APADRINA UN KIWI:

Tu vas tot bé, tranquil, al teu ritme, saps el que has de fer, has de deixar de reflexionar, de pensar. Has de deixar la ment en blanc i esperar que t'hi entri sense que te n'adonis la última cançò de merda que hagis escoltat i recitar-ne mentalment la melodia i alguna paraula, nananna na na poliestireno nananna ei! nananna na na por la mañana nananna, con el nananna, i així vas treballant, desenvolupant una feina repetitiva que quan s'acaba et deixa amb l'estranya satisfacció del “ja està”, un dia menys, un dia més, esperant que arribi el divendres, i així anar llençant dies per la borda. Adéu dies, adéu moments en els que podries pensar, a Déu, a ningú, a la merda els dies que podries aprofitar per tu, per fer-te a tu mateix, per pensar-te. Va tot bé, tranquil, al teu ritme, saps el que has de fer … va tot bé, tranquil, al teu ritme, va tot bé, bé, molt bé.

En algún moment d'aquest migdia t'has vist sense mirall, t'has vist fregant el terra del cafè, fregant els plats, les taces, els cocis, la coberteria, passant el fregall per les taules, fent cafès, preparant amanides, entrepans, torrades i sopes, servint als clients, forçant somriures, has mirat al teu voltant i t'has vist sense mirall, t'has vist treballant fort, lluitant amb la fregona contra una taca seca de cafè. Té sentit, treballar té sentit, per treballar et paguen diners i amb diners pots anar al banc i ser feliç, pots treure diners del caixer i comprar coses, i si et vé de gust, pots pagar amb targeta. Amb diners pots pagar el transport de casa a la feina i et pots comprar el menjar, pots menjar, has de menjar per treballar, sinó no treballes fort, s'ha de menjar per treballar fort. Amb els diners que et paguen pots anar al cinema, et pots comprar cervesa, pots anar al supermercat i comprar cervesa, te la pots beure, en pots beure molta, et pots passar, i si et vé de gust, et pots fumar cigarros cada cinc minuts. D'aquesta manera et distreus i no penses tot el dia en la feina, així quan arribes al cafè, treballes molt millor, pots estar treballant i pensant en altres coses de la vida que no tenen a veure amb la feina, i així treballes molt millor, molt més fort, molt millor, per així treballar millor i poder guanyar diners per dur-los al banc, i treure'ls, i gastar, esbargir-te, anar a la biblioteca, llegir, anar en bicicleta, ballar i capbussar-te al mar, fer tot això i tornar a treballar, treballar fort, que és millor, i així poder guanyar diners, per poder treballar, fort.

Entre treballada i treballada la vida va ballant, avança, i tu amb ella, la vida, en general. Vius just al mig d'un infint temporal i espacial, tu ets el centre, la teva consciència és el punt inicial de l'espiral. Desapareixes a cada llit on dorms i apareixes a cada llit on et despertes. Apareixes i desapareixes, la vida va ballant al teu voltant, indiferent. A vegades alces la cara, t'omples de voluntat, de valentia, i balles amb ella, ella balla com vol i tu intentes seguir-la. A vegades la domines, i fit a fit, fas que dansi al teu ritme. D'ençà que danses amb ella que has après molts passos. Avui tu poses la música, i ella et dansa a la cara. Avui la vida es diu Gala, sí Gala, no porta calces, té els cabells llargs, llisos, castanys-rossos, és alta, està en forma, diu que fa yoga, té tres ulls marrons i porta una brusa de color blau-gris clar. D'acord.

.

jo sol, tot sol

tu lluna, tota lluna

UN RINOCERONT AL MIG DEL MAR

La vida mentre dorms, a vegades se t'omplen els ulls de música, a vegades mentre mors, quan desapareixes entre somni i vigília, a vegades, quan l'existir no ocupa lloc enlloc, allà d'esquenes, a vegades no et notes, a vegades ni respires, mors i neixes a cada llit, un rinoceront al mig del mar, el rinoceront de Dürer, un rinoceront al fons del mar. Dins del teu cap. Diuen cridant les aranyes que no vagis a dormir tard, que t’esperen. Tu vas somniar un rinoceront al mig d'un mar d'ovelles, tu m'ho vas dir i potser no te'n recordes. Avui, des del llit, he vist un elefant a la cuina, estava dret al costat de la llar de foc, portava una lupa. Tu has aparegut, estaves en una cantonada, asseguda al sostre, desafiant encongida les lleis de la gravetat, miraves al terra, no em miraves però em veies, i també em miraves, potser dormies i per això em notaves. A vegades se t’omplen els ulls de música, t’hi veus amb el cap, a vegades diuen cridant les neurones que no vagis a dormir tard, que t’esperen. Una balena al mig del camp. 

PUDOR:

Podria, si volgués, tornar-hi, tornar a escriure quasi diàriament, entortolligar-me el cap, posar-m'hi un gran turbant fet de carn picada, perdre el temps de mala manera, escriure. Pudor, poder, pot ser, tuf, pudor quan significa vergonya, pudor. Per què? Per qui? Perquè sí. Per tothom. Perquè sí no és cap resposta, a en Tothom no el conec. Tothom seria un nom prou joliu. Hola Odisseu. Escriure. Em fa mandra però ho necessito a la vegada. Per què? Perquè plou i quan plou cau aigua. M'obro el cap amb els dits contra el teclat, o no, segurmament no. No.   

AMPUTA:

amb els peus vestits de fang

deixes

           petjades

                          a

                              sobre

                                        la

                                             taula

osti quin ball

quin vent de faldilla

quin

                                  vent

                                                                         de

                                                                                                                    badall

EFERVESCENT

Fa hores que va del blanc al negre, del sostre blanc de l’habitació d’hospital, al negre que provoca la caiguda de parpelles. Obrir i tancar els ulls és tot el que ha fet en les últimes hores. Poca cosa passa, es nota el batec del cor i pren consciència del ritme de les seves respiracions. No vol ni recordar, no vol ni pensar en el futur i tampoc vol viure el present. No té ganes de pensar, només vol fondre’s, dividir-se. Li agradaria ser tan insignificant, tan mancat de significat com el blanc i el negre que veu contínuament. No vol dir res, vol ser neutre, pla, ambigu, silenciós, no vol ser més que un color primari sense forma, un intent d’existència etèria, convertir-se en concepte, el concepte buit, transformar-se en buit pensant en buit, ser res per escodrinyar-se entre la realitat, fer-se insignificant per al món, per les neurones, ser res, a tot arreu ser insignificant, com un color blanc i un color negre qualsevols, ser a tot arreu i no ser enlloc, ser eteri, sense identitat, perdre la gravetat. 

V

 

per la màgia de l’embut

on la música s’encalla

veurem l’ull de vellut

en precisa llambregada

dos dits de capvespre

surt fum de la cicatriu

podria posar-hi pebre

un sol punt suspensiu

.

S'HO POSA

Mil maneres de no dir res. Escriure alguna cosa és com no escriure res si ningú et llegeix. Acluques els ulls i et toques la barbeta, fas veure que penses, acabes pensant, cercant  per la buidor del teu cap algun tema, alguna paraula, alguna sensació, algun record que s’atreveixi a empènyer el teu bolígraf. No trobes res. Mira.

Si vols et pots quedar a dormir a la meva cara.

LA NA:

Na Gisela presumeix de la fortor dels seus furullus. Na Gisela es desenvolupa, es desembolica perllongant-se, rodolant pel terra. Na Gisela, ella, tan ambigua, tan boja, tan guapa, no sap on va, però va, avança la xicota, es desenvolupa, no té vergonya, ella diu les coses, ella, ella sola de nit en un carrer estret, és un imperi, el tronc d’un arbre obrint-se, una cançó escrita en braille. Na Gisela és un ganivet al coll quan la sang ja és freda, ella es pentina amb els dits i fa olor de fruita. Ja és gran, coixeja un xic, dues hores al dia més o menys, i té una paraula de color lila tatuada just a sobre el cor: eucaliptus.

S’ESTRENY:

 

oi!

Vaig perdent tots els botons

torno a la ciutat

perdo el cel

si se m’acaba la sal

hi poso la mel

torno a la ciutat

dins del meu cap

un món desmemoriat

les brides deslligades

i les cames adormides

hi ha un vers enverinat

que sinceres les mentides

tantes vides esberlades

al mig de l’eternitat

sort del sol

i de la infància

que ens miren estranyats

NOUS DOLORS

"Fotografiar una roca, que parezca una roca y que sea algo más que una roca"

Edward Weston

EL COLOR DE LES COSES

Fora del temps i de l’espai, viu al filtre, entre la realitat i el seu cap. Entre la percepció i la matèria tal com és. És el veritable tamís, que només veu el que es desenvolupa, deixant amagat tot el que resta quiet, impassible, aparentment transparent. No pot fer-hi res, només acostar-s’hi i retirar-se d’hora. El mirall quan tot és fosc. Quasi ni existeix, perquè no pot dir-se, només es veu quan ja no hi és. Potser és la figa del got de el aguador de Sevilla, el que hi ha entre l’ull-cervell i la camara, ets una camara. O potser és en Heidegger tranquil travessant l’autopista d’esquenes. És el pes de la traça de Ron Mueck. Tot en Tàpies. I cares d’aquestes amb els llavis apretats i els ulls mig apagats. Potser hauríem de sortir al carrer escampant creus a tort i a dret, com dogmàtics esbojarrats, escampant punts per l’eix de coordenades-món, creant constel·lacions atzaroses de matèria sobre matèria. O potser podríem parlar amb la paret.

FINS ON M'AGUANTES LA MIRADA

trenta-sis infinits

penjant d’un cel

fet de cordills

tres sabates xopes

dos biberons

sota d’un coll

que en l’aire enlaira

la mirada

la mirada dels mugrons

ja beu endins

figures d’aigua

si respiren els dofins

doncs fins on m’aguantes...

quan les nits cauen en coves

negres parpelles de plom

si volem per les flassades

abraçades d’arbres morts

som com lletres encarcarades

ennuegades dins d’un front

La musa i el mussol:

 La musa, la música, Ravel a tota llesca esparracant parets. Molt aviat al dematí, el sol encara neda en apnea. Cafè a la cafetera, dret amb els ulls tancats, un lleu balanceig, el barnús despenjant-se per tots costats fins al terra. Desvetllar-se tossint i expectorant a la pica. Una dutxa d’hora i mitja. Els rajos del sol entren al menjador garbellats per les cortines de ganxet. El càntir de ceràmica antic, els llibres a les estanteries, els llibres al terra, com defenestrats, morts contra les lloses. Mirades enfora, mirades endins. Deixondir-se, tornar a cercar el llit. El camí de llum blanca sobre el mar, destí, la lluna.

 

DESLLENGUAR-SE RARO:

a cops de pell


versos ortopèdics
d’estornell solitari


cranc
tens cara de cranc


rendit a evidències
no n’hi ha per tant
naveguen les ones
d’una ment en blanc


a destralades
ja arriba el badall
a sobre del mar
hi flota un mirall


pixant a la pica
no n’hi ha per tant
t’agrada una mica
el gust de la sang


una copa de tinto
una gota de fang
camina per l’aigua
el suc de la carn


fa molta fred


i el carnisser
passa la llengua
pel seu ganivet

LLLL

El mogrí, el montgró, el montgrí, el mugró de l’Empordà, el far que es veu de tot arreu, totes les carreteres passen per Verges, tots els pensaments són aigualits, aiguamolls, aiguamels de les memòries d’Empúries, la Gola de Ter, Sant Martí d’Empúries, des d’on millor s’empassa el vent, tramuntana, cel net, mirades fins a l’infinit, si les mirades poguessin abraçar l’òrbita de la terra et veuries el clatell, i el Montgrí, el pit, duna d’una pell, els elements s’emmirallen als teus ulls verds. El centre del teu món, per on orbiten sols i llunes, les ruïnes més que nues, i arriben dues nenes, ara que estava intentant fer-me un lloc entre els lletrats. Ara què? On els hi dic als meus ulls que mirin, si ja no hi ha camins, un arbre d’una sola branca, una nevera sense rasputin ni binocles ni prestatgeries especialitzades en pols, escric a raig perquè, com ja m’he dit moltes vegades, haig de fer veure que faig alguna cosa interessant quan hi ha noies guapes a prop, i questes dues són ben bé d’una altra espècie, rostre de fum, cintura d’aigua, llengua de foc, són franceses, jo sé una mica de francès però no entenc ni una paraula del que diuen, estic perdent facultats que no tenia. La llengua se’m crema amb el té verd, es toca els cabells, la de la dreta es grata a la cintura, llegeix, es deu preguntar què collons escric amb tanta afició i sense parar a pensiar ni un moment, deu pensar que tinc molt clar el que haig de dir, i de fet és cert, però no ho faré pas, no. NO! No als accidents! Es toca els cabells i em mira, tot a la vegada, i torna a mirar el llibre, per cert, som a la biblioteca, ara mou les cames amb nerviosisme, diria que intueix que escric sobre ella, es posa nerviosa, molt natural, m’acabo el té d’un glop i em tiro un pet, no, és broma, m’acabo el té i surto a fumar, ho escric abans de fer-ho com si ja ho hagués fet. Ara vinc. Prrrt...


Què anava a esborrar? Sí, ara ella també escriu, i també es para, i mira el llibre. L’altra noia ha desaparegut. Em pregunto una resposta: ella és aquí? aquí i ara, a un metre i mig, ara ve l’altra, intercanvien paraules en veu baixa, la que acaba de venir torna a marxar. Un adéu mut. Un ja n’hi ha prou de paraules insonoritzades, hauria d’exercitar una mica les cordes vocals, posar a prova la meva gola amb el poc francès que sé. Collons! Ara n’arriba una altra. Deixo d’escriure, penso en com allargar aquest teixit, em poso la mà a la cara, em grato la barbeta. M’acaba de mirar molt fort, es posa la mà esquerra a la falda, pensa, la torna al teclat de l’ordinador i escriu:


Hi ha un paio que no deixa de mirar-me, és a la meva esquerra, a un metre i mig, es deu pensar que no parlo català, només m’ha sentit parlar francés amb la meva germana, no sap que sóc del Rosselló i que podríem parlar si volgués, si s’atrevís a dir-me alguna cosa. Ha arribat fa mitja horeta, li han portat un té, he notat com es cremava la llengua amb el primer glop, i com intentava dissimular estossegant lleument per no cridar com un gall quan surt el sol. No ha parat d’escriure en tota l’estona, no em deixa concentrar, en comptes d’un teclat d’ordinador sembla que tingui un grapat de fulles seques, no para d’escriure, ho fa a hòsties, m’imagino les parides que deu escriure, no es para a pensar, no es pot escriure tanta estona seguida sense parar a pensar, deu transcriure sense reflexió les seves palles mentals, estúpides i forçades corregudes semàntiques. Ara es grata la barba, mira el mòbil, aixeca la mirada, em mira una mil·lèsima de segon i torna els ulls a la pantalla. Jo estic aquí per estudiar, he vingut a passar uns dies amb la família a l’Hostal Empúries per aïllar-me del meu dia a dia i estudiar, tinc molta feina, però aniria de festa amb molt de gust amb aquest noi, li llençaré una mirada, una única mirada llarga i intensa, si no reacciona, me’n vaig de caps a continuar el treball sobre Stefan George.


Res, ni una cosa ni l’altra, ni el noi m’ha dit res ni avanço amb el treball d’Stefan George, això de comentar poesia és com intentar no perdre’s pels camins de la muntanya sense saber el camí que porta al cim. Anar escrivint, anar borrant, avançant, retrocedint, per camins abandonats. Camins esborrats que s’han de tornar a resseguir.


Renoil! Mirada làser! Aquesta reina em deixarà inútil, ho estic fent molt malament, tant, que potser per fer justament el contrari del que hauria de fer les coses es troçaran tant que donaran tota la volta i seguirem vent en popa, llençant la retòrica per la borda. Una es diu Claire, ho acabo de sentir: Claire. L’altra li acaba de dir d’anar a fer un cigarroi. Surten. Agafo el paquet de manitou i surto. Al cel més ample del món es veuen els dibuixos que deixen les esteles dels avions, a cada ullada les línies es difuminen una mica més, fins que

MOSSEGA!

Pronunciar els punts suspensius aconseguir pronunciar-los sense obrir la boca que

l’audiència se n’adoni de que estàs pronunciant uns punts
suspensius i que puguis allargar-los tant com vulguis
eternament si volguessis un silenci justificat
Les aspiracions d’un cabdell de llana
L’altruïsme simfònic de la ciutat
Les metàfores menys metàfores
Figures retòriques madurant
a les branques d’una parra
Violí de vímet descordat
Noms de medicaments
A quin joc jugueu
Si voleu volar
Amb un
Peu
?

ROSTOLL

Set mil milions de caps pensant      ¨.

I tu tant indiferent                      ·:

mentre                                   .:

un ><>                               :

obre la <>                      .

dins un mar efervescent

ALL MARE!

cau l’última gota de l’ampolla, el vi, en gota, a la teva llengua, no en vols més, ja no, tot el vi que falta neda al teu estómac. Fas l’última calada, et cremes els dits, i el fum surt del teu cos, no com d’una xumeneia o d’un tren de vapor, sinó com d’un motor quan s’espatlla, com d’un misto quan s’apaga. T’aixeques com cada dematí per anar a treballar, t’aixeques de la cadira, després d’haver passat la nit contant ovelles. El sol ja marca les nou trenta-sis, i calles, camines xino xano amb els auriculars endollats a les parpelles. Passeges com si tinguessis tot el temps del món, t’atures a observar d’aprop qualsevol cosa: una coloma, el reflex del sol en el parabrises s’un cotxe, la disposició de les fulles seques a la vorera, i t’imagines coses de color blau-groc. I arribes tard, però no passa res, treballes a la teva empresa i tu ets l’únic treballador. Aixeques la persiana, i et grates els collons amb les dues mans, així, perquè sí, perquè mola un ou, i a més és gratis. De sobte, tot d'un plegat,  no passa absolutament res.

encara menys