El mogrí, el montgró, el montgrí, el mugró de l’Empordà, el far que es veu de tot arreu, totes les carreteres passen per Verges, tots els pensaments són aigualits, aiguamolls, aiguamels de les memòries d’Empúries, la Gola de Ter, Sant Martí d’Empúries, des d’on millor s’empassa el vent, tramuntana, cel net, mirades fins a l’infinit, si les mirades poguessin abraçar l’òrbita de la terra et veuries el clatell, i el Montgrí, el pit, duna d’una pell, els elements s’emmirallen als teus ulls verds. El centre del teu món, per on orbiten sols i llunes, les ruïnes més que nues, i arriben dues nenes, ara que estava intentant fer-me un lloc entre els lletrats. Ara què? On els hi dic als meus ulls que mirin, si ja no hi ha camins, un arbre d’una sola branca, una nevera sense rasputin ni binocles ni prestatgeries especialitzades en pols, escric a raig perquè, com ja m’he dit moltes vegades, haig de fer veure que faig alguna cosa interessant quan hi ha noies guapes a prop, i questes dues són ben bé d’una altra espècie, rostre de fum, cintura d’aigua, llengua de foc, són franceses, jo sé una mica de francès però no entenc ni una paraula del que diuen, estic perdent facultats que no tenia. La llengua se’m crema amb el té verd, es toca els cabells, la de la dreta es grata a la cintura, llegeix, es deu preguntar què collons escric amb tanta afició i sense parar a pensiar ni un moment, deu pensar que tinc molt clar el que haig de dir, i de fet és cert, però no ho faré pas, no. NO! No als accidents! Es toca els cabells i em mira, tot a la vegada, i torna a mirar el llibre, per cert, som a la biblioteca, ara mou les cames amb nerviosisme, diria que intueix que escric sobre ella, es posa nerviosa, molt natural, m’acabo el té d’un glop i em tiro un pet, no, és broma, m’acabo el té i surto a fumar, ho escric abans de fer-ho com si ja ho hagués fet. Ara vinc. Prrrt...
Què anava a esborrar? Sí, ara ella també escriu, i també es para, i mira el llibre. L’altra noia ha desaparegut. Em pregunto una resposta: ella és aquí? aquí i ara, a un metre i mig, ara ve l’altra, intercanvien paraules en veu baixa, la que acaba de venir torna a marxar. Un adéu mut. Un ja n’hi ha prou de paraules insonoritzades, hauria d’exercitar una mica les cordes vocals, posar a prova la meva gola amb el poc francès que sé. Collons! Ara n’arriba una altra. Deixo d’escriure, penso en com allargar aquest teixit, em poso la mà a la cara, em grato la barbeta. M’acaba de mirar molt fort, es posa la mà esquerra a la falda, pensa, la torna al teclat de l’ordinador i escriu:
Hi ha un paio que no deixa de mirar-me, és a la meva esquerra, a un metre i mig, es deu pensar que no parlo català, només m’ha sentit parlar francés amb la meva germana, no sap que sóc del Rosselló i que podríem parlar si volgués, si s’atrevís a dir-me alguna cosa. Ha arribat fa mitja horeta, li han portat un té, he notat com es cremava la llengua amb el primer glop, i com intentava dissimular estossegant lleument per no cridar com un gall quan surt el sol. No ha parat d’escriure en tota l’estona, no em deixa concentrar, en comptes d’un teclat d’ordinador sembla que tingui un grapat de fulles seques, no para d’escriure, ho fa a hòsties, m’imagino les parides que deu escriure, no es para a pensar, no es pot escriure tanta estona seguida sense parar a pensar, deu transcriure sense reflexió les seves palles mentals, estúpides i forçades corregudes semàntiques. Ara es grata la barba, mira el mòbil, aixeca la mirada, em mira una mil·lèsima de segon i torna els ulls a la pantalla. Jo estic aquí per estudiar, he vingut a passar uns dies amb la família a l’Hostal Empúries per aïllar-me del meu dia a dia i estudiar, tinc molta feina, però aniria de festa amb molt de gust amb aquest noi, li llençaré una mirada, una única mirada llarga i intensa, si no reacciona, me’n vaig de caps a continuar el treball sobre Stefan George.
Res, ni una cosa ni l’altra, ni el noi m’ha dit res ni avanço amb el treball d’Stefan George, això de comentar poesia és com intentar no perdre’s pels camins de la muntanya sense saber el camí que porta al cim. Anar escrivint, anar borrant, avançant, retrocedint, per camins abandonats. Camins esborrats que s’han de tornar a resseguir.
Renoil! Mirada làser! Aquesta reina em deixarà inútil, ho estic fent molt malament, tant, que potser per fer justament el contrari del que hauria de fer les coses es troçaran tant que donaran tota la volta i seguirem vent en popa, llençant la retòrica per la borda. Una es diu Claire, ho acabo de sentir: Claire. L’altra li acaba de dir d’anar a fer un cigarroi. Surten. Agafo el paquet de manitou i surto. Al cel més ample del món es veuen els dibuixos que deixen les esteles dels avions, a cada ullada les línies es difuminen una mica més, fins que
