·························GAN·DUL·······················

[...]
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
ensorrat no enfonsat
sinó tirat a la platja
arrebossat de vida
que al sol madura
en cap cap cap
tant d’hedonisme
ai dia de catorze fulles
de civades en ampolles
i de Venus en curculles
canto a la llum de lluna
una rialla forta muda
un udol que la despulla
rodona blanca plena pura
que orbitant ens sobrevola
ai nit de catorze llufes
visc sobre una tovallola
[...]

ANAVA A BAIXAR LA PERSIANA, PERÒ...

Fofannes Vanitas. Self Portrait. 2012

Els cadàvers de les aranyes pendulejen a les pròpies teranyines. Hi ha una vida que té ganes de marxar després de veure que en aquell cap ja no hi ha idees, només rastres llunyans del que un dia va arribar a ser un principi escapçat. Un cap on només la pols es sent ben acollida, un  cap que mai ha cregut en res, i ara encara creu en menys. Una testa massa grossa, com una capella gegant, com una cúpula, la de la Catedral de Florència, la de Brunelleschi, on les formigues van a escoltar-se les parpelles. Els cadàvers de les aranyes moguts pel xiuxiu, entre borrissols, es pregunta la tortuga qui li dóna vida al vent. El crani, sobre el canell, trontolla. ON SINÓ EN EL BUIT I EN EL NO-RES FONAMENTAREM LA NOSTRA VIDA? Diu Espriu. Una obra de Duchamp: conreu de pols. Veure’s la pròpia calavera en una radiografia, veure que no hi ha res, sabent que la visió ens enganya, sabent, ara, que no hi ha res, només una mica de pols, una mica ja és massa, i la massa pesa molt. Un crani buit on només hi retrunyen els sorolls, on només el vent s’hi endinsa.