FINS ON M'AGUANTES LA MIRADA

trenta-sis infinits

penjant d’un cel

fet de cordills

tres sabates xopes

dos biberons

sota d’un coll

que en l’aire enlaira

la mirada

la mirada dels mugrons

ja beu endins

figures d’aigua

si respiren els dofins

doncs fins on m’aguantes...

quan les nits cauen en coves

negres parpelles de plom

si volem per les flassades

abraçades d’arbres morts

som com lletres encarcarades

ennuegades dins d’un front

La musa i el mussol:

 La musa, la música, Ravel a tota llesca esparracant parets. Molt aviat al dematí, el sol encara neda en apnea. Cafè a la cafetera, dret amb els ulls tancats, un lleu balanceig, el barnús despenjant-se per tots costats fins al terra. Desvetllar-se tossint i expectorant a la pica. Una dutxa d’hora i mitja. Els rajos del sol entren al menjador garbellats per les cortines de ganxet. El càntir de ceràmica antic, els llibres a les estanteries, els llibres al terra, com defenestrats, morts contra les lloses. Mirades enfora, mirades endins. Deixondir-se, tornar a cercar el llit. El camí de llum blanca sobre el mar, destí, la lluna.