APADRINA UN KIWI:

Tu vas tot bé, tranquil, al teu ritme, saps el que has de fer, has de deixar de reflexionar, de pensar. Has de deixar la ment en blanc i esperar que t'hi entri sense que te n'adonis la última cançò de merda que hagis escoltat i recitar-ne mentalment la melodia i alguna paraula, nananna na na poliestireno nananna ei! nananna na na por la mañana nananna, con el nananna, i així vas treballant, desenvolupant una feina repetitiva que quan s'acaba et deixa amb l'estranya satisfacció del “ja està”, un dia menys, un dia més, esperant que arribi el divendres, i així anar llençant dies per la borda. Adéu dies, adéu moments en els que podries pensar, a Déu, a ningú, a la merda els dies que podries aprofitar per tu, per fer-te a tu mateix, per pensar-te. Va tot bé, tranquil, al teu ritme, saps el que has de fer … va tot bé, tranquil, al teu ritme, va tot bé, bé, molt bé.

En algún moment d'aquest migdia t'has vist sense mirall, t'has vist fregant el terra del cafè, fregant els plats, les taces, els cocis, la coberteria, passant el fregall per les taules, fent cafès, preparant amanides, entrepans, torrades i sopes, servint als clients, forçant somriures, has mirat al teu voltant i t'has vist sense mirall, t'has vist treballant fort, lluitant amb la fregona contra una taca seca de cafè. Té sentit, treballar té sentit, per treballar et paguen diners i amb diners pots anar al banc i ser feliç, pots treure diners del caixer i comprar coses, i si et vé de gust, pots pagar amb targeta. Amb diners pots pagar el transport de casa a la feina i et pots comprar el menjar, pots menjar, has de menjar per treballar, sinó no treballes fort, s'ha de menjar per treballar fort. Amb els diners que et paguen pots anar al cinema, et pots comprar cervesa, pots anar al supermercat i comprar cervesa, te la pots beure, en pots beure molta, et pots passar, i si et vé de gust, et pots fumar cigarros cada cinc minuts. D'aquesta manera et distreus i no penses tot el dia en la feina, així quan arribes al cafè, treballes molt millor, pots estar treballant i pensant en altres coses de la vida que no tenen a veure amb la feina, i així treballes molt millor, molt més fort, molt millor, per així treballar millor i poder guanyar diners per dur-los al banc, i treure'ls, i gastar, esbargir-te, anar a la biblioteca, llegir, anar en bicicleta, ballar i capbussar-te al mar, fer tot això i tornar a treballar, treballar fort, que és millor, i així poder guanyar diners, per poder treballar, fort.

Entre treballada i treballada la vida va ballant, avança, i tu amb ella, la vida, en general. Vius just al mig d'un infint temporal i espacial, tu ets el centre, la teva consciència és el punt inicial de l'espiral. Desapareixes a cada llit on dorms i apareixes a cada llit on et despertes. Apareixes i desapareixes, la vida va ballant al teu voltant, indiferent. A vegades alces la cara, t'omples de voluntat, de valentia, i balles amb ella, ella balla com vol i tu intentes seguir-la. A vegades la domines, i fit a fit, fas que dansi al teu ritme. D'ençà que danses amb ella que has après molts passos. Avui tu poses la música, i ella et dansa a la cara. Avui la vida es diu Gala, sí Gala, no porta calces, té els cabells llargs, llisos, castanys-rossos, és alta, està en forma, diu que fa yoga, té tres ulls marrons i porta una brusa de color blau-gris clar. D'acord.

.

jo sol, tot sol

tu lluna, tota lluna

UN RINOCERONT AL MIG DEL MAR

La vida mentre dorms, a vegades se t'omplen els ulls de música, a vegades mentre mors, quan desapareixes entre somni i vigília, a vegades, quan l'existir no ocupa lloc enlloc, allà d'esquenes, a vegades no et notes, a vegades ni respires, mors i neixes a cada llit, un rinoceront al mig del mar, el rinoceront de Dürer, un rinoceront al fons del mar. Dins del teu cap. Diuen cridant les aranyes que no vagis a dormir tard, que t’esperen. Tu vas somniar un rinoceront al mig d'un mar d'ovelles, tu m'ho vas dir i potser no te'n recordes. Avui, des del llit, he vist un elefant a la cuina, estava dret al costat de la llar de foc, portava una lupa. Tu has aparegut, estaves en una cantonada, asseguda al sostre, desafiant encongida les lleis de la gravetat, miraves al terra, no em miraves però em veies, i també em miraves, potser dormies i per això em notaves. A vegades se t’omplen els ulls de música, t’hi veus amb el cap, a vegades diuen cridant les neurones que no vagis a dormir tard, que t’esperen. Una balena al mig del camp. 

PUDOR:

Podria, si volgués, tornar-hi, tornar a escriure quasi diàriament, entortolligar-me el cap, posar-m'hi un gran turbant fet de carn picada, perdre el temps de mala manera, escriure. Pudor, poder, pot ser, tuf, pudor quan significa vergonya, pudor. Per què? Per qui? Perquè sí. Per tothom. Perquè sí no és cap resposta, a en Tothom no el conec. Tothom seria un nom prou joliu. Hola Odisseu. Escriure. Em fa mandra però ho necessito a la vegada. Per què? Perquè plou i quan plou cau aigua. M'obro el cap amb els dits contra el teclat, o no, segurmament no. No.   

AMPUTA:

amb els peus vestits de fang

deixes

           petjades

                          a

                              sobre

                                        la

                                             taula

osti quin ball

quin vent de faldilla

quin

                                  vent

                                                                         de

                                                                                                                    badall

EFERVESCENT

Fa hores que va del blanc al negre, del sostre blanc de l’habitació d’hospital, al negre que provoca la caiguda de parpelles. Obrir i tancar els ulls és tot el que ha fet en les últimes hores. Poca cosa passa, es nota el batec del cor i pren consciència del ritme de les seves respiracions. No vol ni recordar, no vol ni pensar en el futur i tampoc vol viure el present. No té ganes de pensar, només vol fondre’s, dividir-se. Li agradaria ser tan insignificant, tan mancat de significat com el blanc i el negre que veu contínuament. No vol dir res, vol ser neutre, pla, ambigu, silenciós, no vol ser més que un color primari sense forma, un intent d’existència etèria, convertir-se en concepte, el concepte buit, transformar-se en buit pensant en buit, ser res per escodrinyar-se entre la realitat, fer-se insignificant per al món, per les neurones, ser res, a tot arreu ser insignificant, com un color blanc i un color negre qualsevols, ser a tot arreu i no ser enlloc, ser eteri, sense identitat, perdre la gravetat. 

V

 

per la màgia de l’embut

on la música s’encalla

veurem l’ull de vellut

en precisa llambregada

dos dits de capvespre

surt fum de la cicatriu

podria posar-hi pebre

un sol punt suspensiu

.

S'HO POSA

Mil maneres de no dir res. Escriure alguna cosa és com no escriure res si ningú et llegeix. Acluques els ulls i et toques la barbeta, fas veure que penses, acabes pensant, cercant  per la buidor del teu cap algun tema, alguna paraula, alguna sensació, algun record que s’atreveixi a empènyer el teu bolígraf. No trobes res. Mira.

Si vols et pots quedar a dormir a la meva cara.

LA NA:

Na Gisela presumeix de la fortor dels seus furullus. Na Gisela es desenvolupa, es desembolica perllongant-se, rodolant pel terra. Na Gisela, ella, tan ambigua, tan boja, tan guapa, no sap on va, però va, avança la xicota, es desenvolupa, no té vergonya, ella diu les coses, ella, ella sola de nit en un carrer estret, és un imperi, el tronc d’un arbre obrint-se, una cançó escrita en braille. Na Gisela és un ganivet al coll quan la sang ja és freda, ella es pentina amb els dits i fa olor de fruita. Ja és gran, coixeja un xic, dues hores al dia més o menys, i té una paraula de color lila tatuada just a sobre el cor: eucaliptus.

S’ESTRENY:

 

oi!

Vaig perdent tots els botons

torno a la ciutat

perdo el cel

si se m’acaba la sal

hi poso la mel

torno a la ciutat

dins del meu cap

un món desmemoriat

les brides deslligades

i les cames adormides

hi ha un vers enverinat

que sinceres les mentides

tantes vides esberlades

al mig de l’eternitat

sort del sol

i de la infància

que ens miren estranyats

NOUS DOLORS

"Fotografiar una roca, que parezca una roca y que sea algo más que una roca"

Edward Weston

EL COLOR DE LES COSES

Fora del temps i de l’espai, viu al filtre, entre la realitat i el seu cap. Entre la percepció i la matèria tal com és. És el veritable tamís, que només veu el que es desenvolupa, deixant amagat tot el que resta quiet, impassible, aparentment transparent. No pot fer-hi res, només acostar-s’hi i retirar-se d’hora. El mirall quan tot és fosc. Quasi ni existeix, perquè no pot dir-se, només es veu quan ja no hi és. Potser és la figa del got de el aguador de Sevilla, el que hi ha entre l’ull-cervell i la camara, ets una camara. O potser és en Heidegger tranquil travessant l’autopista d’esquenes. És el pes de la traça de Ron Mueck. Tot en Tàpies. I cares d’aquestes amb els llavis apretats i els ulls mig apagats. Potser hauríem de sortir al carrer escampant creus a tort i a dret, com dogmàtics esbojarrats, escampant punts per l’eix de coordenades-món, creant constel·lacions atzaroses de matèria sobre matèria. O potser podríem parlar amb la paret.

FINS ON M'AGUANTES LA MIRADA

trenta-sis infinits

penjant d’un cel

fet de cordills

tres sabates xopes

dos biberons

sota d’un coll

que en l’aire enlaira

la mirada

la mirada dels mugrons

ja beu endins

figures d’aigua

si respiren els dofins

doncs fins on m’aguantes...

quan les nits cauen en coves

negres parpelles de plom

si volem per les flassades

abraçades d’arbres morts

som com lletres encarcarades

ennuegades dins d’un front

La musa i el mussol:

 La musa, la música, Ravel a tota llesca esparracant parets. Molt aviat al dematí, el sol encara neda en apnea. Cafè a la cafetera, dret amb els ulls tancats, un lleu balanceig, el barnús despenjant-se per tots costats fins al terra. Desvetllar-se tossint i expectorant a la pica. Una dutxa d’hora i mitja. Els rajos del sol entren al menjador garbellats per les cortines de ganxet. El càntir de ceràmica antic, els llibres a les estanteries, els llibres al terra, com defenestrats, morts contra les lloses. Mirades enfora, mirades endins. Deixondir-se, tornar a cercar el llit. El camí de llum blanca sobre el mar, destí, la lluna.

 

DESLLENGUAR-SE RARO:

a cops de pell


versos ortopèdics
d’estornell solitari


cranc
tens cara de cranc


rendit a evidències
no n’hi ha per tant
naveguen les ones
d’una ment en blanc


a destralades
ja arriba el badall
a sobre del mar
hi flota un mirall


pixant a la pica
no n’hi ha per tant
t’agrada una mica
el gust de la sang


una copa de tinto
una gota de fang
camina per l’aigua
el suc de la carn


fa molta fred


i el carnisser
passa la llengua
pel seu ganivet

LLLL

El mogrí, el montgró, el montgrí, el mugró de l’Empordà, el far que es veu de tot arreu, totes les carreteres passen per Verges, tots els pensaments són aigualits, aiguamolls, aiguamels de les memòries d’Empúries, la Gola de Ter, Sant Martí d’Empúries, des d’on millor s’empassa el vent, tramuntana, cel net, mirades fins a l’infinit, si les mirades poguessin abraçar l’òrbita de la terra et veuries el clatell, i el Montgrí, el pit, duna d’una pell, els elements s’emmirallen als teus ulls verds. El centre del teu món, per on orbiten sols i llunes, les ruïnes més que nues, i arriben dues nenes, ara que estava intentant fer-me un lloc entre els lletrats. Ara què? On els hi dic als meus ulls que mirin, si ja no hi ha camins, un arbre d’una sola branca, una nevera sense rasputin ni binocles ni prestatgeries especialitzades en pols, escric a raig perquè, com ja m’he dit moltes vegades, haig de fer veure que faig alguna cosa interessant quan hi ha noies guapes a prop, i questes dues són ben bé d’una altra espècie, rostre de fum, cintura d’aigua, llengua de foc, són franceses, jo sé una mica de francès però no entenc ni una paraula del que diuen, estic perdent facultats que no tenia. La llengua se’m crema amb el té verd, es toca els cabells, la de la dreta es grata a la cintura, llegeix, es deu preguntar què collons escric amb tanta afició i sense parar a pensiar ni un moment, deu pensar que tinc molt clar el que haig de dir, i de fet és cert, però no ho faré pas, no. NO! No als accidents! Es toca els cabells i em mira, tot a la vegada, i torna a mirar el llibre, per cert, som a la biblioteca, ara mou les cames amb nerviosisme, diria que intueix que escric sobre ella, es posa nerviosa, molt natural, m’acabo el té d’un glop i em tiro un pet, no, és broma, m’acabo el té i surto a fumar, ho escric abans de fer-ho com si ja ho hagués fet. Ara vinc. Prrrt...


Què anava a esborrar? Sí, ara ella també escriu, i també es para, i mira el llibre. L’altra noia ha desaparegut. Em pregunto una resposta: ella és aquí? aquí i ara, a un metre i mig, ara ve l’altra, intercanvien paraules en veu baixa, la que acaba de venir torna a marxar. Un adéu mut. Un ja n’hi ha prou de paraules insonoritzades, hauria d’exercitar una mica les cordes vocals, posar a prova la meva gola amb el poc francès que sé. Collons! Ara n’arriba una altra. Deixo d’escriure, penso en com allargar aquest teixit, em poso la mà a la cara, em grato la barbeta. M’acaba de mirar molt fort, es posa la mà esquerra a la falda, pensa, la torna al teclat de l’ordinador i escriu:


Hi ha un paio que no deixa de mirar-me, és a la meva esquerra, a un metre i mig, es deu pensar que no parlo català, només m’ha sentit parlar francés amb la meva germana, no sap que sóc del Rosselló i que podríem parlar si volgués, si s’atrevís a dir-me alguna cosa. Ha arribat fa mitja horeta, li han portat un té, he notat com es cremava la llengua amb el primer glop, i com intentava dissimular estossegant lleument per no cridar com un gall quan surt el sol. No ha parat d’escriure en tota l’estona, no em deixa concentrar, en comptes d’un teclat d’ordinador sembla que tingui un grapat de fulles seques, no para d’escriure, ho fa a hòsties, m’imagino les parides que deu escriure, no es para a pensar, no es pot escriure tanta estona seguida sense parar a pensar, deu transcriure sense reflexió les seves palles mentals, estúpides i forçades corregudes semàntiques. Ara es grata la barba, mira el mòbil, aixeca la mirada, em mira una mil·lèsima de segon i torna els ulls a la pantalla. Jo estic aquí per estudiar, he vingut a passar uns dies amb la família a l’Hostal Empúries per aïllar-me del meu dia a dia i estudiar, tinc molta feina, però aniria de festa amb molt de gust amb aquest noi, li llençaré una mirada, una única mirada llarga i intensa, si no reacciona, me’n vaig de caps a continuar el treball sobre Stefan George.


Res, ni una cosa ni l’altra, ni el noi m’ha dit res ni avanço amb el treball d’Stefan George, això de comentar poesia és com intentar no perdre’s pels camins de la muntanya sense saber el camí que porta al cim. Anar escrivint, anar borrant, avançant, retrocedint, per camins abandonats. Camins esborrats que s’han de tornar a resseguir.


Renoil! Mirada làser! Aquesta reina em deixarà inútil, ho estic fent molt malament, tant, que potser per fer justament el contrari del que hauria de fer les coses es troçaran tant que donaran tota la volta i seguirem vent en popa, llençant la retòrica per la borda. Una es diu Claire, ho acabo de sentir: Claire. L’altra li acaba de dir d’anar a fer un cigarroi. Surten. Agafo el paquet de manitou i surto. Al cel més ample del món es veuen els dibuixos que deixen les esteles dels avions, a cada ullada les línies es difuminen una mica més, fins que

MOSSEGA!

Pronunciar els punts suspensius aconseguir pronunciar-los sense obrir la boca que

l’audiència se n’adoni de que estàs pronunciant uns punts
suspensius i que puguis allargar-los tant com vulguis
eternament si volguessis un silenci justificat
Les aspiracions d’un cabdell de llana
L’altruïsme simfònic de la ciutat
Les metàfores menys metàfores
Figures retòriques madurant
a les branques d’una parra
Violí de vímet descordat
Noms de medicaments
A quin joc jugueu
Si voleu volar
Amb un
Peu
?

ROSTOLL

Set mil milions de caps pensant      ¨.

I tu tant indiferent                      ·:

mentre                                   .:

un ><>                               :

obre la <>                      .

dins un mar efervescent

ALL MARE!

cau l’última gota de l’ampolla, el vi, en gota, a la teva llengua, no en vols més, ja no, tot el vi que falta neda al teu estómac. Fas l’última calada, et cremes els dits, i el fum surt del teu cos, no com d’una xumeneia o d’un tren de vapor, sinó com d’un motor quan s’espatlla, com d’un misto quan s’apaga. T’aixeques com cada dematí per anar a treballar, t’aixeques de la cadira, després d’haver passat la nit contant ovelles. El sol ja marca les nou trenta-sis, i calles, camines xino xano amb els auriculars endollats a les parpelles. Passeges com si tinguessis tot el temps del món, t’atures a observar d’aprop qualsevol cosa: una coloma, el reflex del sol en el parabrises s’un cotxe, la disposició de les fulles seques a la vorera, i t’imagines coses de color blau-groc. I arribes tard, però no passa res, treballes a la teva empresa i tu ets l’únic treballador. Aixeques la persiana, i et grates els collons amb les dues mans, així, perquè sí, perquè mola un ou, i a més és gratis. De sobte, tot d'un plegat,  no passa absolutament res.

encara menys

ºoO

Em sents ara?!

LES DONES AMB BARRET

T’adorms mentre dormies. El baf entela el mirall, intentes netejar-lo amb la mà, però no el notes, el travesses. Hi entres. L’atmòsfera tèrbola, el núvol de bany, l’aigua flota, no saps on ets, no t’hi veus més enllà del nas. Hi ha llum però camines a les palpentes, coneixes el teu lavabo, però no trobes parets, no trobes cap límit, camines i camines, no entens com pot ser, vas a poc a poc, tens por de fotre’t la típica hòstia al dit petit del peu. Has canviat de dimensió, sembla un lloc infinit, no s’acaba, només saps on tens el terra i només saps on tens el terra.

i

Estòniaaaa

Letòniaaaaa

LITUÀNIA!

Bé? 

Si?

Doncs

vinga

va,

comencem.

Per

la

dreta 

s’acosta

un

gargall

com 

una

cosa,

una

cosa

molt

cosa,

diguem-ne 

material,

i

per

l’esquerra

un

fesolet

sardònic,

de

daltabaix

de

tot

un

ala

delta 

desmanegat, 

és 

a 

dir,

sense 

manegat, 

apila 

filferros 

a 

la 

llar 

de 

foc. 

Una 

piràmide 

d’ous 

de 

serp 

belluga 

llibres, 

els 

ordena 

segons 

el 

pes 

dels 

seus 

raonaments, 

al 

costat, 

dos 

clarinets 

discuteixen 

efusivament 

sobre 

qui 

té 

les 

mans 

més 

fredes 

i 

avisen 

al 

termòmetre, 

que 

no 

hi 

és, 

ha 

anat 

a 

acompanyar 

la 

seva 

filla 

al 

dentista, 

o 

a 

mirar 

sota 

el 

coixí. 

Abans 

de 

tot 

això, 

però, 

en 

Joel 

remava 

com 

un 

peix, 

navegant 

per 

la 

banyera, 

un 

viatge 

molt 

serè, 

molt 

solemnement 

mesurat, 

mirant 

al 

GPS 

cada 

minut

i 

mig 

exacte.  

]

Un descens concret
muntanya amunt
rastre d'un punt
que va a un indret

솔론

솔론(고대 그리스어: Σόλων; 기원전 638년경 ~기원전 558년경)은 고대 그리스 아테나이의 정치가, 입법자, 시인이다. 그리스의 일곱 현인 가운데 한 사람이기도 하다. 그는 특히 고졸기 아테나이의 정치, 경제, 도덕이 쇠퇴하는 가운데 이에 맞서 새로운 법을 세운 노력으로 유명하다. 기원전 594년에 아테나이 시민들이 합의하여 솔론은 정치 개혁을 위한 집행 조정자로 뽑혔다. 그는 토지 생산물의 많고 적음에 따라 시민을 4등급으로 나누고, 각 등급에 따라 참정권과 군사 의무를 정하였다. 솔론의 개혁은 단기적으로 실패하였으나 아테나이 민주정의 기초를 세웠다는 평가를 받는다.

기원전 6세기경 아테나이에 대한 문헌 혹은 고고학적 자료가 부족하여 솔론에 대해 알려진 바는 매우 적다. 그는 자신의 입법 개혁을 옹호하고 애국적 선전을 위해 기쁨에 대한 시를 썼다. 그의 작품은 단편으로만 남아 있다. 이런 작품들은 후대 작가들의 문헌에 인용되어 있으며, 여기서 단편들은 그가 쓴 것이 아닌데도 그의 작품으로 제시되었을 수도 있다. 헤로도토스나 플루타르코스 등 고대 작가들이 쓴 글이 솔론에 대한 주요 전거가 되는데, 그러나 이러한 글도 솔론이 죽은 쥐 수백 년 뒤에 쓴 것이며 당대의 역사는 학문 분과가 아니던 시절이었다. 아이스키네스 등 4세기의 웅변가들은 훨씬 후대의 자기네 법 전체를 솔론의 공으로 돌리는 경향이 있었다. 고고학에서는 비문 조각을 통해 솔론 시대에 대해 약간 밝혀내기도 했으나 성과는 미미하다. 어떤 학자들은 솔론과 그의 시대에 대해 우리가 아는 것은 불충분한 자료에 기반한 허구라고 주장하지만, 한편으로는 솔론에 대한 내용 상당수는 타당성이 있다고 보는 쪽도 있다.

LI DEIA:

 
El somni emergeix
Com un espai eteri
D’una esquerda en la raó...

La Teresa

ARC-EN-CIEL

 

“Vaig fins allà on sóc, no hi he arribat encara.”

Claude Cahun

Ai que sento un crit que com la nit m’abraça el no color em parla amb una llengua que no enganxo però jo sé que parla el pic la lluna caminades a rodanxes cabres blanques mal tallades onze panxes un camí cargolat descompassat només ell retina sanefes pel terra xarrupa llagues de camell amb l’esquena desfigura miralls i cap sivella li estima la cintura el cadell camina enrere en apnea de llerdons ai dia a tall de crani que mongeta jeans vas lliscant a contrapèl assadegat com la fregona dansant al ritme pom de porta parteixes la llum amb melodies de vidre ploren els mussols en carmanyoles el coixí fredolic es torna esponja melosa llaura d’un cop d’ull ensopeix l’aigua el llampec pervers que a vegades ortopèdia però bon dia pandereta inclement pantalons curts fins a l’aixella ja barreja samarretes el morter la barca nova tobogan extingint-se en l’existència mentre pallofa citrelleres i veu sogres a cada botó de la jaqueta és ben bé una roda de bicicleta sense roda un xiclet enganxat al rostre un punyal a la taulada humint-se de sol i de llibretes pies molt antigues com calcular les revolucions d’una taula de surf menjant tonyina en conserva directament de la llauna amb la forquilla com si fos la decència la reina del cel la que ens bomita. Ai.

M %

Constrye tu vida tal cómo la contarás.

Gide

A COLLIBÈ:

 

derrapant per la
pista dels dies
desfibril·ladors
a cada cantonada
llops manyacs
conyac que raja
el vèrtex s’anima
sembla que no
però tot i que plou
la llosa camina
s’estova la cara
de moixaina viva
un pètal de roca
una pedra de vidre
lluu la foscor
quan surt a migdia
sengles cignes
signes negres
no hi ha solucions,,,
no hi ha solucions,,,
clavegueres són venes
no hi ha solucions
perquè no hi ha problemes

PALIMPSEST:

-Llegeix-te un llibre pensant que quan el tanquis desapareixerà per sempre.- Penses mentre et cargoles un porret i aguantes el portàtil sota l’aixella al mig del carrer. Et truquen. Poses a prova la teva habilitat posan-te l’ordenador entre les cames i aguantant el caliquenyo mig liat amb una mà. Respons a la trucada, planxes el mòbil entre l’orella i l’hombro, segueixes liant i parlant. Tens les cames juntes, les mans treballant i parles com un imbècil perquè parles amb el teu germà. És una tradició no escrita el fet de parlar fent el subnormal amb el teu germà pel mòbil. Just en el moment en el que imites a la Duquesa de Alba i el teu cos sembla un tricicle desballestat, veus els ulls tuneladora que circulen per la vorera del davant. Ella. No cau ni una gota de vent, però el seu vestit dansa com la vela d’un vaixell, com la flama d’una espelma. La veus com passa de puntetes per sobre del bassal, com veu que la mires i com passa de tu com de la merda enllaunada. Passa, com un tros de carn freda, com un marbre de Bernini. És ella simplement, et dedica una mirada fugaç, se li corben i allarguen els llavis. Passa de llarg, amb aquelles cuixes i aquells talons com martells pneumàtics, i aquells melonets acabats de collir, i aquell cul malabarista. I caus, i des del terra tornes a caure. Caus.

TERMIDOR

Penitència, pel silenci d’un forat, penitència, penitència que no faig, penitència pels bons dies que fa per les juerguees que me pego per l’olor d’aquells cabells, per haber tastat el cel, haver-lo vist amb tot el cos, per estar massa perfecte, hòstia quij pet que Porto, facilitat penitència, passarem per ull, cap al coixí to i ju, o so o ni, por petinència sens dolor, que si vulc escric des del llombrígol la sort que tinc per ver mort l’ambició desmesurada i haver après a valorar els més petits grans de sorra, els llims i les argiles. Gallina és la paraula escollida per descriure’m aquests dies, la sonoritat: gallina, gallina, gallina de pell, tots aquests dies de juliol bebent-nos la sang en copa, madurant al sol, esforçant-nos de veritat per sentir el gust tou del dolce far niente, i l’esquena pelada per la llum, que aquest clima m’erosiona, i ara que per fi fa un dia gris surten unes cuixes d’un vestit com una cuca de llum prenent la lluna, guies a crits muts, fan aixecar-me cada dia. S’encripta l’ombra de l’ucalipto, rum rum, molt tranquil, massa potser, per tenir l’os més gros buit de peripècies, perquè últimament cultivo unes lleganyes que peten vidres, i demà, demà, demà serà la hòstia, recordarem aquests dies com pastilles de paradís, ens recordarem mirant com creixen les berengínies, i traient-nos la pols de sobre, i també inventarem algun record per amanir d’astúcia la nostra història, barrum. Apuntarem en una llibreta verda una línia infinita, farem coses molt rares, contra la nostra salut mental, llençarem idees bones a la merde, cercarem, amb esforç, el fracàs, per ser massa afortunats, petintència que no faig. 

DALLONSIS

a lloms d’una cabra

agafat a les banyes

travesses esquerdes

muntanyes peludes

perduren en runes

engrunes perdudes

grinyolen porugues

les neurones nues

Ç

 

Sempre, quasi sempre, a vegades, molt de tant en tant, quasi mai, mai, en Kon es posa a treballar sense tancar la porta del tot, ajustant-la just en el punt on pot veure la gent que passa pel carrer sense que puguin arribar a causa-li cap distracció. Treballa en una planta baixa, i per l’obertura de la porta, d’un dit d’amplada, veu una petita part molt fragmentada de la realitat que hi ha a fora. Quan en Kon s’hi posa, treballa com ningú, es concentra tant que és capaç d’analitzar-ho tot, no només el seu treball, sinó tot el que li diuen els sentits, i ara té la vista ficada a l’estretíssima part de vida que li entra per la porta. Veu gents i vehicles de tots colors passant per aquest seu filtre, ara pot veure matisos que es perdria si la porta fos oberta. Porta tants anys fent la mateixa feina, al mateix lloc, el mateix procés, amb la porta oberta de bat a bat, que ara que s’hi fixa, ara que ja no sap ni de què treballa, no pot apartar la vista d’aquella escletxa. Mirant mirant, reconeix perfectament el caminar descompassat de la dona que sembla que no hagi dormit en els últims vuit anys, és inconfusible, en Kon l’ha vist mil vegades, no sap on viu, no sap ni si és del poble, l’ha vist pels carrers amb una regularitat més que inexistent, la veu tres cops en un dia, després no la veu en dos anys, després la veu només els diumenges, i només la veu caminant, no l’ha vist mai parlant amb ningú, ni comprant el pa, ni el diari, ni agafant aiga de la font, ni res de res, només muntada sobre les seves cametes, a pas de tortuga, fent ziga-zagues. I ara hi pensa, ara que no l’ha vist del tot, ara que només l’ha intuït, pensa en aquesta dona i només li vénen pensaments buits, preguntes sense resposta, connexions infructuoses de neurones. Li entra al cap una idea com una trepanació, la de que potser mai més tornarà a veure a la dona, o que potser no la veurà fins d’aquí dos anys, o d’aquí dos dies, i que hauria de dir-li alguna cosa, perquè fins ara la veia sempre, quasi sempre, a vegades, molt de tant en tant, quasi mai, mai.

·························GAN·DUL·······················

[...]
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
[...]

ANAVA A BAIXAR LA PERSIANA, PERÒ...

Fofannes Vanitas. Self Portrait. 2012

Els cadàvers de les aranyes pendulejen a les pròpies teranyines. Hi ha una vida que té ganes de marxar després de veure que en aquell cap ja no hi ha idees, només rastres llunyans del que un dia va arribar a ser un principi escapçat. Un cap on només la pols es sent ben acollida, un  cap que mai ha cregut en res, i ara encara creu en menys. Una testa massa grossa, com una capella gegant, com una cúpula, la de la Catedral de Florència, la de Brunelleschi, on les formigues van a escoltar-se les parpelles. Els cadàvers de les aranyes moguts pel xiuxiu, entre borrissols, es pregunta la tortuga qui li dóna vida al vent. El crani, sobre el canell, trontolla. ON SINÓ EN EL BUIT I EN EL NO-RES FONAMENTAREM LA NOSTRA VIDA? Diu Espriu. Una obra de Duchamp: conreu de pols. Veure’s la pròpia calavera en una radiografia, veure que no hi ha res, sabent que la visió ens enganya, sabent, ara, que no hi ha res, només una mica de pols, una mica ja és massa, i la massa pesa molt. Un crani buit on només hi retrunyen els sorolls, on només el vent s’hi endinsa. 

ELS PEIXOS PIXEN SENSE PROBLEMES:

Avui que són d’acer les abraçades
A besades ens trenquem la cara
I ara ens volem a dentallades
Empesos pel vent més brusc
Flor de rusc de les mirades
Petits moments fruita d’arbust
Just provoca flamarades
La teva vida als meus ulls

DEIXA L'AIXELLA

Torna entrabancant-se, com vomitant-se a sobre, estossegant coses negres, amb una mà al front i l’altre a la cintura, com aguantant-se a ell mateix per no caure. I no cau, però avança d’una forma estranya, com un peix amb un ham al llavi, esforçant-se inútilment, per acabar anant enrere. A batzegades, amb un nerviosisme agònic, com esbotzat, i comença a parlar, esbatanat, intentant trencar el fil de pescar, o partir-se el llavi. 

La meva Nefertiti. Va i torna, no se m’esborra de la memòria la seva imatge, la seva persona, tota bruna, amb una corona de rastes enrotllades al cap, corona d’Alt i Baix Egipte, també la dea Medusa, quina cintura, quin fer més tendre, podria alletar-me dels seus somriures, viure dels seus ulls. Quin goig no tenir-te aquí davant meu, sinó a dintre, navegant entre neurones, vent en popa. Sí, ho he aconseguit, un altre record perfecte, perquè la perfecció només existeix en els records, i a l’Olla. Gràcies Isabel per la teva absència, per haver deixat petjada, per provocar aquestes paraules, aquest degoteig de llàgrimes de bolígraf, dels ulls, ni una gota. Altre cop parla la ploma, per dir-me que l’alegria i la tristesa es fonen (alegresa, tristria) i que estàn fetes de la mateixa matèria. L’aigua. La Baldufa.
 

La Isabel és de València, en Tales, de Milet.

Penses en una de les afirmacions que recordes de Man Ray: Les mentides d’avui són les veritats de demà, la sentència se t’ha aparegut al cap just després d’haver-li dit que no l’estimes. La sentència la vas sentir de Man Ray, però el que diu és més antic que el furgar-se els narius, fa temps que ja no et preocupa el que és veritat o el que és mentida, el que separa un concepte de l’altre és un fil tan prim que sovint es trenca. El que potser compta més és el que poses dins la teva testa, sigui veritat, mentida o un ram de fulles d’api, el que creus que vols arribar a dir és que s’hi viu prou bé en la ignorància, que realment hi ha coses que és millor no saber-les. Que la gràcia de la màgia és deixar-se enganyar.

Que la balança es decanti cap a la veritat o la tristesa, l’alegria o la mentida, depèn del botiguer, del jutge, però això no vol dir que no haguem de fer servir la retòrica per escombrar cap a casa i així poder dormir de peus, somniar sense dormir. Dir. Dir-ho malament, aglutinar parts de raonament, fer-ho malament i quedar-se tan ample. Tan ample, quina expresssió: quedar-se ample, m’aragda. O estar content com un pèsol, verd i rodonet de gatzara.

que el silenci pot arribar a ser una forma de violència, i que 

Li has dit al record, has recreat un diàleg dins del teu cap, has parlat amb ella. No, ella no t’ha dit res, ella no hi és, ets tu el que li has posat les paraules a la boca, i tu contestaves, per dins, tot això mentre estaves a classe, el professor parlant de la Revolució Russa i tu dialogant amb la Isabel que et viu a dins. Tu ets totes les veus. Algú. És. És dialogant amb un mateix, amb mala llet, com un pot arribar a ser tolerant i comprensiu amb la gent de mala fe, perquè tots podem arribar a ser el més gran dels fills de puta sense ni tan sols adonar-nos-en, pel simple fet de només escoltar una de les nostres veus. Peus.

Poc més que una excusa per escriure.

Has deixat d’escriure durant un temps, no has deixat d’escriure durant un temps. Has anat escrivint cosetes, simples frases aillades, idees, dos paraules en tot un dia. Dos paraules en tot un dia, ahir: vesso paciència. I ja està, aquesta és la notícia. Et sembla que t’has perdut en l’ordre. Has intentat ordenar la teva vida una mica, aixecar-te aviat cada matí, fer el llit (fer el llit (això s’ha de cridar fort: FER EL LLIIIIIIIT!!!!), anar a totes les classes, passar l’estona a les biblioteques, estudiant de veritat, i et sents més perdut que mai. Per primera vegada a la vida, comences els treballs setmanes abans d’haver-los d’entregar, i et mires el temari abans d’anar a les classes. No et reconeixes, beus aigua i fumes poc, esmorzes cada dia com una persona decent, ets cordial amb tothom, parles amb la gent, sembla que de cop se t’hagi despertat la llengua, just quan has silenciat la ploma.

Però segueixes perdut, abans com a mínim estaves perdut en el desordre, ara ho estas en l’ordre. Tampoc esperes trobar-te, de fet saps que això d’estar perdut és una manera de parlar, no estas perdut, estas a casa teva cony. I flor. Vius només pensant en el futur, no veus gens clar el teu present i comences a veure el teu passat com una edat daurada en la que les decisions es prenien soles, en la que el demà no es veia de tant lluny que estava. Ara veus aquell demà com un ahir, et sembla que ja vas tard, anar tard no era cap problema pel teu tu de fa un any, però ara ho veus diferent, l’ordre t’ha perdut. Tot i això ets prou feliç, saps que la felicitat no es pot dir, que dir-la és espantar-la, en el moment en que et consideres feliç deixes de ser-ho, això s’esmuny, i si ho escrius sabent-ho és perquè vols ordenar els teus pensaments al respecte, veus? perdut.

Sí, ets feliç i ho pots dir perquè és veritat, no ho pots demostrar, és posar-se a escriure i el món et cau a sobre, però tu, com un atlant, el soportes, hieràticament esforçat, com un cargol s’aguanta la closca, esperant que no el trepitjin. Portar a sobre un espiral, una forma natural, un remolí, el món gira imperfecte, i així encaixen les coses, i acabem sent sediments, perdem la nostra part immaterial. La vida viu perquè és volàtil. Gilipolles!

Vomites a bots i barrals, sense reflexió, enganyan-te, a sobre.

D’aquí uns anys veuràs que aquestes preocupacions són minúcies, fins i tot les consideraràs indignes, impròpies d’un noi que ha estat sempre obsequiat amb més del que es mereixia. Ara recordes perquè havies abandonat l’escriptura durant un temps, perquè aquest mirar-se a dins et fa exagerar els sentiments, per fer que les paraules ressonin més fort a dins el crani, i perquè no en saps. I perquè tot el que has escrit és mentida, és mentida, però les mentides d’avui són les veritats de demà, i espero que viceversa. I a poc a poc perds l’esperança, encara has tardat prou en adonar-te que no és infinita. El dormir. La tirita.