DIGUI?

Suppositorium. Jürgen Hälls Pirentober. 2012.

Escriure en minúscules: macromamella

Què fa un estruç bicèfal amb el cap que li sobra?

Oh! Gentil pastarada de vaca

Ritme paraula imatge

Tan petit que es vivia al melic

Esparreca la pantalla

S’aixeca el Dimecres, i amb ell una persiana

esquitxa neurones

Cimó i Temístocles

Els petons si fossin faixes

Tot de cuixes per les baves

It makes stick but for for you goes the chicken

Dedicar paràgrafs a les nòvies

I estrofes a les putes

Dedicar paràgrafs a les nòvies

I estrofes a les putes

Reverberació de llufa

A la muntanya màgica ploren els arbres perquè les fruites se’ls hi podreixen a les branques

Som

horitzó i barqueta

Som

mosquit i bombeta

Som

llapis i llibreta

En sé molt de recolzar-me dret a la paret amb les cames creuades amb una cigarreta fent veure que el temps m’espera

Pera

tres

paraules

buides

RECONDITORI:

Hola,

En Sesostris entre quatre parets, no hi ha porta, s’entra pel sostre. És el seu taller. Pinzell en mà pensa com pot pintar una obra que representi el silenci, una obra que no digui absolutament res. Si no vol dir res, potser que no pinti, si no vol dir res, potser que no escrigui. Però és al seu taller, i al taller s’hi treballa. El pinzell també pensa mentre babeja pintura pel terra. Podria escriure la paraula silenci i llestos, però això no seria silenci, no hi tindria res a veure, el silenci és el contrari de la paraula, una paraula no pot aspirar a ser un silenci, per molt que sigui la paraula silenci. Està en silenci, un silenci total, indiferent, ambigu. Pretén interpretar aquest silenci, com si volgués interpretar el silenci visual que encara no ha pintat. Ara té un silenci auditiu (es pot tenir un silenci?), però el cap no li calla, no pot silenciar els pensaments, i se n’adona de que mai ha sentit el silenci. Com representar el que mai ha sentit? Que mai ha vist, ni tocat, ni escoltat, ni olorat... ni tastat? Ja era prou difícil de representar abans de pensar-hi, ara és impossible, indicible. El pinzell cau a terra. En Sesostris es pica el front com si piqués una porta, toc toc, com si algú hagués de respondre, com si algú hagués d’obrir.


petúnia,

Agustí Rutel

INVENTARI DE GLEVES:

 ¿Recordes aquells nyanyos al front, aquell, a l’hora del pati, corrent com l’infant que eres, trepitjant una pilota i sortint volant contra un arbre, i de l’arbre al terra? Els dos cops al mateix lloc del front, un bony, una banya, i el mareig i la bassa de bilis, i tots els nens de l’escola fent un cercle al teu voltant. ¿Recordes el nyanyo a l’altra banda del front? Caient des de dalt de l’estanteria, intentant abastar el llibre que reposava més amunt, relliscant, i de cap a terra. La llosa esquerdada, la sang rajant cara avall, cap a urgències. T’en recordes de la caiguda en bicicleta? D’estar aixecant roda a llaurar l’asfalt amb la barbeta, els dos braços esguinçats i un trau al genoll com una destralada. Recordes quan anaves amb patins, al pàrquing dels mossos d’esquadra? desequilibri i fractura al colze. Segur que recordes i notes el pòmul enfonsat en el partit de rugby, i també notes com els lligaments del turmell encara ballen al seu propi ritme. I tot el que no et vull fer recordar ... no vas aprendre res del que et vaig dir? Vinga: has de caminar amb el cap ben alt, per així entrebancar-te millor ...

ES DIU PRANCUST:

Hecatombe de televisors, 

Areòpag arrebossat de vidres 

tristos trastos trenquen vides 

d’animals que mengen pors. 

Terratrèmol! xicota dels ulls, 

delit de llit de nit l’arada, 

terra bruna, nínxol d’arbre, 

sang clavada als esculls.  

Partir l’abisme a cops de maça 

o borrasca d’estornells, 

d’enamorar-se poca traça, 

nom flairant sorolls vermells.   

i com a homenatge a la dona  

que du estrelles per cabells... 

fer cruixir el llenguatge.

NEGRE L’ESPILL:

Passejant per la ciutat en la que vius, per carrers que ja coneixes. Mires gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que es creua pel teu camp de visió. En una d’aquestes ullades en veus una altra que connecta amb la teva, ets tu. Ets tu a l’interior d’un bar escrivint que hi ha un passejant que va pels carrers que ja coneix, que mira gents, animals, aparadors, carrers, cantonades, pedres, tot el que se li creua pel camp de visió. I et veu a tu que passes, passes de llarg al·lucinant, pensant que tot ha estat una il·lusió, i el tu del bar segueix agredint brutalment el teclat, escrivint com si toqués al piano la bestialitat més impetuosa de Bártok. Escriu que hi ha una cadira buida al seu davant, esperant conversar amb un bon parell de glutis. És una cadira vella, de fusta, amb experiència, personalitat adquirida, es mira al noi com si no el mirés, però el mira, perquè si ell el mira ella també el mira. Escriu això i ho tatxa, tatxa tot el que ha escrit i torna a començar, perquè diuen que el plaer de crear és també el de destruir. Destruir per poder tornar a començar, i així anar fent, fins que no trobes el bon inici no continues. El teu tu que passejava es planta davant del bar i d’un crit esbotza la porta. El piano deixa de sonar.

TRES PER QUATRE:

Vell peixater hidropònic
Se t’apareix la Verge
En forma deformada d’insecte
Cor obert alcohòlic
Veus trist al marge
Del camí la roca perfecte
Tens ben ple el melic
De terra i de coratge
Per seguir recte el trajecte
La via feixuga l’embolic
Que diu que raja
Per la causa sense efecte