Ella s’ho mira des de fora, la seva mirada travessa el vidre. I sembla que no, però sí, travessa el vidre, veu el vidre i veu el que hi ha darrere, perquè el travessa. Darrere el vidre hi ha un home llegint un llibre d’un tal André Hardellet, a la taula del davant hi ha una iaia pintant-se les panses seques que porta per llavis, emmirallant-se en el vidre que la noia travessa amb la mirada. També hi ha una noia jove, estrangera, que es mulla els llavis amb el cafè de la tassa una vegada i una altra perquè sembla no té res més a fer. I després hi ha l’amo del bar, un home gros, amb una panxa rodona que podria tenir vida pròpia, tot ell sembla una formigonera. L’home escriu, escriu això:
M’agrada perquè sempre està constipada, amb la cara blanca de malalta, els ulls plorosos, els narius vermells i la veueta delicada. Sempre sembla que s’acabi de llevar. És jove però està com envellida, se la veu patidora, insegura, fumadora compulsiva. Segur que gaudeix d’una rutina emocionant, deu ser d’aquelles somniadores que no troben mai el moment de llençar-se a una vida més salvatge. Cada dia ve a la mateixa hora, i sempre demana el mateix, un tallat amb poca llet, i de tant en tant em demana una cervesa. Sempre l’he vist sola, no he trobat mai el moment de preguntar-li què fa a la vida, ara la veig que em mira des de fora, la seva mirada poruga travessa el vidre, i m’arriba, i m’explota a dintre. I m’agrada el seu misteri, no la vull conèixer, no vull perdre l’encant de l’interrogant. La seva és una elegància com de riu tranquil en la foscor, d’una fragilitat indestructible. Només puc elocubrar sobre les seves activitats, només puc interpretar-la a partir del que veig, com si fos una obra d’art. Puc deixar que em pegui amb aquells ulls que té, que em tiren enrere cada vegada que m’apunten, aquell parell d’aures blaves que m’enfonsen la raó, que em travessen com si fos un vidre.
