Fora del
temps i de l’espai, viu al filtre, entre la realitat i el seu cap. Entre la
percepció i la matèria tal com és. És el veritable tamís, que només veu el que
es desenvolupa, deixant amagat tot el que resta quiet, impassible, aparentment
transparent. No pot fer-hi res, només acostar-s’hi i retirar-se d’hora. El
mirall quan tot és fosc. Quasi ni existeix, perquè no pot dir-se, només es veu
quan ja no hi és. Potser és la figa del got de el aguador de Sevilla, el que hi ha entre l’ull-cervell i
la camara, ets una camara. O potser és en Heidegger tranquil travessant
l’autopista d’esquenes. És el pes de la traça de Ron Mueck. Tot en Tàpies. I
cares d’aquestes amb els llavis apretats i els ulls mig apagats. Potser hauríem
de sortir al carrer escampant creus a tort i a dret, com dogmàtics esbojarrats,
escampant punts per l’eix de coordenades-món, creant constel·lacions atzaroses
de matèria sobre matèria. O potser podríem parlar amb la paret.
