S'HA ACABAT EL PLINT:

-Hola, que hi és el Sr. Tubercle?
-Si ets tu el Sr. Tubercle...
-Ah¨.

L'hi es que de la ho a en ni com si no

Els sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments dels sentiments també tenen sentiments, i els calçotets no.

NO S’HI VEU BÉ:

El rei Mides es passeja per l’esquadra del wok. L’Eleuteri construeix garjoles amb la seva miopia. I davant d’això només podem divinitzar tríglifs, tortugues i tortures. Ja m’ho deies quan eres petit, que l’assecador de vacunes era la millor tuba del món mig mòlt. A la piga té una cuixa. Un vol de raó pels voltants del jaciment bronzejat i llestos. A tRepitjar.

...............................?...................................

Per què regalar enigmes a ens imperceptibles? Per què ser el líder espiritual dels interrogants? Per què donar tantes voltes a les coses? Quines coses? Per què? Per què omplir pàgines i pàgines? Per què aixecar-se del llit cada matí? Per què vestir-se i rentar-se les dents i per què tornar a casa? Per què? Per què tantes preguntes? Per què tan poques respostes? Per què t’escric això? Per què no escriure’t fins demà? Per què no? Per què sí? Per què tantes repeticions acaben sonant a buit? Per què? Per què no perdre el sentit? Per què no dir el que penso? Penso? Per què? Per què rumolifitzar tròlens vius en forma d’espiral? Eh? Tu ho saps? Per què aquest etern retorn tant fresc, dolç i jove? Per què passejo les puntes dels dits pel teclat? Per què no toco el piano? Per què buscar la pregunta més encertada? Per què trobar-la? Per què no calles?

VAVAVAVAvAvAvAvAvAvAvAVAVAVAVAV

Ramuf: A la merda!
Rací: In media res.
Ramuf: Per què, per què!?
Rací: Això no se sap mai, ja ho diuen, que cada persona és un món.
Ramuf: Ja, i què haig de fer, passar el que em queda de vida lamentant-me per aquest fet, o actuar?
Rací: Ja jas actuat i no t’ha sortit bé.
Ramuf: Ja, i què, em llenço riu avall?
Rací: Sí.
Ramuf: Cullons com m’ajudes...
Rací: Si no vols tenir problemes... more’t.
Ramuf: Osti, que cabró. I si ho faig què, no et sabria greu?
Rací: I tant que em sabria greu, però ja sé que no ho faràs, a més, jo no et puc donar cap consell sobre el que t’ha passat. L’únic que et puc dir és que hi pensis sense capficar-te...
Ramuf: Doncs què em suggereixes?
Rací: No m’agrada donar consells, però ... tira’t d’un pont.
Ramuf: Cullons nanu, de veritat vols perdre’m de vista per sempre?
Rací: Cullòòò, se t’ha d’explicar tot?
Ramuf: Menuuu...
Rací: No vull que saltis, però vull que facis el camí fins al pont, arribis, miris avall i vegis el que t’espera. Però ara ja no té gràcia que no et tiris perquè ja t’he dit que no et tiris.
Ramuf: Així què? Vaig caminant fins al pont, miro avall, i torno a casa?
Rací: No, vés fins al pont, mira avall, reflexiona, torna a casa, torna a reflexionar, torna a anar cap al pont i tira’t, llença’t, sense por.

DESPUNTANT DESCOMANT

És el tema aquest de les reflexions els pensaments que es cusen al cap i després s’emancipen surten pels dits en forma de lletres ordenades surten per la boca en fonemes intel·ligibles o en forma d’actes i actituds com per exemple donar-li un cop de cara a una paret sembla un procés fàcil aquest de deixar pasturar els pensaments però se n’ha de saber de tot se n’ha de saber per saber-ho tot i saber és una paraula d’aquelles que haurien d’estar a sota de l’aigua i que per recollir-la t’hauries de mullar també hi ha l’expressar-se malament expressament que en ocasions és més difícil que l’expressar-se bé amb el cul i tenim sort que no podem provocar-nos pets contínuament que sinó mantindríem uns diàlegs gasificats segurament poc interessants tot i que potser podríem començar a dialogar amb granotes i gripaus però els pensaments no només surten amb paraules (i pets) també els expressem amb dibuixos músiques fotografies construccions danses somriures aplaudiments tics expressions facials en general i llàgrimes sobretot llàgrimes hi ha quelcom que mostri millor la idiosincràsia de les nostres neurones en el moment que ens reguem els pòmuls un pensament líquid i salat que s’ens dirigeix cap als llavis perquè el cacem amb la llengua tastant el gust familiar del pensament tràgic que fa el cicle de sorgir del nostre cos per un forat i tornar-hi per un altre no perdeu les vostres llàgrimes llepeu-les són uns pensaments tristament fantàstics cuinats entre la vostra sang que si deixeu caure al terra es moriran a no ser que les deixeu caure al meu hort on al cap d’uns dies veureu un llimac que llepareu i tindrà gust de vosaltres mateixos malauradament fa molt que no ploro i al meu jardí només hi ha cargols contents que no paren de plorar

TANT FLUIX COM SINCER

La Clara Roca viatja amb tren. Com cada setmana va a visitar els avis, que viuen a Bilistru, a uns cinquanta quilòmetres del poble de la Clara, Sifevi. La Clara observa per la finestra com deixa enrere terres que sempre ha vist però que mai ha visitat. Té un llibre entre les cuixes. Hi ha un noi que la mira des de l’altre banda del vagó, per veure-la s’ha de posar d’una determinada manera, s’ha de posar de tal forma que entre els seients i els caps de la gent aparegui la imatge retallada de la noia encantada mirant el paisatge. El noi la veu a trossos, cada vegada que la noia es mou, ell veu una part més del cos de la noia. Al final la noia s’adorm. El noi aprofita que s’ha adormit per canviar de seient sense ser descobert per la Clara. El llibre li ha caigut al terra, el jove el recull i el comença a fullejar. És el Henrich von Ofterdingen de Novalis, al noi aquest llibre no li sona de res, el comença a llegir, de sobte el tren fa un sotrac i la Clara es desperta. El noi no s’ha adonat que la Clara l’observa mig adormida, l’observa una estona, no el troba pas gaire guapo, però el fet de que llegeixi el seu llibre li agrada, el veu tant concentrat llegint el llibre que decideix no dir-li res i seguir dormint. El tren avança sense pausa, finalment el noi també s’adorm. Ella somnia amb un grup d’amics que apareixen amb membres de la seva família, ell somnia que està a la platja mirant el mar. Es desperten tots dos amb el cop de porta del revisor, que els hi demana inmediatament el bitllet. Li donen i l’home marxa. Es miren, sembla que s’agraden, el noi la troba hermosa, ella pensa que ell no és del tot guapo però li ha agradat el detall del llibre.
-Què, coneixes Novalis?
-Què?
-Novalis, el llibre que miraves.
-Ah, si, si molt bonic.
-Bonic?
-Molt m’agrada molt.
-Coneixes a Novalis?
-La veritat és que no.
-I què et sembla el que has llegit fins ara del meu llibre?
-Està bé, però la veritat és que no l’he llegit gaire atentament, estava més ocupat miran-te.
-Ah, doncs t’hauries de llegir aquest llibre atentament, és del millor que he llegit mai.
-Ho faré quan pugui.
-On vas?
-On vaig, on vaig, què vols dir?
-A on baixes del tren?
-Ah, a Motril.
-Aquest tren no para a Motril.
-No?
-No.
-Me cagundéu, m’he equivocat de tren.
-El que parava a Motril sortia després d’aquest.
-Osti, i ara que faig?
-Pots baixar a la pròxima estació i tornar enrere.
-Em sembla que ho hauré de fer. I tu on vas?
-Vaig a Bilistru, a visitar els avis. I tu què has de fer a Motril?
-És que un amic es casa i li fem una festa sorpresa abans de que cometi el gran disbarat.
-Calla.
-Què?
-Que callis!
-D’acord, d’acord.
El noi es queda estorat, no s’esperava aquella reacció de la Clara. El noi, que tenia el llibre a la mà durant la conversa, el deixa al seient del costat de la noia com si deixés un nadó sobre una pedra. La Clara se’l mira rancorosa. El noi mira per la finestra amb expressió reflexiva, no entén res. Quan arribi a Motril el primer que faré serà anar a comprar el llibre aquest de Novalis que ja no recordo ni com es diu. Caugundena, no sé ni què he fet malament, no entendré mai a les dones. La Clara comença a llegir el llibre des del punt on l’havia deixat, la seva expressió severa fa que el jove no s’atreveixi ni a mirar-la de reüll. El tren fa una parada, i un jove de vint-i-dos anys que estava escrivint quelcom amb l’ordinador portàtil apaga l’aparell i baixa del tren.

MEDIO TUTISSIMUS IBIS

La vergonya que em fa
El no poder plorar
Ni amb suc de ceba
Em torna cuc de seda

DE QUÈ?

Sí, d’una noia estranyament conspícua que no conec i s’em passeja pel cap unint sincrèticament totes les dones que m’estimo. Desmesuradament bella, tant bonica que no es pot mirar directament, que et crema la retina com si miréssis el déu Ra a la cara. Tant intel·ligent que costa entendre el vocabulari que utilitza, i tant amable i humil alhora, que sembla filla de déus Olímpics. Desterrada voluntàriament a la terra dels simples mortals per ajudar-los a reeixir en els petits propòsits de cada dia, que ella sap molt bé, són els que apropen l’home a la felicitat.

La veig amb els ulls tancats, només la veig en somnis, la conec de fa temps, no sé el seu nom, el seu rostre és un enigma, les seves paraules són d’olor de marialluïsa. Al despertar-me se m’escapa, fuig de la meva memòria, si la recordo és perquè em vaig trobar un paper a la tauleta de nit, sobre el llibre de Robert Walser, que deia: Sóc jo la que t’atrapa, la que a la nit no et deixa dormir i al matí no et deixa despertar, la teva nòvia de l’inconscient, la que t’eleva en somnis, el teu trauma mal curat. També podria ser que fos somnàmbul i que aquesta petita nota l’hagués escrit jo, però està escrita a mà, la lletra és impecable, regular, rodona, bufona, clara i entenedora, i jo faig una lletra que espanta al més experimentat corrector d’exàmens de centre de reinserció social. Fins fa poc tenia l’envejable capacitat de no capficar-me amb LES COSES, tenia una estabilitat emocional digne d’una pedra, és a dir: immutable. Sí, ja patia si em feia mal, o si algú del meu voltant no estava bé, ja reia si algú o quelcom em feia riure, ja plorava si s’em moria un familiar, etc. Però tenia la capacitat de tornar a la meva tranquil·litat natural quan m’ho proposava. Podia, si volia, oblidar preocupacions, oblidar problemes, oblidar persones i oblidar cOses que no m’interessaven. Però quan aquesta musa eclèctica va entrar al meu cap una nit, no en va tornar a sortir, les meves neurones ballaven sardanes i al mig no hi havia bolsos de iaies, hi havia la noia que només es veu amb els ulls tancats. La noia vivia dins meu. Ara, de tant en tant, em parlava, qualsevol m’hauria pres per esquizofrènic, però un dia vaig sentir un mal de cap estranyament fort i impressionant, vaig notar que la noia creixia dins meu. Sense poder pensar-m’ho gaire, vaig baixar al garatge de casa a buscar una destral de doble fulla. La vaig mirar una bona estona, mentre el cap s’em calentava i em creixia, vaig agafar la destral i la vaig clavar fort a la paret de fusta. Quasi esbotso la paret. Em vaig posar a uns quinze metres de la paret, mirant la fulla de la destral, a l’altura del meu front. No m’en vaig adonar i ja corria com un boig contra el meu destí. Un cop sec, brutalment fi, el crani s’em separava a poc a poc, i sorgia tranquil·lament, el meu cervell, que desvinculat del meu cos, marxava caminant.

AMANIDA D’OXÍMORONS I PASTANAGA:

Feliç
Agonia
Contenta
Tràgica
La vida
Sota terra
Somriu
Trista
La llum
Del dia
Llacrimal.

El bo
Del mal
Despertar
Somniant
Del veure’s
Dormint
Gaudint
L’enterrament
Brillant
D’obscur.

La joia
La merda
La flor
El fang
El pit
Amorf
La nit
L’infant
El vell
El bell
El Crist
Dionís
Amb pal
De pinya
De serp
Com cal.

I qui
Guanya?

A dormir,
Lleganya.


Hans Piotr Pignatelli

ENCARA NO SÉ COM ET DIUEN:

T’omples de valor de desig i véns cap a mi. Et veig que véns, poso cara de no haver-te vist venir i quan ets davant meu, el meu rostre es transforma en somriure servicial. Em demanes un paper de liar, t’el dono, em tornes el somriure i marxes. Després, al cap d’una estona vinc jo. No sé ni el que et dic, però encetem una conversa. Les nostres llengües i llavis es mouen creant paraules ordenades i intel·ligibles per tots dos. La conversa és banal i agradable, sense transcendència. Els nostres ulls es miren, mantenen la seva conversa muda però intensa, més intensa que la trivialitat de la que fan gala les nostres llengües i els nostres llavis. Alhora, el nostre cap manté un diàleg a part del dels ulls i el de la boca. Com si la nostra xarxa independent de neurones intercanviés informació de forma telepàtica, com una xarxa wi-fi. La boca diu: -Osti com neva-. Els ulls dilaten les pupil·les per mostrar el seu interior més sincer, i s’atrauen i es repelen les mirades com imants. Els nostres cervells es diuen: -t’estimo, però la meva boca no s’atreveix a dir-ho-.

DEPLANTES:

Si al morir hem d’anar cap a una llum, el suïcidi deu ser una forma de fototropisme.

EL SO D’UN PET:

el so
d'un pet
el nas
del mig
el cor
al pit
el foc
al cap
a ras
de pèl
un gos
que riu
el mar
el riu
el corb
al niu
tot prest
el tiu
que mor
i fiu
pro tot
és viu
i jo
joliu
amant
l'estiu
qu’és tot
esquiu
que va
i ve
com tu
amb mi
no té
sentit
treure’n
profit
no t’he
sentit
estic
dormint
dins de
l’espill
que veu
el crit
del llit
ferit
que rau
al fons
del pou
partit
no és
així
el punt
eixí
i la
coma
perllí
perllà
vindrà
no pas
demà
és lluny
d’aquí
d’allà
i si
em dic,
_ _ _ _ _ .

COM NO ESCRIURE:

Quan era petit intentava tocar la lluna fent saltets. Al cap d’un temps vaig intentar-ho amb els núvols. No hi havia manera, per molt alt que saltés no hi arribava. Després vaig provar-ho amb coses més abastables, però igualment elevades. Cireres, figues, ametlles, olives, i coses d’aquestes. M’era agradable assolir-les, però era un plaer efímer, a l’abast de tothom. Després vaig començar a ajupir-me. De tant en tant maduixes, i de tant en tant cebes. Llàgrimes dolces. Però m’en vaig cansar de seguida. Vaig deixar d’intentar assolir durant una llarga temporada, fins que, un dia, si, un dia, em vaig trobar esgarrapant el terra, fent un forat, pel simple plaer d’excavar, com un nen a la platja.

Què hi ha aquí sota? Les urpes se m’encallen, hi ha alguna cosa. La casa d’un cargol de mar. Una closca grossa com el meu cap, antiga, que em perseguia estàtica. De dins va sorgir una veu tràgica, que portava segles retrunyint per l'espai espiralesc. Em va dir el que no es pot explicar. Vaig deixar caure unes llàgrimes dins la casa del cargol i el vaig tornar a enterrar.

Es veia la lluna al cel blau, i vaig començar a saltar, allargant el braç, obrint la mà.

TU SABRÀS:

Em poso els mitjons, l’americana i baixo al carrer. Vaig mostrant cul i titola a tothom, però no em preocupa, sé d’on vinc, i sé on vaig. Vinc d’un forat i vaig a trobar el despatx de la professora d’art contemporani, fa dos dies que no cago, i pretenc entrar al seu despatx i apuntar el cul cap a ella, explotant amb un geiser de merda cap a la seva cara. El camí serà feixuc, m’imagino que a la gent no li agradarà veure’m mig despullat pel carrer, les iaies s’espantaran, les mares taparan els ulls a les criatures, algun capullu m’incordiarà, segur. Però no, és estupend, la gent em somriu, m’aclamen i tot, un jove em diu des de lluny: -Tu sí que tens collons! Ets un campió!-. Al que li responc en veu baixa: -Calla fill de puta-. Camino content, trepitjant fort, orgullós de mi, convençut. Em sorprèn un escrit que hi ha en una paret, amb retolador. Llegeixo: “avui plouen celles, els murs ciclòpis ploren com colibrís, les mantes et llepen tirites verges, el suc és de calma, veste'n.” Llegeixo i rellegeixo, no entenc res, em trobo un iaiu al costat, parat, mirant la mateixa paret que m’estava fent exercitar les neurones. Em diu sense cap preàmbul: -Has de llegir entre línies-. Li dic: -Jo, quan llegeixo entre línies veig un espai en blanc-. Diu: -Doncs jo ho entenc-. Dic: -Li faria res explicar-m’ho?-. Diu: -No miris les lletres, mira el blanc-. Dic: -D’acord-. M’estic una bona estona mirant la paret, estupefacte, el cos paralitzat i els ulls com bojos, un per cada costat, com un camaleó. Com un camaleó amb mitjons i americana dic: -I és que el color blanc escriu molt bé-.
Em comença a fer mal la panxa, una forta pressió més avall de l’estómac. Em cago a sobre dret. La caca, prou compacte, ressona al xocar contra el terra. El iaio, que es gratava l’ou esquerre, diu: -Noi, noesis noeseos-. Dic: Senyor avi, m’estic començant a cansar de tants enigmes, vaig a un bar a buscar paper de cul-.

Entro al bar, la gent, com és natural, em mira, sembla que no els agradi la meva presència. Em trec un raspall de dents que tenia a la butxaca de l’americana, el mostro. Ara la gent em somriu i semblen més còmodes amb la meva presència. La noia xinesa que porta el bar em diu: -Que desena señol?-. Dic: -Un got de saliva, si us plau-.

VALOR; FILL MEU

Evohé!
Zeus

Final pel començar a tornar va i ,vegades Dues .denegació :paraula la diccionari al buscar va casa a arribar va quan i ,morir va es No .podia ja ara que ,definitivament moriria es que sí ara que pensar Va .vida seva la de salvatge més estètica l’experiència ,vist hagués mai que bonica més cosa la , voltant seu al cercle en volant papallones les Veia .deformar de acabat cervell seu del ,felices ,sorgien com ,lleugeres volaven com veia les ,blanc color de papallones incomptables sorgir a començar van qual del ,closca la a forat petit un obrir va li se ,cap al pensament aquest Amb .ja morir volia ,convulsions violentes les amb seguia Ell .marxaven i ,s’aixecaven que ,cos seu al externes ,movent seguien es cames seves les que ,por de cagat ,Veia .cintura la per dos en partir va es que fins ,gran més fent s’anava ,creixent anava ell i ,arribava no mort la Però .explotaria que ,agonitzava que ,moria es que notava ,podia no ,tranquil quedar va es no l’home Però .servei al anava segurament ,llarg de passar va sardina La .esbojarrada carn de massa una era ,descontrolada i irregular forma de cos del parts les creixien li ,tubercle un a semblant més cos un tenia vegada cada ell i ,prop a més vegada cada estava sardina La .l’esternón per criatura una parir a anava que semblava li ,s’eixamplava que ,pit al pressió forta una ,moria es que notava L’home .taules ha hi on tren del part la a seien perquè abans observar pogut havia ho no revisor el ,humanes cames tenia ,ell a cap caminava sardina La .impossible físicament era li però fugir volia ,distància la de des veia ho revisor El .aixecar va es sardina Una .mai com oberts ulls els i ,seca gola la ,tensió en muscles els tots tenia ,terror de ,moure ni podia es No .avall cap cintura de xop quedar va ,literalment ,sobre a pixar va es revisor El .abominables rialles de tarrabastall un en cop de esclatar van ,profunda reflexió una en sèriament concentrades semblaven que ,sardines Les .cent a anava li cor El .seure va i allunyar-se Va .l’equilibri aguantar podia feines prou amb ,mai fet havia ho no com tremolant marxar va després i segons deu uns durant paralitzat quedar va es Aquest .revisor al cap ulls seus dels d’un mirada la dirigir va sardines les de Una .tremolant dir va ho vegada Aquesta .-?plau us si ,bitllet El- :dir a tornar va ,espantat extremadament estava que i Tot .veritat de sentit l’havien no potser que i orelles tenen no sardines les que veure va ,més res dir va no L’home .caleidoscòpics i sincrètics colors creant llum la reflectien escates les com i brànquies les lleugerament movien com observar podia ,veritat de eren sardines les ,disfresses ser podien no allò ,tremolar a començar va ,estupefacte quedar va es l’home ,immutar van es no sardines Les .-?plau us si bitllet el ,Hola- :dir va i seu davant plantar va Es .bitllet seu el pagar de havien sardines de anar i tot ,que pensar va perquè ,acostar va S’hi .Torfmatratze per vista la passejava ell mentre ràpidament disfressa la posat s’havien que ,disfressades persones de tractava es segurament que pensar va L’home .humana mida de ,enormes sardines de grup un ,seients respectius seus als asseguts ,veure Va .boig un com riure a començar o espantar-se si sabia no ,estupefacte quedar va es cap el aixecar va Quan .porta la tancar per botó el prémer va i baix cap el amb ,girar va es ,porta la a agafat ,desconegut indret aquest per mirada la passejar va ,ningú havia hi no ,Ningú .tren del baixava o pujava algú si veure per tren del porta la obrir Va .Torfmatratze :estranger nom un semblava ,res de sonava li no tren el parat havia on poble del nom El .avall i amunt línia mateixa la recorrent anys vint uns portava que i tot ,familiar gens era li no que estació una en parava tren el que veure va protagonista nostre el ,dia un ,si ,dia Un .bitllets demanar de deixava i ,entretinguda conversa una oferir pogués li que viatger algun amb xerrant quedava es ,vagades a i ,clients seus els amb permissiu força Era .d’acudir acabava hi s’els que mentida qualsevol explicaven li que joves als pagar feia no vegades a ,amable i comprensiu ,simpàtic era ,pocs com revisor un era Ell .passatgers incordiant ,recorregut mateix el feien sempre que trens en enllaunat dies els passava es ,esvaït s’havien projectes aquests tots que veia anys quaranta-nou amb ,Ara .coses fer de ganes ,aspiracions tenia ,vida la a projectes tenia ell però ,temps un durant subsistir per revisor de feina la agafat Havia .treballar va hi que setmana primera la excepte ,agradat ha li mai ,feina d’aquesta cansat molt n’està ,dret a i tort a bitllets demanant tren de viatgers els incordia que l’home ,revisor És .empenta massa amb intentat ha ho tampoc ,família una formar aconseguit ha no i ,anys quaranta-nou té Ja .amargat un tornant S’està .dia cada de causals més moviments els dificulten li que salut de problemes tenir a comença ,closca la a pèls gaires queden li No