Tenia una llengua a la punta de la paraula. Una paraula ja paladejada, ja dita, l’ha escupit i sembla que no la pot tornar a recollir, no se’n recorda. Era una paraula inventada però amb sentit, de fet, era un pet descolorit, un deliri escanyolit, un dit petit podrit, l’arbre més florit llepant el pit a sota el llit. No. La memòria és selectiva, i la saliva incolora, però visible, tantes formes cegues, rams anònims de pedres solemnes, i ombres perfumades d’unes ments que viuen amb la pell, com carícies aflautades d’un vermell a mitja cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada