AMPUTA:

amb els peus vestits de fang

deixes

           petjades

                          a

                              sobre

                                        la

                                             taula

osti quin ball

quin vent de faldilla

quin

                                  vent

                                                                         de

                                                                                                                    badall

EFERVESCENT

Fa hores que va del blanc al negre, del sostre blanc de l’habitació d’hospital, al negre que provoca la caiguda de parpelles. Obrir i tancar els ulls és tot el que ha fet en les últimes hores. Poca cosa passa, es nota el batec del cor i pren consciència del ritme de les seves respiracions. No vol ni recordar, no vol ni pensar en el futur i tampoc vol viure el present. No té ganes de pensar, només vol fondre’s, dividir-se. Li agradaria ser tan insignificant, tan mancat de significat com el blanc i el negre que veu contínuament. No vol dir res, vol ser neutre, pla, ambigu, silenciós, no vol ser més que un color primari sense forma, un intent d’existència etèria, convertir-se en concepte, el concepte buit, transformar-se en buit pensant en buit, ser res per escodrinyar-se entre la realitat, fer-se insignificant per al món, per les neurones, ser res, a tot arreu ser insignificant, com un color blanc i un color negre qualsevols, ser a tot arreu i no ser enlloc, ser eteri, sense identitat, perdre la gravetat. 

V

 

per la màgia de l’embut

on la música s’encalla

veurem l’ull de vellut

en precisa llambregada

dos dits de capvespre

surt fum de la cicatriu

podria posar-hi pebre

un sol punt suspensiu

.

S'HO POSA

Mil maneres de no dir res. Escriure alguna cosa és com no escriure res si ningú et llegeix. Acluques els ulls i et toques la barbeta, fas veure que penses, acabes pensant, cercant  per la buidor del teu cap algun tema, alguna paraula, alguna sensació, algun record que s’atreveixi a empènyer el teu bolígraf. No trobes res. Mira.

Si vols et pots quedar a dormir a la meva cara.

LA NA:

Na Gisela presumeix de la fortor dels seus furullus. Na Gisela es desenvolupa, es desembolica perllongant-se, rodolant pel terra. Na Gisela, ella, tan ambigua, tan boja, tan guapa, no sap on va, però va, avança la xicota, es desenvolupa, no té vergonya, ella diu les coses, ella, ella sola de nit en un carrer estret, és un imperi, el tronc d’un arbre obrint-se, una cançó escrita en braille. Na Gisela és un ganivet al coll quan la sang ja és freda, ella es pentina amb els dits i fa olor de fruita. Ja és gran, coixeja un xic, dues hores al dia més o menys, i té una paraula de color lila tatuada just a sobre el cor: eucaliptus.

S’ESTRENY:

 

oi!

Vaig perdent tots els botons

torno a la ciutat

perdo el cel

si se m’acaba la sal

hi poso la mel

torno a la ciutat

dins del meu cap

un món desmemoriat

les brides deslligades

i les cames adormides

hi ha un vers enverinat

que sinceres les mentides

tantes vides esberlades

al mig de l’eternitat

sort del sol

i de la infància

que ens miren estranyats

NOUS DOLORS

"Fotografiar una roca, que parezca una roca y que sea algo más que una roca"

Edward Weston

EL COLOR DE LES COSES

Fora del temps i de l’espai, viu al filtre, entre la realitat i el seu cap. Entre la percepció i la matèria tal com és. És el veritable tamís, que només veu el que es desenvolupa, deixant amagat tot el que resta quiet, impassible, aparentment transparent. No pot fer-hi res, només acostar-s’hi i retirar-se d’hora. El mirall quan tot és fosc. Quasi ni existeix, perquè no pot dir-se, només es veu quan ja no hi és. Potser és la figa del got de el aguador de Sevilla, el que hi ha entre l’ull-cervell i la camara, ets una camara. O potser és en Heidegger tranquil travessant l’autopista d’esquenes. És el pes de la traça de Ron Mueck. Tot en Tàpies. I cares d’aquestes amb els llavis apretats i els ulls mig apagats. Potser hauríem de sortir al carrer escampant creus a tort i a dret, com dogmàtics esbojarrats, escampant punts per l’eix de coordenades-món, creant constel·lacions atzaroses de matèria sobre matèria. O potser podríem parlar amb la paret.

FINS ON M'AGUANTES LA MIRADA

trenta-sis infinits

penjant d’un cel

fet de cordills

tres sabates xopes

dos biberons

sota d’un coll

que en l’aire enlaira

la mirada

la mirada dels mugrons

ja beu endins

figures d’aigua

si respiren els dofins

doncs fins on m’aguantes...

quan les nits cauen en coves

negres parpelles de plom

si volem per les flassades

abraçades d’arbres morts

som com lletres encarcarades

ennuegades dins d’un front

La musa i el mussol:

 La musa, la música, Ravel a tota llesca esparracant parets. Molt aviat al dematí, el sol encara neda en apnea. Cafè a la cafetera, dret amb els ulls tancats, un lleu balanceig, el barnús despenjant-se per tots costats fins al terra. Desvetllar-se tossint i expectorant a la pica. Una dutxa d’hora i mitja. Els rajos del sol entren al menjador garbellats per les cortines de ganxet. El càntir de ceràmica antic, els llibres a les estanteries, els llibres al terra, com defenestrats, morts contra les lloses. Mirades enfora, mirades endins. Deixondir-se, tornar a cercar el llit. El camí de llum blanca sobre el mar, destí, la lluna.