TACA-TACA

Et vols perdre pel bosc. Agafes les cames i marxes del cau, deixant-hi a dins la teva família veient la tele. El bosc és lluny, camines i camines, ja t’agrada, ja sabies que aniries lluny, has agafat les sabates còmodes i el paraigües, has sortit amb la idea de marxar, però no amb la de tornar. Avances pel camí de sempre, pensant que sempre fas el mateix camí. I penses en canviar, en girar a la pròxima cantonada, però no, prefereixes seguir pel mateix camí de sempre, posan-te el repte de descobrir-hi coses noves, o de llegir-les de forma diferent. El camí que porta al bosc no ha canviat gens, penses, i t’imagines que ets un estranger que trepitja aquells carrers per primera vegada. No pots, és impossible, en aquella llamborda recordes que quan eres més jove vas trepitjar una caca de cos, i més enllà veus la cantonada on vas ser testimoni de l’atropellament d’un gat, i encara més enllà rememores el riu de sucs gàstrics que va brollar de la teva boca, quan encara no li tenies la mida presa a l’alcohol. I tot això et porta al passat, la sensació d’un peu que et rellisca inexplicablement, l’última exhalació del gat, la bassa de bilis i espaguetis. Segueixes caminant pel camí de sempre, ara esperes que et passi quelcom que pugui ser rememorat en el pròxim passeig. Potser la simple rememoració d’aquests fets ja és un fet rememorable. Així que decideixes deixar constància d’aquesta rememoració. Deixes el paraigües a terra, camines uns metres i tornes enrere per agafar-lo. Te’l mires i li dius cridant més fort que mai: Fill de puta!

-_.

Digues-li que es posi pantufles. Que em truqui quan se les hagi posat, m’acompanyarà a comprar cigrons. Abafarem els minotaures i cercarem migracions de cabells pel jardí botànic. Vomitarem junts, l’un a sobre l’altre, serà molt bonic. Ens agafarem del dit petit del peu i passejarem tot el dia, digues-li que es posi pantufles, sobre tot. Digues-li que no oblidi la mel a l’orella, i les branques seques a l’aixella. Li haig de preguntar moltes coses, digues-li que sóc un gra de pebre, que tinc una botiga de pessigolles, i sobre tot, que sóc borni, que no s’espanti quan vegi que tinc un ull a la cadira. Ens tocarem els bròquils, i les guatlles. Li diré que no pateixi, que el vi pokèmon treball social. Vessarem de tot, esculpiré fins que se m’acabi la saliva, em tiraré rots al seu genoll, que no pateixi, gaudirà com una llibreta. Sobre tot que porti pantufles. I que es llepi les celles, i que begui molta aigua abans de venir. També vindrà un amic, amb el seu desequilibri constant. Farem una festa en honor de les llavors de cigonya i de la lletra i. Que porti pantufles, que les porti ben cordades, amb els posavasos reglamentaris. Digues-li també que he dit també. I sobre tot: el cim.

L'ADÉU A LES PARAULES

Aquesta existència incòmoda. La ressaca. Acompanyada del mal record. Del lladre fill de puta que et va robar la motxilla amb tot de coses d’una importància indefinible. Més que la cartera, el mòbil, l’mp3, les ulleres, la camara de fotos, l’agenda, la carpeta, etc. El que trobaràs a faltar sempre son les tres llibretes plenes de textos, dibuixos, versos, diàlegs, emocions, sensacions, llistes, idees, tonteries, incongruències, pètals, records, pensaments filats fruit de la suor de les teves neurones. Et van extirpar un tros de cap, una part de la teva memòria, i no t’en vas ni adonar. En algun lloc, més enllà dels colors, viu el lladre de les lletres.

Llàgrimes per lletres. Adéu amigues desaparegudes. Intento sense possiblitat de reeixir, recordar què us havia fet dir, i no puc, és impossible, tinc una memòria de peix. És impossible reproduir totes les idees que havia apuntat al llarg d’anys d’adolescència, aquells mots incendiaris, les primeres lletres escrites per a un mateix, aquelles depressions transcrites sense reflexió, aquell moment oportú en el que escriure t’alliberava. Oblit ajuda’m amb l’oblit. Penses en les dues frases que et van quedar gravades del llibre de Pepe Sales (Sense re, sense remei): “La meva pàtria son els meus peus” i “la verdad también se inventa”. Pots recuperar paraules escampades per la teva memòria, pots recordar frases, versos i temes, però no retrobaràs mai la forma característica d’aquells primers textos poca-traça. La ingenuïtat, la sagrada ingenuïtat. La gent que escriu s’avergonyeix de les seves primeres construccions, jo, en canvi em sentia orgullosíssim d’aquells teixits sense virtut. Els versos cursis, les metàfores forçades, els textos surrealistes, els escrits precipitats, les teves estimades paraules buides, les paraules als cafès, les paraules per les noies, les paraules per tu. No retrobaràs mai l’essència d’aquelles excrecions, el color negre de la primera caca.

Adéu noies guapes, paraules entortolligades, paraules aïllades, tristes, alegres, no hi ha tanta diferència, adéu, començaré altres llibretes i hi plasmaré paraules més experimentades, els temes seran els mateixos de sempre, però ja no hi ha ingenuïtat, s’ha perdut l’essència. No tornarà pas. En realitat els meus ulls no han vessat aigua salada, hauria estat bé. Dono gràcies al blog aquest que tinc perquè penso que almenys els textos que hi ha aquí no s'els pot emportar ningú. Però aquí no hi ha els textos purs, ha mort una part de tu.

Fa temps que vas aprendre que enfadar-se serveix de molt poc, i que preocupar-se no serveix de res. Hauràs de continuar escrivint, intentant transcriure nous pensaments. Anant endavant, amb el teu estil, molt a poc a poc, sense pensar en la meta, sinó en els camins. A la merda.

SAPERE AUDE!

PERÒ VÉNS O NO?

Bullir sang. La sang et bull, a l'olla, quasi un litre de sang teva, amb una mica d'oli, un rajoliu de vi negre, orenga i alfàbrega. T'has tallat sense voler, al canell, just on la gent es talla abans de posar-se a la banyera. T'has tallat a la cuina, amb un ferro rovellat que surt de la porta, que porta tres anys trencada per culpa d'una cossa oportunament donada. Anaves amb pressa perquè feies tard a la reunió més important de la teva vida, la mateixa que has decidit deixar-te perdre per bullir sang. Ho estaves empastifant tot, has agafat l'olla on havies bullit els espaguetis del dinar i has deixat que s'anés omplint mentre et feies un torniquet. Has anat al lavabo a acabar-te de curar. Podies haver anat a la reunió, però no et volies presentar amb un braç embenat, la reunió era amb gent d'aquesta que parla més que pensa, millor deixar-los penjats, sense dir res. Per què ho fas això? Tu no fas les coses perquè sí, encara que a vegades ho sembli molt massa. No fas les coses perquè sí, el que és discutible és la finalitat dels teus actes, a vegades la finalitat és tan efímera que penses que la finalitat és el procés, i res més. Bullir sang, per què? Per bullir sang.

Truquen:
-T'estem esperant.
-No puc venir, tinc la sang a l'olla.
-Què?
-Estic bullint sang collons.
-Disculpi?
-Bullir sang, jo.
-Per què?
-Joder amb la pregunteta.

ÈQUITS BÈQUITS:

Vers que es mor als llavis,
Vers d’escopinada amb sang
Deshidratada en paret

Escups com un tuberculós
Trossos facsímils de vers
Baveges rimes que no rimen

Sobren

Perds parts de cos
Pel món com un leprós
Enganxes mocs sota el sofà
Respires aire fastigós

Et fas llàstima i somrius
T’abraça la sinceritat
Amb cordills esbarzerats
S’et claven les estelles de la mediocritat.

I tu, tant tranquil fumes un drum, et demanes una birra i un tallat.

LL de LL

Què escriure ara que no tens res especial al cap, ara que penses que no t’ha passat res prou interessant com per ésser transcrit? “la història d’una puça pot ser igual d’interessant que la d’Alexandre Magne”, deia més o menys Flaubert. És a dir, el que importa no és que la història que expliquis sigui interessant o evocadora, el que importa és com l’expliques, la forma, l’estil. Per desgràcia ets enemic de la forma, saps que és imprescindible per escriure, no només per escriure, sinó per fer qualsevol cosa. “La forma és el significat”, que deia algú que no recordes. Ja que hi som posats: “No es coneix a la geNt pel seu nom, sinó pels seus actes”, que diu en Batman. Acte, verb, significat, interpretació, dormir mola. Boles de pèl amb pols i ronya circulen pel passadís, keep the corridor clean, diuen al metro, shit on the roof, dius tu, que escrius el primer que et passa pel cap, has d’eXcriure alguna cosa perquè la gent et mira i tu ja t’has cansat de mirar el buit. Per què et mira tan la gent? Potser perquè avui has decidit sortir de casa amb els calçotets del teu avi al cap. Sí, afirmatiu! portes els calçotets (nets: xarxes) del teu avi al cap, no ho has fet perquè sí, ho has fet perquè et mirin, perquè vols que la GENT et dediqui mirades complexes, n’estàs tip de que la gent passi de tu com de les cantonades. Et miren com dient: mira, aquest tiu s’ha escapat de la casa de folls. I en certa manera és cert. Creus que totes les cases són manicomis, perquè creus que enfollim just quan sortim per l’esquerda i comencem a esgargamellar-nos (esgargamellar-se: Cridar molt fort i durant una estona, fins a fer-se mal a la gola). Mires al teu voltant, mires el que mira la genT, la Gent, mira altra geNt, i la gEnt et mira, el més foll de tots. Quieres otra, et diu la cambrera que està bona com les gambes a la planxa. Señor sí señor! Et treus els calçotets del cap, te’ls poses per sobre dels pantallons, saludes a tothom del bar, dónes la mà als homes i dos petons a les dones, a la cambrera quatre, i aixeques el puny dret, t’esgargamelles, i marxes volant. Te la fots forta contra el sostre, ple de shit que cau, dius: em cago en Barceló. I penses: penjaré aquesta llufa ara que vai encivadat que sinó demà no m’atreviré.