depressions no em duren més de cinc minuts. Sóc tant guai que Piero Manzoni em sembla una merda, una merda que m’encanta. Sóc tant enigmàtic que mastego exclamacions per convertir-les en interrogants. Sóc tant silenciós que el silenci de John Cage me la pela. Sóc tant i tant cultivat que de tant en tant m’enterro fins als genolls i començo a recitar l’Odissea, en grec clàssic, del revés, amb l’aixella blava. Estic tant boig que no necessito teràpies. Sóc tant sa que la malaltia que més m’espanta és l’existència.
Sóc
tant
poc
com
un
roc
tant
ruc
com
porc
tant
curt
com
tort
tant
lluç
que
sens
mar
stic
mort.

Noséqui

dimarts, 11 de maig del 2010

SENZILLLAMENT COMPLICAT:




Qui va ser primer, l’ou o la vagina? Com han arribat a trobar-se en una paella els tubercles amb els ous, i amb l’oli, i l’escalfor dels fogons de gas? L’home és capaç de tot, fins i tot de maridar ous amb safranòries. Sembla un tema banal sobre el que escriure’m, però és de vital importància. Aviam. Podríem dir que la terra pareix les carrotes, i que l’agricultor és una mena de llevadora. I ens podríem preguntar, qui va néixer primer, el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol. Qui va néixer primer: el tubercle taronja o l’home que l’ajuda a veure el sol? Les gallines ponen més ous del compte perquè s’han adaptat a que els homes els hi robin quasi tots. Què passaria si ara, de cop, la gent de tot el globus aerostàtic deixés de menjar ous? Les gallines seguirien el seu ritme, i en poc temps el món seria ple de galls i gallines. Què faríem? Menjaríem més pollastre i llestos.

Però això no acaba aquí, tinc tants camins per continuar parlant d’això que no n’agafaré cap, em quedaré donant voltes sobre mi mateix, fins que em maregi i em caigui a sobre. L’humanitat embadalida en sí mateixa, i jo també, sóc un home, tot i que tinc una cama de cabra, una orella de peix, i un nas de pissarra. Comencem. Un braç ensardinat i l’altre fet de cigarreta. Tinc el pit sota l’aixella, entre el mitjó coix i la mitologia sumèria. Va, va. El genoll d’oli d’oliva. Les ungles les tinc molt Aristòtil els diumenges. El cullò esquerre penja vent de garbí i el del mig és més de Bruce Lee. Vertigen. Els pèls són de pell normal, de la que va de compres al centre comercial, a veure facsímils de gent de veritat. A veure numarques figurants. Lentament els meus ulls surten de les seves conques i es miren fixament l’un a l’altre. Es toquen, s’acaricien, s’uneixen. Pèrdua d’equilibri. Trossos de líquid amniòtic lliures de panses i carabassons ocres repassen factures inconnexes desvirtuades velles i sense cacofonies lapidàries de pèsol i venes típiques de pròlegs d’escopeta de jazz prehistòric vist per sota. El camí vindrà a mi. Cai cai caic.

diumenge, 9 de maig del 2010

OH!



El veure’s de caps per avall en un mirall covex inversament proporcional a la longitud d’un cabdell de llana verda. Veure’s i dir-se: Uh!

dimecres, 5 de maig del 2010

XURROS



-Vull fer un ..........
-Sí, tiu, però això ja està fet, i tu no ho faràs millor que els millors. Tu vés posant cites memorables, perquè sembli que llegeixes molt i que ets molt savi i que les coses t’emocionen, i tal.
-Però si només vull fer un .............
-Fes-ho, no et dic que no, però te la fotràs, això porta molta feina.
-D’acord, però jo no poso cites, o en poso molt poques, només quan són imprescindibles, i moltes vegades me les invento. M’invento la cita i m’invento el personatge. I a vegades robo i no ho dic.
-Com Picasso.
-Com Leonardo.
-Sí.
-I tu com portes la col·lecció?
-Quina col·lecció?
-La col·lecció de coses a mitges.
-Ah, sí, la col·lecció. Molt bé, no paro de no acabar coses.
-Mira que ets ambigu.
-Tu sí que ho ets.
-Tu més.
-No, tu.
-Per què?
-Perquè no.

dimarts, 4 de maig del 2010

JO, TU, ELL, NOSALTRES, PERSIANES, ELLS



(...) i és que abans era un escèptic... i ara és un mentider.

dilluns, 3 de maig del 2010

SOBRÀNIGUES:




Ç: Diuen que el silenci és el segon poder més gran de l’home, i que el primer és la paraula.

C: Sí?

Ç: Sí, i la meva paraula és: silenci.

C: Doncs per què parles? Capullu.

diumenge, 2 de maig del 2010

MELAMINA



Els homes es pastanaguen, les dones es rosifiquen. Ha arribat l’estació en la qual els capullos s’obren en mil colors, quan els insectes van de cul polinitzant. Quan el sol s’eleva esquivant els núvols. Quan els mugrons celebren la seva llibertat, quan els cullons es deprimeixen a les fosques, per culpa dels calçotets més inhumans. Quan els ulls apunten als escots, i els pits apunten al cel, quan la pell s’empruna. S’empruna?
Sí, sobretot la pell de brau, i l’Eleuteri, tot olímpic, i el cementiri ple de plantes decapitades. Sembla estrany, però és així, tot i la perfídia, i la música atonal, la merda fa pudor igual.

dissabte, 1 de maig del 2010

DE QUÈ CONY PARLES?




Res, Schubert, que m’emociona. Sí, em transporta pany avall, em fa pensar en marxar. Però em quedo. L’ampolla de vi i jo, farem un text. Escollirem i ordenarem paraules. Paraules de merda, que intenten fer intel·ligibles els pensaments. Paraules, pensaments. Cansaments, pensaments, paraules fluorescents. Brillen, les paraules boniques escollides i ordenades brillen. Paraules boniques? Quines? Encís, abellerol, cataplasma, eixerit, tragicomèdia, llum, papallona, magnòlia, buguemvíl·lia, fefaent, bistec... Paraules agradables per la seva sonoritat. I les paraules agradables pel seu significat: llibertat, llibre, llebre, sublim, bellesa, harmonia, equilibri, hermosa, horitzó, música, perla, ... Paraules de merda. Deixa d’escriure i comença a viure, IMBÈCIL.

dimecres, 28 d’abril del 2010

HERETGIES FINES




Cara postre, que voleu en el pèl:
Ixqui petrificat el sostre mot.
Furgui a curculles el crosta magma.
Fixi’s cartró la trista vaguetat,
Allí a la gerra com es ca en el gel.
El rostre Ra de fada tia,
Veneu-nos, Rencor, el sia d’oliu.
I on Prometeu que travestis sangreu a la figuració,
Ans descargoleu-nos de qualsevol pal.

Atón.

dilluns, 26 d’abril del 2010

LA VIDA




SABATA: Això no ho aixeca ni Vivaldi.
VERMELL: Pro què dius? Si la vida és meravellosa. La vida és un miracle.
SABATA: Això és una peli d’Emir Kusturica.
VERMELL: El què?
SABATA: “La vida és un miracle”, una peli d’Emir Kusturica.
VERMELL: Qui?
SABATA: És igual.
VERMELL: D’acord, doncs la vida és bonica, és bella.
SABATA: Que? Per què no pares de dir noms de pelis?
VERMELL: Què cony dius?
SABATA: “La vida es bella” de Roberto Benigni.
VERMELL: Aquesta sí que em sona.
SABATA: Sí, i va de jueus i camps d’extermini.
VERMELL: Sí, i ho tracta amb humor.
SABATA: Quan em tiro pets la gent també riu.
VERMELL: Què tens contra els pets?
SABATA: Res de res, crec que s’han de treure.
VERMELL: Doncs la vida és dolça, és, no sé, és de Brian.
SABATA: Jodeeer.

diumenge, 25 d’abril del 2010

RELLOTGES DE BUFANDA:



I és que sigui el que sigui, sigui el que sigui, si sigui el que sigui, el veure en Tomàs netejant els vidres des de fora m’alegra la vista perquè el veig concentrat fent una cosa que no havia fet mai, que aparentment és avorrida, però el veig que gaudeix com un nen fent girar el drap moll com un boig pel cristall i examinant encuriosit la merda que s’hi queda enganxada. Netejar un mirall encara li és més entretingut perquè s’hi veu reflectit i va fent ganyotes mentre fa moviments circulars per la superfície reflectora amb el drap moll, i ell està content, i m’ho encomana, i m’aixeco del sofà i començo a ballar seguint la seva coreografia. Però no és el mateix, no tinc un drap moll a la mà, corro cap a la cuina, agafo un drap, el mullo, li poso sabó, l’escorro a la pica, torno al menjador. Veig que ja està tot net, em miro el drap, em miro en Tomàs, faig voltar el drap sobre el meu cap, esquitxant-ho tot, en Tomàs em mira estupefacte, li estampo el drap a la cara i em tiro un gran pet sonor. Ell riu i jo també, i li pregunto: realment necessites tot el que tens?

dissabte, 24 d’abril del 2010

M Ú S I C A


http://www.youtube.com/watch?v=fXIjPJzEXjE

divendres, 23 d’abril del 2010

SAUDADE





"La única diferencia entre un loco y Dalí es que Dalí no esta loco".
Salvador Dalí

dijous, 15 d’abril del 2010

CruPelut


Les travaux d'Alexandre. Magritte.

De se qui li bri
pel silenci d'un forat
Pell de somni melic d'ostra
el fonoll molt reservat
l'espiral que se't mostra
com l'ull tort de l'escarbat
el mar mira la costa
la forma s'ha escapat
el significat si que llagosta
perquè rossa com el blat
sota terra que se'm mostra
la meiosi cul de sac

dimecres, 7 d’abril del 2010

I CONTINUAR




Ho hauries d’haver escrit quan t’ha vingut. Ara no te’n recordes. Era una idea simple però sorprenent, que t’ha fet pensar que era tan bona idea que no calia escriure-la immediatament perquè creies que la recordaries. Però no, s’ha esfumat, i la reminiscència no et funciona, el Món de les Idees s’et mostra al cap de tant en tant, justament quan no escrius. És agafar un bolígraf, llapis o ordinador, i les idees s’emancipen dels teus dits, s’amaguen darrere la galàxia de neurones mandroses i avorrides. Només et queda deixar-ho, deixar d’intentar recordar, esperar oblidar l’oblit.

dijous, 25 de març del 2010

S'HA ACABAT EL PLINT:



-Hola, que hi és el Sr. Tubercle?
-Si ets tu el Sr. Tubercle...
-Ah¨.

dimecres, 24 de març del 2010

L'hi es que de la ho a en ni com si no



Els sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els calçotets no.

dimarts, 23 de març del 2010

NO S’HI VEU BÉ:





El rei Mides es passeja per l’esquadra del wok. L’Eleuteri construeix garjoles amb la seva miopia. I davant d’això només podem divinitzar tríglifs, tortugues i tortures. Ja m’ho deies quan eres petit, que l’assecador de vacunes era la millor tuba del món mig mòlt. A la piga té una cuixa. Un vol de raó pels voltants del jaciment bronzejat i llestos. A tRepitjar.

dissabte, 20 de març del 2010

...............................?...................................




Per què regalar enigmes a ens imperceptibles? Per què ser el líder espiritual dels interrogants? Per què donar tantes voltes a les coses? Quines coses? Per què? Per què omplir pàgines i pàgines? Per què aixecar-se del llit cada matí? Per què vestir-se i rentar-se les dents i per què tornar a casa? Per què? Per què tantes preguntes? Per què tan poques respostes? Per què t’escric això? Per què no escriure’t fins demà? Per què no? Per què sí? Per què tantes repeticions acaben sonant a buit? Per què? Per què no perdre el sentit? Per què no dir el que penso? Penso? Per què? Per què rumolifitzar tròlens vius en forma d’espiral? Eh? Tu ho saps? Per què aquest etern retorn tant fresc, dolç i jove? Per què passejo les puntes dels dits pel teclat? Per què no toco el piano? Per què buscar la pregunta més encertada? Per què trobar-la? Per què no calles?

dimecres, 17 de març del 2010

VAVAVAVAvAvAvAvAvAvAvAVAVAVAVAV





Ramuf: A la merda!
Rací: In media res.
Ramuf: Per què, per què!?
Rací: Això no se sap mai, ja ho diuen, que cada persona és un món.
Ramuf: Ja, i què haig de fer, passar el que em queda de vida lamentant-me per aquest fet, o actuar?
Rací: Ja jas actuat i no t’ha sortit bé.
Ramuf: Ja, i què, em llenço riu avall?
Rací: Sí.
Ramuf: Cullons com m’ajudes...
Rací: Si no vols tenir problemes... more’t.
Ramuf: Osti, que cabró. I si ho faig què, no et sabria greu?
Rací: I tant que em sabria greu, però ja sé que no ho faràs, a més, jo no et puc donar cap consell sobre el que t’ha passat. L’únic que et puc dir és que hi pensis sense capficar-te...
Ramuf: Doncs què em suggereixes?
Rací: No m’agrada donar consells, però ... tira’t d’un pont.
Ramuf: Cullons nanu, de veritat vols perdre’m de vista per sempre?
Rací: Cullòòò, se t’ha d’explicar tot?
Ramuf: Menuuu...
Rací: No vull que saltis, però vull que facis el camí fins al pont, arribis, miris avall i vegis el que t’espera. Però ara ja no té gràcia que no et tiris perquè ja t’he dit que no et tiris.
Ramuf: Així què? Vaig caminant fins al pont, miro avall, i torno a casa?
Rací: No, vés fins al pont, mira avall, reflexiona, torna a casa, torna a reflexionar, torna a anar cap al pont i tira’t, llença’t, sense por.

dilluns, 15 de març del 2010

DESPUNTANT DESCOMANT





És el tema aquest de les reflexions els pensaments que es cusen al cap i després s’emancipen surten pels dits en forma de lletres ordenades surten per la boca en fonemes intel·ligibles o en forma d’actes i actituds com per exemple donar-li un cop de cara a una paret sembla un procés fàcil aquest de deixar pasturar els pensaments però se n’ha de saber de tot se n’ha de saber per saber-ho tot i saber és una paraula d’aquelles que haurien d’estar a sota de l’aigua i que per recollir-la t’hauries de mullar també hi ha l’expressar-se malament expressament que en ocasions és més difícil que l’expressar-se bé amb el cul i tenim sort que no podem provocar-nos pets contínuament que sinó mantindríem uns diàlegs gasificats segurament poc interessants tot i que potser podríem començar a dialogar amb granotes i gripaus però els pensaments no només surten amb paraules (i pets) també els expressem amb dibuixos músiques fotografies construccions danses somriures aplaudiments tics expressions facials en general i llàgrimes sobretot llàgrimes hi ha quelcom que mostri millor la idiosincràsia de les nostres neurones en el moment que ens reguem els pòmuls un pensament líquid i salat que s’ens dirigeix cap als llavis perquè el cacem amb la llengua tastant el gust familiar del pensament tràgic que fa el cicle de sorgir del nostre cos per un forat i tornar-hi per un altre no perdeu les vostres llàgrimes llepeu-les són uns pensaments tristament fantàstics cuinats entre la vostra sang que si deixeu caure al terra es moriran a no ser que les deixeu caure al meu hort on al cap d’uns dies veureu un llimac que llepareu i tindrà gust de vosaltres mateixos malauradament fa molt que no ploro i al meu jardí només hi ha cargols contents que no paren de plorar

dissabte, 13 de març del 2010

TANT FLUIX COM SINCER




La Clara Roca viatja amb tren. Com cada setmana va a visitar els avis, que viuen a Bilistru, a uns cinquanta quilòmetres del poble de la Clara, Sifevi. La Clara observa per la finestra com deixa enrere terres que sempre ha vist però que mai ha visitat. Té un llibre entre les cuixes. Hi ha un noi que la mira des de l’altre banda del vagó, per veure-la s’ha de posar d’una determinada manera, s’ha de posar de tal forma que entre els seients i els caps de la gent aparegui la imatge retallada de la noia encantada mirant el paisatge. El noi la veu a trossos, cada vegada que la noia es mou, ell veu una part més del cos de la noia. Al final la noia s’adorm. El noi aprofita que s’ha adormit per canviar de seient sense ser descobert per la Clara. El llibre li ha caigut al terra, el jove el recull i el comença a fullejar. És el Henrich von Ofterdingen de Novalis, al noi aquest llibre no li sona de res, el comença a llegir, de sobte el tren fa un sotrac i la Clara es desperta. El noi no s’ha adonat que la Clara l’observa mig adormida, l’observa una estona, no el troba pas gaire guapo, però el fet de que llegeixi el seu llibre li agrada, el veu tant concentrat llegint el llibre que decideix no dir-li res i seguir dormint. El tren avança sense pausa, finalment el noi també s’adorm. Ella somnia amb un grup d’amics que apareixen amb membres de la seva família, ell somnia que està a la platja mirant el mar. Es desperten tots dos amb el cop de porta del revisor, que els hi demana inmediatament el bitllet. Li donen i l’home marxa. Es miren, sembla que s’agraden, el noi la troba hermosa, ella pensa que ell no és del tot guapo però li ha agradat el detall del llibre.
-Què, coneixes Novalis?
-Què?
-Novalis, el llibre que miraves.
-Ah, si, si molt bonic.
-Bonic?
-Molt m’agrada molt.
-Coneixes a Novalis?
-La veritat és que no.
-I què et sembla el que has llegit fins ara del meu llibre?
-Està bé, però la veritat és que no l’he llegit gaire atentament, estava més ocupat miran-te.
-Ah, doncs t’hauries de llegir aquest llibre atentament, és del millor que he llegit mai.
-Ho faré quan pugui.
-On vas?
-On vaig, on vaig, què vols dir?
-A on baixes del tren?
-Ah, a Motril.
-Aquest tren no para a Motril.
-No?
-No.
-Me cagundéu, m’he equivocat de tren.
-El que parava a Motril sortia després d’aquest.
-Osti, i ara que faig?
-Pots baixar a la pròxima estació i tornar enrere.
-Em sembla que ho hauré de fer. I tu on vas?
-Vaig a Bilistru, a visitar els avis. I tu què has de fer a Motril?
-És que un amic es casa i li fem una festa sorpresa abans de que cometi el gran disbarat.
-Calla.
-Què?
-Que callis!
-D’acord, d’acord.
El noi es queda estorat, no s’esperava aquella reacció de la Clara. El noi, que tenia el llibre a la mà durant la conversa, el deixa al seient del costat de la noia com si deixés un nadó sobre una pedra. La Clara se’l mira rancorosa. El noi mira per la finestra amb expressió reflexiva, no entén res. Quan arribi a Motril el primer que faré serà anar a comprar el llibre aquest de Novalis que ja no recordo ni com es diu. Caugundena, no sé ni què he fet malament, no entendré mai a les dones. La Clara comença a llegir el llibre des del punt on l’havia deixat, la seva expressió severa fa que el jove no s’atreveixi ni a mirar-la de reüll. El tren fa una parada, i un jove de vint-i-dos anys que estava escrivint quelcom amb l’ordinador portàtil apaga l’aparell i baixa del tren.

MEDIO TUTISSIMUS IBIS



La vergonya que em fa
El no poder plorar
Ni amb suc de ceba
Em torna cuc de seda

divendres, 12 de març del 2010

DE QUÈ?




Sí, d’una noia estranyament conspícua que no conec i s’em passeja pel cap unint sincrèticament totes les dones que m’estimo. Desmesuradament bella, tant bonica que no es pot mirar directament, que et crema la retina com si miréssis el déu Ra a la cara. Tant intel·ligent que costa entendre el vocabulari que utilitza, i tant amable i humil alhora, que sembla filla de déus Olímpics. Desterrada voluntàriament a la terra dels simples mortals per ajudar-los a reeixir en els petits propòsits de cada dia, que ella sap molt bé, són els que apropen l’home a la felicitat.

La veig amb els ulls tancats, només la veig en somnis, la conec de fa temps, no sé el seu nom, el seu rostre és un enigma, les seves paraules són d’olor de marialluïsa. Al despertar-me se m’escapa, fuig de la meva memòria, si la recordo és perquè em vaig trobar un paper a la tauleta de nit, sobre el llibre de Robert Walser, que deia: Sóc jo la que t’atrapa, la que a la nit no et deixa dormir i al matí no et deixa despertar, la teva nòvia de l’inconscient, la que t’eleva en somnis, el teu trauma mal curat. També podria ser que fos somnàmbul i que aquesta petita nota l’hagués escrit jo, però està escrita a mà, la lletra és impecable, regular, rodona, bufona, clara i entenedora, i jo faig una lletra que espanta al més experimentat corrector d’exàmens de centre de reinserció social. Fins fa poc tenia l’envejable capacitat de no capficar-me amb LES COSES, tenia una estabilitat emocional digne d’una pedra, és a dir: immutable. Sí, ja patia si em feia mal, o si algú del meu voltant no estava bé, ja reia si algú o quelcom em feia riure, ja plorava si s’em moria un familiar, etc. Però tenia la capacitat de tornar a la meva tranquil·litat natural quan m’ho proposava. Podia, si volia, oblidar preocupacions, oblidar problemes, oblidar persones i oblidar cOses que no m’interessaven. Però quan aquesta musa eclèctica va entrar al meu cap una nit, no en va tornar a sortir, les meves neurones ballaven sardanes i al mig no hi havia bolsos de iaies, hi havia la noia que només es veu amb els ulls tancats. La noia vivia dins meu. Ara, de tant en tant, em parlava, qualsevol m’hauria pres per esquizofrènic, però un dia vaig sentir un mal de cap estranyament fort i impressionant, vaig notar que la noia creixia dins meu. Sense poder pensar-m’ho gaire, vaig baixar al garatge de casa a buscar una destral de doble fulla. La vaig mirar una bona estona, mentre el cap s’em calentava i em creixia, vaig agafar la destral i la vaig clavar fort a la paret de fusta. Quasi esbotso la paret. Em vaig posar a uns quinze metres de la paret, mirant la fulla de la destral, a l’altura del meu front. No m’en vaig adonar i ja corria com un boig contra el meu destí. Un cop sec, brutalment fi, el crani s’em separava a poc a poc, i sorgia tranquil·lament, el meu cervell, que desvinculat del meu cos, marxava caminant.

AMANIDA D’OXÍMORONS I PASTANAGA:




Feliç
Agonia
Contenta
Tràgica
La vida
Sota terra
Somriu
Trista
La llum
Del dia
Llacrimal.

El bo
Del mal
Despertar
Somniant
Del veure’s
Dormint
Gaudint
L’enterrament
Brillant
D’obscur.

La joia
La merda
La flor
El fang
El pit
Amorf
La nit
L’infant
El vell
El bell
El Crist
Dionís
Amb pal
De pinya
De serp
Com cal.

I qui
Guanya?

A dormir,
Lleganya.


Hans Piotr Pignatelli

dijous, 11 de març del 2010

ENCARA NO SÉ COM ET DIUEN:




T’omples de valor de desig i véns cap a mi. Et veig que véns, poso cara de no haver-te vist venir i quan ets davant meu, el meu rostre es transforma en somriure servicial. Em demanes un paper de liar, t’el dono, em tornes el somriure i marxes. Després, al cap d’una estona vinc jo. No sé ni el que et dic, però encetem una conversa. Les nostres llengües i llavis es mouen creant paraules ordenades i intel·ligibles per tots dos. La conversa és banal i agradable, sense transcendència. Els nostres ulls es miren, mantenen la seva conversa muda però intensa, més intensa que la trivialitat de la que fan gala les nostres llengües i els nostres llavis. Alhora, el nostre cap manté un diàleg a part del dels ulls i el de la boca. Com si la nostra xarxa independent de neurones intercanviés informació de forma telepàtica, com una xarxa wi-fi. La boca diu: -Osti com neva-. Els ulls dilaten les pupil·les per mostrar el seu interior més sincer, i s’atrauen i es repelen les mirades com imants. Els nostres cervells es diuen: -t’estimo, però la meva boca no s’atreveix a dir-ho-.

dimecres, 10 de març del 2010

DEPLANTES:




Si al morir hem d’anar cap a una llum, el suïcidi deu ser una forma de fototropisme.

dilluns, 8 de març del 2010

EL SO D’UN PET:




el so
d'un pet
el nas
del mig
el cor
al pit
el foc
al cap
a ras
de pèl
un gos
que riu
el mar
el riu
el corb
al niu
tot prest
el tiu
que mor
i fiu
pro tot
és viu
i jo
joliu
amant
l'estiu
qu’és tot
esquiu
que va
i ve
com tu
amb mi
no té
sentit
treure’n
profit
no t’he
sentit
estic
dormint
dins de
l’espill
que veu
el crit
del llit
ferit
que rau
al fons
del pou
partit
no és
així
el punt
eixí
i la
coma
perllí
perllà
vindrà
no pas
demà
és lluny
d’aquí
d’allà
i si
em dic,
_ _ _ _ _ .