Et fas gran i no te n’adones fins que un dia et pares, et mires davant del mirall i no reconeixes a l’home que et mira des de l’altra banda. El mires i et preguntes si aquell noi ets tu, si la teva ment representa aquell cos. El mires fixament. Penses en què faràs demà, i penses en el que vas fer ahir, un ahir en sentit ampli. Què has fet? No. Un no parar de coses a mitges, d’embrions prematurs, d’intencions indefinides. En realitat has fet coses, però res prou significatiu, res que realment et serveixi per estar-ne orgullós. Penses en agafar un veler i marxar, esperant que el vent et guii cap al destí més improbable.
