La Clara Roca viatja amb tren. Com cada setmana va a visitar els avis, que viuen a Bilistru, a uns cinquanta quilòmetres del poble de la Clara, Sifevi. La Clara observa per la finestra com deixa enrere terres que sempre ha vist però que mai ha visitat. Té un llibre entre les cuixes. Hi ha un noi que la mira des de l’altre banda del vagó, per veure-la s’ha de posar d’una determinada manera, s’ha de posar de tal forma que entre els seients i els caps de la gent aparegui la imatge retallada de la noia encantada mirant el paisatge. El noi la veu a trossos, cada vegada que la noia es mou, ell veu una part més del cos de la noia. Al final la noia s’adorm. El noi aprofita que s’ha adormit per canviar de seient sense ser descobert per la Clara. El llibre li ha caigut al terra, el jove el recull i el comença a fullejar. És el Henrich von Ofterdingen de Novalis, al noi aquest llibre no li sona de res, el comença a llegir, de sobte el tren fa un sotrac i la Clara es desperta. El noi no s’ha adonat que la Clara l’observa mig adormida, l’observa una estona, no el troba pas gaire guapo, però el fet de que llegeixi el seu llibre li agrada, el veu tant concentrat llegint el llibre que decideix no dir-li res i seguir dormint. El tren avança sense pausa, finalment el noi també s’adorm. Ella somnia amb un grup d’amics que apareixen amb membres de la seva família, ell somnia que està a la platja mirant el mar. Es desperten tots dos amb el cop de porta del revisor, que els hi demana inmediatament el bitllet. Li donen i l’home marxa. Es miren, sembla que s’agraden, el noi la troba hermosa, ella pensa que ell no és del tot guapo però li ha agradat el detall del llibre.
-Què, coneixes Novalis?
-Què?
-Novalis, el llibre que miraves.
-Ah, si, si molt bonic.
-Bonic?
-Molt m’agrada molt.
-Coneixes a Novalis?
-La veritat és que no.
-I què et sembla el que has llegit fins ara del meu llibre?
-Està bé, però la veritat és que no l’he llegit gaire atentament, estava més ocupat miran-te.
-Ah, doncs t’hauries de llegir aquest llibre atentament, és del millor que he llegit mai.
-Ho faré quan pugui.
-On vas?
-On vaig, on vaig, què vols dir?
-A on baixes del tren?
-Ah, a Motril.
-Aquest tren no para a Motril.
-No?
-No.
-Me cagundéu, m’he equivocat de tren.
-El que parava a Motril sortia després d’aquest.
-Osti, i ara que faig?
-Pots baixar a la pròxima estació i tornar enrere.
-Em sembla que ho hauré de fer. I tu on vas?
-Vaig a Bilistru, a visitar els avis. I tu què has de fer a Motril?
-És que un amic es casa i li fem una festa sorpresa abans de que cometi el gran disbarat.
-Calla.
-Què?
-Que callis!
-D’acord, d’acord.
El noi es queda estorat, no s’esperava aquella reacció de la Clara. El noi, que tenia el llibre a la mà durant la conversa, el deixa al seient del costat de la noia com si deixés un nadó sobre una pedra. La Clara se’l mira rancorosa. El noi mira per la finestra amb expressió reflexiva, no entén res.
Quan arribi a Motril el primer que faré serà anar a comprar el llibre aquest de Novalis que ja no recordo ni com es diu. Caugundena, no sé ni què he fet malament, no entendré mai a les dones. La Clara comença a llegir el llibre des del punt on l’havia deixat, la seva expressió severa fa que el jove no s’atreveixi ni a mirar-la de reüll. El tren fa una parada, i un jove de vint-i-dos anys que estava escrivint quelcom amb l’ordinador portàtil apaga l’aparell i baixa del tren.
