Na Gisela
presumeix de la fortor dels seus furullus. Na Gisela es desenvolupa, es
desembolica perllongant-se, rodolant pel terra. Na Gisela, ella, tan ambigua,
tan boja, tan guapa, no sap on va, però va, avança la xicota, es desenvolupa,
no té vergonya, ella diu les coses, ella, ella sola de nit en un carrer estret,
és un imperi, el tronc d’un arbre obrint-se, una cançó escrita en braille. Na
Gisela és un ganivet al coll quan la sang ja és freda, ella es pentina amb els
dits i fa olor de fruita. Ja és gran, coixeja un xic, dues hores al dia més o
menys, i té una paraula de color lila tatuada just a sobre el cor: eucaliptus.
