AMPUTA:

amb els peus vestits de fang

deixes

           petjades

                          a

                              sobre

                                        la

                                             taula

osti quin ball

quin vent de faldilla

quin

                                  vent

                                                                         de

                                                                                                                    badall

EFERVESCENT

Fa hores que va del blanc al negre, del sostre blanc de l’habitació d’hospital, al negre que provoca la caiguda de parpelles. Obrir i tancar els ulls és tot el que ha fet en les últimes hores. Poca cosa passa, es nota el batec del cor i pren consciència del ritme de les seves respiracions. No vol ni recordar, no vol ni pensar en el futur i tampoc vol viure el present. No té ganes de pensar, només vol fondre’s, dividir-se. Li agradaria ser tan insignificant, tan mancat de significat com el blanc i el negre que veu contínuament. No vol dir res, vol ser neutre, pla, ambigu, silenciós, no vol ser més que un color primari sense forma, un intent d’existència etèria, convertir-se en concepte, el concepte buit, transformar-se en buit pensant en buit, ser res per escodrinyar-se entre la realitat, fer-se insignificant per al món, per les neurones, ser res, a tot arreu ser insignificant, com un color blanc i un color negre qualsevols, ser a tot arreu i no ser enlloc, ser eteri, sense identitat, perdre la gravetat.